Tant de bo les dones treballadores no tinguéssim un dia concret per reivindicar la nostra situació en el mercat de treball, perquè voldria dir que la igualtat real ja és un fet. Malauradament, la realitat ens diu que les dones estem en franca desavantatge respecte als homes. Cobrem un 26% menys que ells; ara bé, aquest percentatge només és una mitjana: la bretxa va des del 15% del sector públic fins al 29,1% en el sector privat. Un sector privat, per cert, en què les dones representen el 62% de les plantilles però només representen el 36,8% dels alts càrrecs.
Aviat se celebraran els 10 anys de la posada en marxa de la Llei orgànica d’igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que, en principi, podria considerar-se una llei òmnibus de la igualtat, amb voluntat d’interferir en molts aspectes de la nostra societat, com el treball, la cultura, els mitjans de comunicació, etc. Una llei, que en el nostre àmbit, havia de situar les polítiques d’igualtat en el centre de la negociació col·lectiva, i que ens hauria d’haver aportat la igualtat real a les dones en el mercat de treball. Però, malauradament una llei que a la realitat s’ha quedat a mig camí, i això si som generosos. Ho podem veure en els plans d’igualtat a les empreses. Les empreses de més de 250 persones estan obligades a tenir un pla d’igualtat. A Catalunya, en són 270, però només 67 tenen registrat aquest pla d’igualtat, és a dir, el 8,7% del total. Si aquesta és, per llei, la realitat a la gran empresa, podeu imaginar-vos com serà de difícil que la igualtat entri en les micro pimes d’una o dues persones, que són el 56,63% del teixit empresarial de Catalunya.
La precarització del mercat de treball d’aquest país s’escriu en majúscules i en femení. Un any més som les dones les que liderem les pitjors condicions laborals: 3 de cada 4 contractes a jornada parcial són signats per dones. La conciliació per a la cura dels fills i de familiars dependents encara recau majoritàriament en les dones, fet que té greus conseqüències en la seva situació i condicions en el mercat de treball. Per exemple, la taxa d’ocupació femenina entre els 25 i els 49 anys quan la dona no té fills es manté en un nivell similar a la masculina; tanmateix quan ens fixem en les taxes d’ocupació totals, que inclouen les persones amb fills i sense, la bretxa es dispara: la taxa d’ocupació femenina es redueix del 69,2% al 64,8%, mentre que la taxa d’ocupació masculina augmenta del 70,7% al 75,4%.
I és que tot i que fa segles que reivindiquem la igualtat entre homes i dones, aquesta encara no és un fet. I no pas perquè no estiguem millor preparades. Al contrari, les dones amb estudis superiors representem el 50,3% davant del 38,4% dels homes. Malgrat aquesta evidència, les dones seguim assumint majoritàriament l’àmbit domèstic i el compatibilitzem amb el treball professional. De les 7.509 excedències que es van tramitar per la cura de fills a Catalunya l’any passat, 6.971 les van agafar les mares i només 592 van ser demanades per pares. La perpetuació d’aquest rol social ens aboca a professions que encaixen en la idea tradicional que la societat espera d’una dona, sovint tasques menys valorades i, en conseqüència, menys remunerades.
Permisos laborals
Des de la Secretaria d’Igualtat de la UGT de Catalunya hem elaborat l’informe “Conciliació, encara una qüestió de gènere” , on s’analitza el paper dels permisos laborals a Catalunya i a Europa. Segons l’informe, la conciliació per a la cura dels fills i de familiars dependents encara recau majoritàriament en les dones, fet que té greus conseqüències en la seva situació i condicions en el mercat de treball. Pel que fa als permisos a casa nostra, trobem que només en un 2% dels casos els homes decideixen beneficiar-se (transferit per la mare) del permís i prestació per maternitat; només un 3% dels homes es redueix la jornada per tenir cura dels fills (i un 1,3% ho fa per durada d’un mes o inferior), enfront del 26% de les dones, i que el 92,1% de les excedències les agafen les dones, enfront del 7,9% que agafen els homes. Per tant, trobem que encara avui dia són les dones qui utilitzen els permisos per tenir cura de familiars, mentre que els homes majoritàriament només decideixen beneficiar-se d’aquell permís que és obligatori i retribuït (el de paternitat).
Des de la UGT de Catalunya considerem que el sistema de permisos a l’Estat espanyol, en comparació amb Europa, està desfasat perquè discrimina les dones i les expulsa del mercat de treball i no s’adapta a la realitat econòmica i social, com poden ser les noves famílies. Per això, proposem un model de permisos parentals que siguin personals, intransferibles i remunerats, com l’únic camí perquè veritablement comencem a viure una situació d’igualtat en la conciliació i en el mercat de treball.
