Opinió

La casa per la taulada

Si escric aquest article, és per ser l’altaveu dels que m’han consultat, dels que he aconsellat i d’aquells que he pogut escoltar. Des de fa unes setmanes, CCOO Educació, va endegar un projecte per assessorar els futurs docents que volien entrar a la borsa de treball del Departament d’Ensenyament. És en aquest moment quan t’adones de la importància de les paraules, ja que amb els centenars de consultes que he rebut m’he fet una idea del llarg i costerut camí que han de fer els futurs substituts que es posaran davant dels nostres fills i filles a les aules.

Veus com alguns han fet sobre-esforços, propis i familiars, per aconseguir acabar una carrera, t’adones del desig aferrissat per ser professionals de l’educació, i, sobretot, veus la vocació en la voluntat de superar qualsevol obstacle per iniciar aquest nou repte.

Però no pots, sinó, compartir la seva frustració, davant dels diferents obstacles per començar la seva carrera professional com a docents. Apuntar-se a la borsa de treball per ser substitut no està sent tan fàcil i, fins i tot, algú m’ha preguntat si era la primera prova per demostrar que realment tenien ganes de treballar en l’educació.

No, no ho tenen fàcil, i es troben amb una primera dificultat, una Administració sovint freda i potser un xic indiferent a les seves dificultats, que només se’ls mira com un número, quan ells el que volen és educar persones. Iniciar el procés per apuntar-se a la borsa és nou, complicat i genera un munt de dubtes. Cert és que gràcies a Internet la informació és a l’abast, i que les indicacions, com les d’un moble d’Ikea, són ordenades, programades i pautades. Però no són mobles, no volen ser mobles. Cada persona té les seves circumstàncies i, sobretot, les seves pors, i tothom hauria de saber trobar la resposta a les seves inquietuds. És evident que no es pot demanar un tracte personal per a cada sol·licitant, però sí un tracte més comprensiu.

Un exemple de tot això és l’últim requisit que ha demanat el Departament d’Ensenyament, el famós certificat negatiu d’antecedents penals. El passat 28 de juliol, el Govern de l’Estat va aprovar la Llei 26/2015 que obliga a certificar el fet de no haver estat condemnat per sentència ferma per cap delicte contra la llibertat i la indemnitat sexual o tràfic d’éssers humans. De les més de 1.500 persones que hem estat atenent, cap (i cap vol dir cap) es va qüestionar, en cap moment, la inconveniència d’aquest certificat. Tothom ho veia com una cosa necessària per protegir justament la matèria primera que més valoren i amb què treballaran tota la seva vida, els infants i adolescents. Però el que no pot ser és que més d’un 60% de les consultes que CCOO Educació està rebent sigui pel famós certificat. Això demostra que alguna cosa ha fallat.

Com tot, la casa no es pot començar per la teulada. Aprovar una llei de protecció pel menor no serveix de res, si no va acompanyada d’una previsió i uns recursos per desenvolupar-la. La mateixa llei estableix que les certificacions, les haurà d’emetre el Registre Central de Delinqüents Sexuals. Però aquest registre encara no s’ha posat en funcionament, quan la disposició final 17a de la llei estableix un termini de sis mesos des de la seva publicació.

El resultat ha estat demanar, com a requisit per entrar a la borsa de treball docent, un certificat negatiu d’antecedents legals genèric que ha d’emetre l’Administració. Això ha provocat el col·lapse administratiu dels primers dies. No tenia previst, l’Administració, quanta gent es podria apuntar a la llista? No podia preveure els dubtes i les complicacions que podria crear aquest nou requisit? No podia facilitar tot el procés? S’adonen de la possible vulneració contra el dret a la intimitat o la protecció de dades, quan demanen un certificat genèric d’antecedents penals?

Tot això el Departament d’Ensenyament ho sabia, perquè li ho vam dir a la mesa de negociació, i li vam plantejar, a més, els problemes que podria provocar i les possibles solucions alternatives. Es podria haver demanat una declaració jurada o promesa de no haver estat condemnat per sentència ferma per cap d’aquests delictes. Això, sense perjudici de sol·licitar el certificat en el moment en què estigués en funcionament el registre. Aquest fet no posaria en perill els menors, ja que mentre es tramita el procés d’entrada a la borsa, si es complís la periodització d’entrada en vigor de l’anomenat registre, els certificats haurien arribat abans dels primers nomenaments de la borsa docent.

Ara, la manca de previsió ha provocat llargues cues, costos econòmics innecessaris, pèrdues de temps i, sobretot, maldecaps a qui l’únic que vol és treballar en la docència. Però això, com tot , ens ha de servir per aprendre, per adonar-nos que dialogant, escoltant i planificant conjuntament les coses es poden fer millor. Que decidir per tots és una gran responsabilitat, i que si es comparteix aquesta responsabilitat, el marge d’error pot ser menor. Els sindicats com CCOO estem en primera línia, som els representants legítims dels treballadors i treballadores, i coneixem de primera mà les dificultats i els problemes amb què es troben els docents als centres i, en aquest cas, els futurs docents davant del procés burocràtic d’inscriure’s a la borsa docent.

Segurament nosaltres ens podem equivocar, tenir idees i visions diferents, però justament la diferència, escoltar els altres, col·laborar, cercar plegats una solució, hauria de ser, i crec que són, els valors que tots volem per a la nostra escola. Així doncs, instem l’Administració al diàleg i a posar-se una mica més en la pell de qui administra, que és justament el que exigeix als seus professionals docents, un tracte més proper.