Tria, troballa o imposició del model d’ocupació per eixir de la crisi?

Les condicions de treball precàries i les desigualtats que aquestes porten associades no desapareixen i que els segments secundaris del mercat de treball no s’aprimen

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 
Protesta davant d'una oficina del SOC a Badalona foto: Catalunyaplural.cat

Protesta davant d’una oficina del SOC a Badalona foto: Catalunyaplural.cat

En altres llocs, a aquest mateix diari, s’ha discutit al voltant de determinades condicions de treball que semblen abocar a una part de la força de treball a situacions de precarietat i exclusió social. Precarietat, exclusió, pobresa, vulnerabilitat… no són conceptes buits de contingut. Quan els fem servir fixant-nos en una porció dels treballadors del que estem parlant és de persones reals que tenen dificultats econòmiques reals o que veuen la seva qualitat de vida (també la seva salut) menystinguda pels efectes de l’explotació laboral.

Si hem detectat i hem descrit que hi ha un empitjorament de les condicions de treball per alguns treballadors, el que inclou devaluació salarial, inestabilitat i augment de la flexibilitat interna, crec que és just preguntar-nos per què està succeint això. La resposta, com succeeix en referència a qualsevol fenomen social, no pot ser simple. En aquest article anem a assajar-ne alguna que ha de veure amb el model d’ocupació que s’està seguint a Espanya i valorarem si aquest model ha estat imposat, ha estat triat o, en darrera instància, ha estat trobat i és fruit de la improvisació, l’atzar o la fatalitat.

Un model d’ocupació podem resumir-lo -seguint a Pilar Carrasquer, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona- explicant que és la intersecció del mercat de treball, les polítiques sociolaborals (el que inclou la cobertura de l’estat de benestar i les polítiques actives i passives d’ocupació) i la divisió sexual del treball. Des d’aquest punt de vista un model d’ocupació inclou determinants que han de veure amb una situació de mercat -que depèn d’altres causes com poden ser l’estructura productiva o els condicionants econòmics- però també amb el context polític i ideològic i les legislacions que se’n deriven així com amb altres aspectes de caràcter cultural que s’encarreguen de perpetuar les diferències de gènere o, si és el cas, de revertir-les.

El cas espanyol és significatiu des d’aquest punt de vista. Els condicionants que han de veure amb el mercat de treball parlen del creixement de l’ocupació dins l’àmbit dels serveis manuals que vénen, en part, a compensar una important destrucció d’ocupació en altres sectors com la indústria o la construcció. Alhora la reducció de la protecció social i les retallades en l’estat de benestar fan que l’ocupació es consolide com la principal forma d’obtenció de rendes, precisament en un moment en el qual l’ocupació es contrau i la seva qualitat descendeix per a molts treballadors. Finalment tot el que ha de veure amb qüestions de gènere –la doble presència femenina, la segregació horitzontal i vertical al mercat de treball, la bretxa salarial, les majors taxes femenines d’atur, temporalitat i jornada parcial…- no s’ha resolt en els darrers anys de recessió econòmica i tampoc s’espera que puga resoldre’s ara que, aparentment, comença la reactivació de l’economia.

Marc legislatiu

En general el marc legislatiu que resulta de les reformes laborals de 2010 i 2012 aboca una situació en la qual és més senzill –per més barat- procedir a l’acomiadament de determinats treballadors així com impulsar mesures de flexibilitat interna. Pot suspendre’s l’aplicació de determinats aspectes dels convenis col·lectius i, en resum, es busca millorar la competitivitat de les empreses tractant, en la mesura del possible, d’ajustar els convenis col·lectius a la realitat de les empreses en les quals estan vigents: és a dir, hi ha una tendència cap a la descentralització de la negociació col·lectiva. Evidentment açò no és necessàriament roí però en un context de destrucció de l’ocupació, d’abundància de PiMES i d’activitats amb escassos marges de benefici, que busquen la rendibilitat amb estalvis en el preu de la mà d’obra, el resultat d’aquest marc legislatiu no pot ser altre que la precarització de les condicions de treball.

Si eixe que s’acaba de descriure és el model, basat en el foment de la flexibilitat i en mecanismes que permeten la contenció salarial, ara falta esbrinar si ha resultat d’una tria conscient o si ha vingut imposat. Els condicionants de la crisi econòmica van provocar, al llarg dels primers anys d’aquesta, un discurs molt bel·ligerant amb determinades prerrogatives de les quals gaudien alguns treballadors. L‘argument explicava que si hi havia una taxa de temporalitat tan elevada, es devia, precisament, a la impossibilitat d’ajustar les plantilles a les necessitats reals de treball. Aquesta rigidesa provocava que els empresaris no pogueren contractar amb contractes indefinits, on el treballador es trobava més protegit, ja que en cas de necessitat seria molt car poder desfer-se dels treballadors contractats. Açò generava una dualitat dins del mercat de treball: per un costat estaven els treballadors estables, amb contractes indefinits, molt protegits i amb bones condicions de treball i, per l’altre, els treballadors temporals que eren prescindibles i sobre els quals es podien fer els ajustaments necessaris. La solució va passar, doncs, per precaritzar les condicions de tots.

Empitjorament dels estables

I així, si hi ha hagut un descens en la dualitat del mercat de treball, aquesta s’ha produït no per la millora de les condicions dels treballadors més precaris sinó per l’empitjorament d’aquells que es trobaven en una situació estable. S’ha detectat, a més, que una vegada que aquests treballadors estables passen a l’atur tenen, més tard, moltes dificultats per a tornar a tindre ocupacions amb bones condicions. Si hi ha un abandonament de l’estabilitat, el treballador afectat transita la senda de la precarietat durant molt de temps abans de tornar a la seguretat. En els casos en què aquests treballadors tenen més de cinquanta anys podria donar-se el cas que la seva trajectòria laboral ja quedarà inclosa, permanentment, dins els segments secundaris.

Si acceptem que la dimensió normativa del model d’ocupació amb el que es pretén eixir de la crisi té motivacions ideològiques no podem dir que siga un model trobat. És imposat si l’analitzem des del punt de vista del treball i és triat si tenim en compte la preferència de la patronal i dels seus grups de pressió i partits polítics afins. Tampoc les conseqüències pareixen ser trobades; en la recerca per part de la patronal de millors taxes de productivitat la necessitat d’implementar estratègies de descentralització de la negociació col·lectiva és bàsica, ja que permet negociar condicions individualitzades. En un context, ja ho hem dit, en el que moltes empreses tenen dificultats per a resultar rendibles, ja que són intensives en la utilització de la mà d’obra, engegar pràctiques que permeten estalviar en aquesta resulta molt desitjable per a la patronal.

Danys col·laterals

Ara bé, els danys col·laterals en forma d’exclusió social, de ruptura dels itineraris d’inserció sociolaboral, de truncament de les trajectòries o de dilatació –quant no impossibilitat- de les transicions considerades normals hom pot assenyalar que sí que han estat trobades: o bé han resultat una sorpresa o bé, en el millor dels casos, un mal menor que quedarà circumscrit en un període concret, ja que té un abast temporal limitat. La realitat, però, és que sembla que les condicions de treball precàries i les desigualtats que aquestes porten associades no desapareixen i que els segments secundaris del mercat de treball no s’aprimen. A més hi ha molts observadors que, ja des de l’inici del període de contracció econòmica, van advertint d’aquestes circumstàncies, de tal manera que no és possible acceptar ni el desconeixement ni la manca de previsió i, així, l’argument de la fatalitat perd força.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*