Teresa Pàmies. Tot és en els llibres

Teresa Pàmies és de les nostres. És de les nostres perquè sense la capacitat de relligar la història, de saber d’on venim i qui som, sense voluntat de transformar la realitat injusta amb el compromís polític i social, nosaltres tampoc seríem ni útils, ni necessaris.

Joan Carles Gallego
 
 
Imatge de l'exposició sobre Teresa Pàmies, a la seu de CCOO foto: CCOO

Imatge de l’exposició sobre Teresa Pàmies, a la seu de CCOO foto: CCOO

En primer lloc deixeu-me agrair al Servei Lingüístic de la CONC i a la Fundació Cipriano Garcia, que m’hàgiu ofert la possibilitat de participar en la presentació d’aquesta exposició. La veritat és que m’ha fet il·lusió per tot el que la Teresa Pàmies representa per a qui ens vam anar incorporant a la militància activa i el compromís polític i social als anys 70 i necessitàvem referents propis on identificar-nos, on poder-nos projectar. Sens dubte Teresa Pàmies ho va ser per a moltes dones i homes d’aquella generació, a través dels seus llibres podíem reconciliar els nostres anhels rebels.

Però també felicitar la iniciativa de portar, ací a CCOO, l’exposició “Teresa Pàmies. Tot és en els llibres”, elaborada per la Institució de les Lletres Catalanes i que s’emmarca en l’any Teresa Pàmies promogut pel mateix Institut i el Departament de Cultura de la Generalitat.

Aquesta espai d’exposicions del sindicat que vol ser un espai obert, que ens permeti connectar amb les diferents expressions culturals del país i contribuir al debat lliure d’idees i reforçar el compromís amb la justícia social, la igualtat i la llibertat i promoure els valors de transformació social i creixement personal, no podia deixar d’acollir aquesta exposició on podem valorar a Teresa Pàmies, obrera, autodidacta, antifeixista i compromesa, una de les nostres.

Compromís polític i social

Teresa Pàmies, més enllà del valor de la seva obra literària, representa el compromís polític i social, el pensament lliure i creatiu, la memòria que vol explicar i entendre el present, el paper no subordinat de la dona  i la reivindicació d’un feminisme rigorós, el valor de la militància, la camaraderia i la responsabilitat. Una trajectòria vital que connecta amb el compromís i els valors de moltes denes i  homes que són el cos i força col·lectiva del sindicat.

Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer i va morir el 2012 a Granada. Per tant ha viscut molt i ha vist moltes coses, i ens les ha anat explicant en llibres i articles, acostant-nos a un passat sovint oblidat per ajudar-nos a entendre i a moure’ns en el present, per comprometre’ns amb el futur. La seva obra és un reflex de la seva vida, feta des del compromís amb els ideals de justícia social necessaris per viure plenament, sense renunciar a expressar els sentiments, que ens projecten com éssers humans i ens acompanyen en el combat contra les injustícies de tota mena , associades a aquest capitalisme ferotge i absurd que ens ofega.

Teresa Pàmies escriu amb la convicció de qui creu els valors que expressa. Això remou moltes consciències en aquella Catalunya i Espanya grisa, carrinclona, elitista dels anys 70 del segle passat.

Joves com érem quan vam tenir entre mans “Testament a Praga” o més tard “Quan érem capitans”. Vam veure sacsejar la memòria col·lectiva d’una societat anestesiada i amnèsica per la repressió i la por imposada per la dictadura franquista. Potser ja havíem contactat amb la denúncia de la injustícia i la repressió, somiàvem mons millors, de llibertat i igualtat, coneixíem retalls d’història i ens estimàvem Catalunya i la seva llengua. Però Teresa Pàmies ens va acostar al coneixement de la República, la guerra, l’exili, el compromís polític i social, la voluntat revolucionària, abocant-hi sentiments, sense renunciar a mostrar les contradiccions del comportament humà. Reivindicava el seu compromís polític, la seva militància, la seva acció i ho feia sense obviar tampoc l’autocrítica d’un dogmatisme que amagava els nostres propis erros o les baixeses de fanatismes que denunciava i rebutjava.

Una dona militant d’esquerres, compromesa socialment i política. Carregada de compromís moral i ètic, de catalanisme, comunisme, socialisme, esquerranisme, feminisme; la dona idealista i altruista, que defineix el seu fill Sergi. Una vida coherent amb els seus principis i els valors que abraçava. Lluitadora, també capaç de sacrificar-se, i conseqüent en totes les facetes de la seva vida, filla, muller, mare, activista, militant, escriptora.

