Antonio Gutiérrez fa 26 anys que treballa com a educador social a Centres de Menors de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) i sindicalment i és el responsable d’Acció Social de la UGT en les entitats privades. Amb ell parlem de la situació dels centres, afectats per una allau d’usuaris, menors no atesos, que requereixen atenció. Tot plegat emmarcat pel fet que la Generalitat no augmenta les tarifes per dotar aquest servei, cosa que fa que els treballadors fa anys que tenen els salaris congelats, amb l’agreujant que les entitats que gestionen els centres es neguen a millorar salaris si abans el Govern de Catalunya no els assegura que aportarà els fons amb els quals incrementar les remuneracions. Tot això ho van aplegar en un manifest unitari, l’abril passat.
Els últims mesos els sindicats us heu queixat de l’augment desmesurat d’agressions sofertes pels treballadors de les entitats públiques i privades que col·laboren amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Això s’explicaria per l’augment del nombre de persones que atenen en els centres, teniu dades referent a això?
Això és un factor, però el que més està influint és que en els últims anys està canviant el perfil dels menors que s’estan atenent en els centres. Augmenta el nombre de menors amb necessitats específiques (problemes greus de conducta, discapacitats i mancances psicosocials) que requeririen respostes especialitzades, però no hi ha recursos adequats per a això, i també perquè les ràtios d’atenció de la cartera de serveis socials (educador / a detall) no s’han revisat des de l’any 2010.
Una de les conclusions que es desprèn del gran augment de persones que s’han d’atendre és l’augment d’agressions que s’han denunciat. Sembla que en alguns casos només es comptabilitzen les dels centres públics, però també es donen en centres privats. Quin balanç en feu?
No existeixen dades globals sobre les agressions produïdes centres de gestió privada que representen el 90% del total. Aquestes entitats no faciliten la informació i la majoria no tenen representació sindical per sol·licitar-la. De totes maneres si tenim en compte que hi ha uns 150 centres privats amb una mitjana d’una agressió diària (física o verbal molt greu) en cada un d’ells, ens situaríem en unes 1.050 agressions a la setmana, a les 4.200 al mes i 50.400 a l’any. Per la meva experiència i contactes amb treballadors/es d’aquest àmbit la realitat és encara molt superior a les xifres de què hem parlat.
La proliferació de persones que s’atenen en centres de la DGAIA, especialment els denominats Menors no Atesos (MENA), està situant al personal en llindar de la seva capacitat d’operar. Com es tradueix això en el dia a dia de la feina que heu de fer?
En precarietat laboral i en una atenció exclusivament assistencial als / les menors
Una de les queixes que s’han transmès a l’opinió pública és que els treballadors de l’anomenat sector social esteu enmig d’un emparedat, entre la limitació pressupostària del Govern, l’augment de les necessitats que s’han d’atendre i el bloqueig a la renovació del pressupost. Per a vosaltres, que la patronal en l’àmbit privat la formin multitud d’entitats com cooperatives, fundacions o altres figures, us resulta beneficiós o perjudicial?
Sector privat amb criteris mercantilistes
En teoria hauria de ser beneficiós, ja que estem treballant dins de l’àmbit social i aquestes entitats gestores haurien de tenir una major consciència social cap als seus treballadors/es i usuaris /es, però la realitat està demostrant que la majoria d’aquestes entitats es regeixen per criteris exclusivament mercantilistes.
Com és un dia ‘normal’ en un centre, per exemple que atén MENA? Penseu que es pot realitzar a partir de la vostra feina una inserció correcta d’aquestes persones en el teixit social de Catalunya?
Jo no treballo en un centre de ‘MENA’ però ho he consultat amb companys i m’ho han explicat: en un dia normal es cobreixen principalment les necessitats bàsiques com l’alimentació i es fan acompanyaments als recursos (classes d’idiomes, lúdic-esportius, etc.) o també acompanyament per a la realització de tràmits legals. I es fa una funció de control i d’intervenció educativa si hi ha voluntat en aquest sentit per part dels menors.
És molt difícil la realització de la funció que implicaria una veritable inserció, ja aquesta que hauria de ser fruit d’un treball en el qual s’impliquessin més departaments de la Generalitat o fins i tot el Ministeri. Als acollits se’ls hauria de facilitar l’accés a l’educació, a la inserció en el món laboral, a l’habitatge, a l’adquisició de documentació, etc. Nosaltres fem una funció d’acollida, però es necessita continuïtat i sobretot recursos econòmics.
