Un Pressupost Social: tots davant el mirall

No és suficient l'elaboració d'un Pressupost Social si no es disposa del suport necessari per a la seva implementació, és a dir, si no es compleix el segon principi de l'Estat Social: la responsabilitat col·lectiva.

Emili Ferrer
 
 
Penisionistes concentrats a plaça de Catalunya foto: Tomeu Ferrer

Pensionistes concentrats a plaça de Catalunya foto: Tomeu Ferrer

Després de 5 anys de creixement econòmic les tres xacres incrementades o generades per la crisi: desigualtat, pobresa i precarietat, encara hi són. Massa ciutadans s’han quedat enrere, atrapats en la crisi social. Als joves, com en un joc de trilers, se’ls ha furtat el futur.

La població de més de 35 anys, si té l’opció de treballar, serà en precari i per seguir sent pobre. Amb més de 55 anys, aquells que estan a l’atur, es queden fora de poder accedir a una ocupació. Si és dona, veurà com augmenta la intensitat dels obstacles, i els pensionistes són els que, en molts casos, aporten a la unitat familiar a l’ingrés principal amb què donen cobertura als grups anteriors. Són les conseqüències dels anys de dur ajust fiscal, de desregulació i devaluació laboral, de retallades en prestacions públiques i de privatització. Conseqüències que només es poden afrontar des de la necessària visió de l’Estat Social i la utilització de la seva eina principal: el Pressupost Social.

Es tracta d’afrontar els efectes de la crisi econòmica derivada en crisi social amb l’impuls d’un creixement econòmic no excloent. Zygmunt Bauman a ‘Danys col·laterals’ (2011) identifica l’Estat Social com el que promou l’assegurança col·lectiva, protegit per la comunitat, contra l’infortuni individual i les seves conseqüències, i promou la responsabilitat col·lectiva.

El segment de població amb més renda i riquesa no va entrar a la crisi: entre 2008 i 2017 la part de la renda nacional destinada a salaris va baixar del 50,1% al 46,9%; entre 2013 i 2016 el Salari Mínim Interprofessional (SMI) va créixer, en termes reals l’1%, molt per sota del 8,4% en què va créixer el PIB, però la retribució mitjana dels primers directius de l’IBEX35 va augmentar el 33,5%, per sobre del creixement de l’economia.

El directiu més ben pagat va rebre el 2016 una retribució equivalent a 1.663 vegades el SMI; segons les dades de Credit Suisse, el 2015 el 10% de la població disposava del 55,9% de la riquesa i entre l’inici de la crisi i 2015 la riquesa d’aquest grup de població va créixer el 22,2%, mentre que la riquesa del 90% de la població ho va fer només en el 3,6%. Aquesta és l’altra cara de les causes que motiven la necessitat d’un Pressupost Social.

Recuperant l’adaptació que va fer l’humorista Jaume Perich (Autopista, 1970) de la frase de Churchill de 1940, podem dir que: “mai tants van fer tant per a tan pocs”. Cal un canvi d’orientació en la política econòmica que permeti transitar de l’austeritat irresponsable i les retallades de drets a un creixement inclusiu en el qual la protecció social i els drets socials formin part de l’estructura bàsica, i estiguin sustentats en una fiscalitat justa i progressiva, i en la reversió de la intolerable desigualtat en la distribució de les rendes i la riquesa.

Estat Social: una assegurança col·lectiva

La proposta de pressupost per a 2019 focalitza la seva incidència en: fomentar la creació d’ocupació i en la millora de la qualitat de l’ocupació; en polítiques socials que reverteixin la desigual distribució de les conseqüències de la crisi (entre els joves, els pensionistes, els aturats majors de 52 anys, persones dependents i altres col·lectius en situació precària); en rescatar de la por i la incertesa a aquells ciutadans que no han percebut la recuperació econòmica i han de millorar les seves condicions de vida. Per a això es proposa substituir les polítiques d’ajust fiscal per un nou model econòmic amb la visió de l’Estat Social, capaç de combatre les desigualtats mantenint un nivell de consolidació fiscal coherent i que ho faci possible.

Amb aquests objectius s’augmenta la despesa social en 12.600 milions d’euros, però, en situar l’increment de la despesa pública per sota de l’increment previst en l’economia, el pressupost no és financerament expansiu. Es proposa més capacitat de despesa, però dins del límit de l’1,3% de dèficit públic aprovat per la majoria conservadora al Senat, davant de l’1,8 proposat pel govern central. Implica la insistència de l’oposició en els criteris d’ajust fiscal dur i de retallada de la despesa pública, i la renúncia a 6.000 milions d’euros en despesa social o infraestructures.