Jove capitana

Teresa Pàmies, una d’aquelles joves capitanes i capitans de la llibertat, de la justícia social i de la igualtat, que en la República van disposar del marc on comprometre’s per poder-ho materialitzar. La guerra civil i la dictadura ho va voler estroncar a sang i foc, amb repressió, assassinats, exili i presó. Aquella generació de joves, generosa, plena de força, carregada d’utopies va d’aprendre a viure entre privacitats i, sovint, a conviure amb dogmes i disciplines militants.

Teresa Pàmies sempre va mantenir el lligam amb la seva joventut i preocupada per aquest món de llibertat, justícia i igualtat que deixàvem a les futures generacions. I va ser capaç d’adonar-se en cada moment de què passava, d’analitzar la situació concreta i ressituar-se.

Va créixer, i ens ho va donar a conèixer, en aquella República que lluitava contra una societat clerical, patriarcal, creuada de supersticions i de domini classista. A Balaguer va bastir-se la seva voluntat revolucionària per combatre-ho, quan amb 12 anys ja acompanyava al seu pare, militant del Bloc Obrer i Camperol i anticlerical, a vendre la Batalla, mentre la seva mare, molt catòlica, la preparava per fer la primera comunió. Va prendre bona nota del que li va dir un dia el seu pare, “No et deixis domesticar”, i ho va dur a la pràctica. Dona lliure, com dona, com esposa, com militant. Potser per això es distanciava del fanatisme d’esquerres i quan reivindicava la memòria històrica, repassant les atrocitats de la guerra, la volia conèixer tota, també el costat fosc dels actes que n’érem responsables.

Reivindicava el paper de les dones i la seva capacitat revolucionaria, per canviar la realitat. Com quan reivindica la memòria de les mestres socialistes de l’Escola Normal de Lleida, l’immens treball que feien, viatjant pels pobles, canviant la vida de moltes dones i homes, ensenyant, lluitant contra una societat endarrerida. Dones, que ens deia, eren com homes. No és estrany que en aquella societat creuada de supersticions i atavismes, la República obris les portes a moltes dones a projectar la voluntat revolucionaria. Era una feminista rigorosa, d’un feminisme que reivindica com a revolucionari i amb el que reivindica el paper de les dones, que treballen, que fan la feina, com els homes.

Rebel·lia

Enfront del puritanisme de les esquerres apareix l’afany alliberador de moltes dones revolucionàries que, seguint la Kollontai, van aixecar la bandera de la llibertat sexual per construir una societat nova. Conscient també que això va seguir topant amb molts homes que se’n volien aprofitar simplement per autojustificar les relacions d’amistançades. El seu feminisme tenia la capacitat de rebel·lar-se contra totes les baixeses comeses contra les dones. I va reconèixer les dificultats per denunciar-ho, en especial quan ho protagonitzaven homes “revolucionaris”, com quan recordava que la revista Nous Horitzons va censurar l’article on denunciava el maltractament d’una muller per un membre de CCOO. Denunciava així la hipocresia moral de sectors d’esquerres, però també ens alertava d’unes actituds extremes del feminisme que podien contribuir al seu desprestigi.

Joan Carles Gallego durant la presentació de l'exposició sobre Teresa Pàmies foto: CCOO

Joan Carles Gallego durant la presentació de l’exposició sobre Teresa Pàmies foto: CCOO

Sens dubte Teresa Pàmies és de les nostres. És de les nostres perquè sense la capacitat de relligar la història, de saber d’on venim i qui som, sense voluntat de transformar la realitat injusta amb el compromís polític i social, nosaltres tampoc seríem ni útils, ni necessaris. Per això ens sentim propers a una dona que ha viscut aquest compromís intensament i amb vitalitat, i ens ho ha explicat passant-hi el sedàs de l’èpica i la raó.

 

Algunes cites:

“A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l’Església de l’Estat, l’escola laica i gratuïta, l’emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l’amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: -Aquí reposen les despulles d’un gran somiatruites.” ‘Testament a Praga’ (1971)
“El món, te’l fas sempre a la mesura dels teus desitjos”. Va ploure tot el dia (1974)

“Un poble no és ben bé íntegre si no coneix a fons la seva llengua. El meu poble no la sap” Va ploure tot el dia (1974)

“La ignorància, en certes situacions, ajuda més que la informació”. La filla del gudari (1997)

“L’única cosa que no vol un llibre és morir-se de fàstic als prestatges o als calaixos”. Va ploure tot el dia (1974)

 

“Aquell instructor va intervenir dient allò de Lenin: «Cal dir la veritat per crua que sigui». A mi, allò em va agradar de valent, i, posat a defensar-me a cops de cites, vaig citar aquell gran místic que fou Jacint Verdaguer: «Quan facis una cosa ben feta no et deixis doblegar per ningú»” Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*