Per aconseguir un sistema sanitari públic ben cohesionat cal tenir present la gran diversitat de coneixements i treballs necessaris per dur a terme l’atenció sanitària. Van des de feines científiques, a hoteleria passant per docència, manteniment, neteja… Aquesta fragmentació no hauria de dificultar la bona coordinació entre elles i la valoració, reconeixement i aprofitament de la seva expertesa però algunes institucions i l’aprofitament mercantil a què semblen cridats els emprenedors sanitaris avui dia ho fan difícil.
Una institució, l’Organització Internacional del Treball (OIT), ha establert una classificació dels treballs que contribueix a allunyar a alguns d’ells del seu objectiu final que és protegir i millorar la salut. Per als treballadors de la Salut assenyala 8 tipus diferents: directius, professionals científics i intel·lectuals, tècnics i professionals de nivell mitjà, personal administratiu, treballadors de serveis personals, operadors d’instal·lacions i manteniment, personal de neteja i assistents.
Tots aquests tipus comprenen diferents subgrups i especialitats però és important tenir clar que tal com afirma l’Organització Mundial de la Salut (OMS) repetidament, tots ells constitueixen la “força de treball de la Salut”.
El treball en el camp de la salut necessita el treball conjunt, integrat, en equip. No té sentit tècnic la separació de treballadors sanitaris i no sanitaris en aquest camp o l’existència de diferents línies de comandament exclusiu per alguns dels tipus de treball. Tots els que treballen en la mateixa unitat fan serveis sanitaris o de suport a la salut. No és coherent la dinàmica assistencial amb la coexistència de treballadors d’empreses diferents, quins gestors supervisen la feina i dirigeixen des dels horaris (neteja per exemple), fins a la valoració dels resultats del seu treball i el salari i condicions laborals.
Cal reforçar el criteri de l’OMS. No és fàcil la direcció d’un centre sanitari. S’ha de reconèixer que els centres de salut són empreses molt complexes sobretot quan moltes d’elles han de treballar les 24 hores del dia i reuneixen equips de personal extremadament variats. Només la dificultat i la feina per dur a terme la gestió de tant i divers personal com és necessari i l’interès mercantil poden justificar fragmentar el treball en diferents àrees creant “noves empreses especialitzades”.
De l’externalització i subcontractació d’aquestes feines han tret un bon partit proveïdors privats de serveis assistencials per exemple la rehabilitació avui dia pràcticament en mans de l’empresa privada Fisiogestión a Barcelona i altres que pel fet de donar suport a l’atenció sanitària no podem acceptar tal com proclama l’OMS que no siguin empreses assistencials siguin serveis administratius, informàtics o de cuina.
La distancia entre els objectius immediats dels diferents llocs de treball i la millora de la salut dintre d’una empresa sanitària no permet concloure que uns són treballadors sanitaris i altres no. La seva feina ben integrada és imprescindible i la finalitat fonamental de tots ells segueix sent la protecció i millora de la Salut. Per l’atenció pública de qualitat que volem, necessitem gestors públics emprenedors en qualitat assistencial, que no cedeixin davant l’alleugeriment del seu volum de treball administratiu i suposada millora de la sostenibilitat que aporten les externalitzacions. Necessitem que busquin la coordinació, integració i creixement en responsabilitat dels membres dels equips. És difícil de calcular però sabem quina seria l’aportació a la sostenibilitat de la feina més ben feta?