El pressupost contempla la reforma del sistema fiscal per fer-lo més just i progressiu, i crea noves figures impositives: l’impost sobre Transaccions Financeres per a empreses amb més de 1.000 milions d’euros de capitalització, igual que a Bèlgica, França i Itàlia, i l’Impost sobre Serveis Digitals, una proposta iniciada per l’anterior govern i que afectarà les grans empreses i multinacionals del sector. Són reformes que apunten a la progressiva reducció del desfasament de la pressió fiscal en relació amb la majoria dels països europeus. Si s’apliqués a Espanya la pressió fiscal mitjana de la zona euro (7 punts més gran que l’espanyola), l’increment de recaptació anual que s’obtindria, s’acostaria als 90.000 milions d’euros, equivalent a la nòmina de les pensions.

Estat Social: una responsabilitat col·lectiva

Tornant a Bauman, no és suficient l’elaboració d’un Pressupost Social si no es disposa del suport necessari per a la seva implementació, és a dir, si no es compleix el segon principi de l’Estat Social: la responsabilitat col·lectiva. L’exercici de la responsabilitat col·lectiva ens col·loca a tots davant del mirall. És aquí on importants forces polítiques mostren ostensibles mancances. En l’àmbit conservador s’ha generat molta alarma i enrenou davant la possibilitat d’un gir social en la política econòmica. Molta menor, o cap, va ser l’alarma quan els seus dràstics ajustos fiscals i desregulacions van provocar la transferència de rendes des dels assalariats a les minories més riques.

I per qüestionar el gir social són habituals arguments del tipus: “amb una recessió en potència, no es pot incrementar la despesa social, no és bo augmentar la fiscalitat i tampoc augmentar els costos salarials”, raons que no estan d’acord amb la realitat.

Entre 2009 i 2016, els costos laborals unitaris a Espanya van baixar el 5,7%, mentre que en el conjunt de la zona euro van créixer el 4,1%. Com hem vist abans, hi ha amplis marges de millora de la nostra pressió fiscal respecte a la mitjana europea i com aquesta anèmia fiscal contemporitza amb risc de pobresa (taxa AROPE, Eurostat) que el 2017 afectava el 26,2% de la població, una de les més elevades d’Europa. Si el relat fos coherent, durant els anys de creixement, sense recessió, haurien d’haver revertit aquests desequilibris, i no ho van fer.

Treballadors davant d'una oficina del SOC, Foto: Barcelona Activa

Treballadors davant d’una oficina del SOC, Foto: Barcelona Activa

D’aquells fangs, sorgeixen aquests llots. L’aparició de l’extrema dreta a l’escenari polític ha fet possible la formació de blocs ultraconservadors, que situen una altra vegada a l’horitzó dures propostes de regressió de la reforma fiscal, les conseqüències lamentablement coneixem.

Els partits polítics del ‘Procés’ se sumen al Partit Popular i a Ciutadans en la seva oposició a donar suport al gir social en la política econòmica. Posició que és difícil de justificar i que ofereix dubtes de credibilitat, entre altres raons, perquè no es basa en polítiques contràries al gir social o en polítiques alternatives des d’aquesta perspectiva (si existeixen, no es coneixen), però també perquè és més difícil imaginar el no suport o la neutralitat, sense alternatives, a polítiques que a Catalunya afecten  entre d’altres: a 55.000 aturats majors de 55 anys; a 1.525.308 pensionistes; al 23,8% de la població que segons Eurostat roman en el llindar de la pobresa a Catalunya; a les persones dependents, als 126.630 estudiants que rep beques del Ministeri d’Educació, entre d’altres.

L’absència de raons de política econòmica i social que sustentin aquesta posició, reflex de l’atonia en l’acció de govern, suggereix que podríem estar davant d’un “com pitjor millor”, camí que invariablement condueix al com pitjor, pitjor; especialment per als col·lectius esmentats.

És responsabilitat de l’esquerra impulsar i gestionar les complicitats i suports necessaris per a la marxa del Pressupost Social. Des de posicions diferents, que no es poden considerar adversàries, s’han de formular propostes que millorin les condicions de vida dels ciutadans i que donin respostes de futur inclusives, capaços de superar la societat de la por. Les preocupacions quotidianes dels ciutadans han de prevaler a les diferències, fins i tot sobre les divergències i la lamentable insolidaritat entre els ciutadans derivades de la cínica llibertat individual promoguda pel neoliberalisme, justificant polítiques que traslladen a l’àmbit privat obligacions que són públiques.

L’Estat Social necessita generar la cohesió social i la capacitat de concertació social per a un nou acord social. La tasca no és fàcil i cal molt realisme per afrontar aquest repte, com va dir algú en algun lloc: “No vull aigua beneïda. Ara necessito aigua per a fregir ous!”.

Emili Ferrer
Sobre Emili Ferrer

Emili Ferrer és membre de Economistes Davant la Crisi Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*