Anàlisi

La via de l’arbitratge per solucionar el conflicte del Metro no convenç la CGT

Mentre la regidora de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona accepta ràpidament la transacció, els sindicalistes rebutgen deixar en mans d’un tercer el resultat final de la negociació del conveni

Tomeu Ferrer
 
 
 

Els treballadors critiquen recorden els alts càrrecs de Metro de Barcelona

Els treballadors critiquen i recorden d’on procedeixen els alts càrrecs de Metro de Barcelona

Hores després d’una jornada de vaga al Metro de Barcelona seguida, segons els sindicats, pel 95% dels treballadors, Mercedes Vidal, regidora de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona movia fitxa. En una roda de premsa inesperada afirmava que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), empresa pública propietària del Metro, accedia a sotmetre’s al resultat d’un arbitratge per solucionar la negociació del conveni. L’anunci es feia just haver fet abans la proposta el Departament de Treball. Poc temps més tard, CGT, el sindicat majoritari al comitè d’empresa, rebutjava la idea de sotmetre «a un tercer» la solució al conflicte. Les espases segueixen, doncs, desembeinades.

L’acció de Vidal es pot interpretar com un moviment més en el tauler d’escacs en què s’ha convertit la negociació del conveni col·lectiu del Metro. Vist des d’un punt de vista estratègic sembla més un desafiament, per desacreditar el contrincant, que un intent seriós de tancar amb un acord les converses i evitar una radicalització de les vagues. Unes aturades, que podrien passar d’afectar cada dilluns no festiu, a incidir en dates tan assenyalades com La Mercè, patrona de Barcelona, o la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de setembre.

L’oferta de deixar en mans dels àrbitres un acord a Metro es produeix quan dues parts estaven citades pels responsables de mediació del Departament de Treball per avançar en un pacte, atès dijous passat el conseller delegat de Metro, Enric Cañas havia fet una proposta verbal que una part dels negociadors laborals va considerar prou interessant per a demanar que la fes per escrit i així poder-la sotmetre a l’assemblea de treballadors de Metro. Però perquè un arbitratge funcioni ha de ser acceptat per les dues parts i això no ha estat així.

El sindicat amb més representació al comitè d’empresa de Metro. CGT, ja ha respost. Ha rebutjat sotmetre la solució al conflicte al veredicte d’un tercer, l’equip d’arbitratge de la Generalitat, i s’ha mantingut en la línia de buscar un acord en una negociació entre les parts interessades.

Pressió política

Hi ha un altre element que pot explicar l’aposta de la regidora: la pressió política desfermada els últims dies per reclamar un pacte que desactivi la vaga. A més del comitè d’empresa, on hi ha sindicats que no són enemics de la força política que representa Vidal, han demanat la seva dimissió la CUP i dilluns passat les joventuts del PDCAT van exigir també el cessament de la regidora. A més ERC, va reclamar en el marc de la seva posició a l’Ajuntament de Barcelona, «responsabilitats» davant del fet que no es troba una sortida al conflicte. I per acabar, el PP ha demanat transparència a TMB.

Davant de totes aquestes reivindicacions Vidal ha manifestat en diverses entrevistes que la falta d’acord es deu al fet que la dita llei Montoro impossibilita apujar salaris en la línia que demanen els treballadors. Però els sindicats afirmen al seu torn, que els salaris, tot i ser importants, no formen part de la seva reclamació més sentida. Aquesta és posar fre a la precarietat a la feina i a la contractació d’empreses externes per fer treballs que podria assumir la plantilla. Recorden, a més, que Barcelona en Comú, la candidatura municipal amb la qual va aconseguir l’alcaldia Ada Colau, i el seu càrrec, Mercedes Vidal, incloïa en el seu programa lluitar contra la precarietat i les externalitzacions.

També Vidal s’ha escudat en la llei de transparència per no facilitar ni la identitat ni els salaris que es paguen a alguns dels empleats de TMB contractats al marge del conveni. Aquesta és una reclamació que els treballadors fan sempre que poden, perquè consideren que hi ha un gran desequilibri entre el fet que els empleats regulars tinguin el salari congelat des de fa anys i que no es conegui quant es paga a aquesta part de la plantilla.

Un directiu «apolític»

Uns i altres semblen haver abandonat la idea de fer un acord transaccionat, on es produeixin cessions per ambdues parts, i, en canvi, haver optat per aixafar l’adversari. Així, de forma paral·lela a les mobilitzacions es produeixen tota mena d’incidents que semblen destinats a desprestigiar la contrapart davant els usuaris: des de filtrar salaris, a recordar els incompliments de programa electoral i la situació de falta de personal que afecta moltes estacions de Metro.

Un fet que destaquen molts observadors del conflicte és que mentre l’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona està format per persones amb una neta trajectòria esquerrana: Vidal va rebre el carnet del partit comunista de mans del secretari general Joan Josep Nuet, i Ada Colau té antecedents d’un gran activisme al carrer, les negociacions per la renovació del conveni les du Marc Grau, director de Metro de Barcelona. Aquesta persona té una biografia molt diferent: enginyer per la UPC, amb un postgrau de l’escola de negocis IESE. Va ser directiu de l’empresa metal·lúrgica Celsa, conseller delegat de Farobel i durant més de 10 anys president de Quelcom+, una associació d’empresaris i professionals que es defineixen com a «apolítics».