On hi ha pobresa, la llibertat individual es fa difícil d’exercir i on hi ha desigualtat, la democràcia política es dissol. Malauradament aquest és el panorama amb què aquest Primer de Maig les organitzacions dels treballadors i treballadores, els sindicats, ens convocaran. No a celebrar res, sinó a reivindicar, ja que per molt que es digui que és el dia dels treballadors, aquesta segueix sent una jornada de protesta, de denúncia, d’esperança. Estem instal·lats en una profunda crisi social, producte d’unes polítiques servils als interessos d’una minoria que fa créixer la pobresa salarial i social i la desigualtat. Això sens dubte justifica omplir el carrer i exigir canvis.
El Primer de Maig emplaça la immensa majoria de la població. La pobresa i la desigualtat és un problema general, fruit de les polítiques dels governs. Les relacions socials establertes en el món del treball determinen la posició que ocupem en la societat. Ser actiu o inactiu, autònom o subaltern, ocupat o desocupat, estable o precari, formal o informal, determina l’existència material de les persones. Però l’organització social, que tradueix unes formulacions i pràctiques polítiques, provoca majors o menors injustícies, però en darrera instància pretén reproduir unes relacions de treball que en si mateixes són conflictives. Per això, en tot moment, els treballadors hem de mantenir una posició pròpia i organitzada, que permeti la disputa pel repartiment just de la riquesa que el treball crea. No només a l’empresa, també en la societat que és on es materialitza i aplica bona part del producte del treball.
Ací, i arreu del món, les polítiques neoliberals dominants, amb la coerció que els permet el poder del qual disposen avui, santifiquen i imposen l’explotació i el guany privat sense escrúpols, la cobdícia sense vergonya i la mercantilització i l’individualisme sense miraments. Les injustícies socials s’instal·len i s’intenten dividir les reivindicacions a partir de barreres sociològiques invisibles. Per això és important que el Primer de Maig els treballadors i treballadores organitzats, les classes obreres sindicades, reivindiquin la lluita contra tota injustícia social, sigui on sigui. La condició assalariada de les persones configura una condició objectiva que fa confluir moltes de les lluites que protagonitzen el conflicte social i cal transformar-les en exigència de canvi polític. El neoliberalisme maltracta tothom, els treballadors, les dones que ocupen una posició subalterna en l’escala laboral, social i cultural, els pensionistes d’avui i demà, els estudiants, que es veuen defraudats en les seves expectatives i condemnats a formes d’inserció laboral cada vegada més precàries i degradades.
El creixement econòmic no arriba a la gent, que continua patint l’atur, la pobresa i les desigualtats. Les reformes laborals han devaluat les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, amb una ocupació majoritàriament precària i amb baixos salaris. L’atur es converteix en crònic i moltes de les persones en atur (72%) ja no reben cap prestació ni subsidi. La pobresa afecta ja el 26% de la població de Catalunya. La situació de les dones en el món laboral ha retrocedit. Els serveis públics estan al límit. Aquestes polítiques d’austeritat que continuen dominant la Unió Europea, empitjoren els drets de les persones més vulnerables, agreugen les desigualtats entre països del Nord i del Sud i entre la població rica i la pobra. Avui aquestes polítiques amenacen la recuperació econòmica, que és feble i incerta i necessita estímuls salarials, d’inversió, de major despesa pública, estan fent créixer els partits d’ultradreta i qüestionen el projecte social europeu.
Reivindicar treball digne i drets per a tothom és, també, rebutjar l’enriquiment il·lícit d’una minoria, mentre augmenta la pobresa i les desigualtats. Expressar la solidaritat amb totes les persones que fugen de les guerres i de la fam és denunciar les polítiques de la Unió Europea davant del drama dels refugiats. Donar suport als treballadors i les treballadores de les empreses en conflicte és, també, mostrar el suport a totes les persones sindicalistes i activistes d’arreu que pateixen agressions i assassinats.
Els drets humans i la democràcia han d’entrar a les empreses i els empresaris han d’entendre que la llibertat sindical, la negociació col·lectiva i el dret de vaga són innegociables aquí i arreu. Hem d’exigir a les forces polítiques que cal canviar les polítiques: derogar les reformes laborals i les lleis antidemocràtiques aprovades; revertir les retallades dels serveis públics; establir un SMI just i una renda garantida; inversions estratègiques orientades a crear ocupació, la innovació i la sostenibilitat; una reforma fiscal integral i lluitar contra el frau i la corrupció. Lluitar contra la pobresa laboral i social és urgent i cal materialitzar-ho amb un canvi de polítiques. Això és el que aquest Primer de Maig hem de fer que s’escolti.
