Sindicalisme de conciliació o sindicalisme de lluita?

En el conflicte que regeix la relació entre el Capital i el Treball, qualsevol acció col·lectiva des dels/les treballadores té dues alternatives molt senzilles: reconèixer els interessos antagònics entre ambdues parts i actuar en conseqüència o entrar a fer de mitjancers de cara a arribar a acords.

Ermengol Gassiot
 
 
Manifestació de dones al Salvador

Manifestació de dones al Salvador

Una empresa en vaga convocada per sindicats que no són els majoritaris. Els i les treballadores es concentren davant la porta d’entrada. Fan una assemblea al carrer i discuteixen fer vaga. Apareixen delegats d’un comitè escollit fa quasi 4 anys, que sí que són d’un sindicat majoritari. Intervenen i s’ofereixen per entrar a l’empresa, parlar amb els amos. Per fer de mitjancers. Un afiliat del sindicat m’ho explicava indignat. Em deia “ells havien de ser els primers a no entrar, especialment perquè els treballadors/es havíem decidit fer vaga”.

Aquesta història podria ser de molts llocs del nostre país. I podria haver passat aquesta setmana com fa mig any. Quan fem sindicalisme de base, en el dia a dia dels centres de treball, sabem que sovint és complicat aplicar al peu de la lletra els grans discursos teòrics. Allò que pot semblar elemental i bàsic en un curs de relacions laborals o en una aula de ciència política de vegades pot veure’s superat per una realitat que sovint és molt més complexa. Tot això és ben cert. Però també és igualment cert que el sindicalisme es mou sota algunes premisses que en un inici són ben senzilles. És després, en la seva adequació a cada realitat concreta, que caldrà desenvolupar-les. No obstant això, com deia, en el punt de partida són prou simples i categòriques.

En el conflicte que regeix la relació entre el Capital i el Treball, qualsevol acció col·lectiva des dels/les treballadores té dues alternatives molt senzilles: reconèixer els interessos antagònics entre ambdues parts i actuar en conseqüència o entrar a fer de mitjancers de cara a arribar a acords. Si el que pretenem és trencar amb la imatge d’un sindicalisme professionalitzat amb sindicalismes que quasi mai passen pel seu lloc de treball, d’entrada és indispensable no situar-se fora de les assemblees de treballadors/es. Especialment quan aquestes són actives. Tot allò que trenqui amb la cultura de la delegació i fomenti la de la participació és irrenunciable. En aquest sentit, és molt positiu que una assemblea de treballadors/es faci una passa endavant i opti per fer front activament a la precarietat laboral plantejant assimilar les seves condicions de treball a les d’altres empreses del sector. I nosaltres, els militants a sindicats hi hem de ser i fondre’ns en l’acció col·lectiva. Quan un comitè es presenta davant una assemblea com el mitjancer entre aquesta i l’empresa, està fent tot el contrari.

Defensar un sindicalisme de conflicte, de combat, implica en realitat tocar de peus a terra. Tots sabem que en absència de pressió la patronal, ja sigui al nivell d’una empresa concreta com en un pla global, no acceptarà aplicar mesures que erosionin els seus interessos en benefici dels i les treballadores. Mesures que poden ser salarials, d’estabilització dels contractes, de conciliació, horàries, de ritmes de treball, de seguretat laboral, i un llarg etcètera. En un context en què les institucions polítiques promouen bàsicament normes que beneficien els empresaris, la principal capacitat de pressió dels i les treballadores parteix de nosaltres mateixes. De la que podem promoure als centres de treball però també a fora, cercant la solidaritat entre nosaltres, que som la immensa majoria de la població.

Els darrers anys hem vist com han anat brotant a molts llocs formes de lluita en aquesta línia, superant les estructures legals de les relacions laborals i trencant esquemes del sindicalisme dominant en el règim sorgit del 1978. En funció de com els sindicats ens posicionem en aquests processos que no sempre hem promogut directament o, si més no, no ho hem fet en solitari, justificarem la nostra pròpia existència com a organització de la classe treballadora. Ara que s’acosta l’1 de maig convé recordar-ho. De fet, cal tenir-ho present cada dia. I nosaltres ho intentem. Per això, en l’exemple que he esmentat, el nostre afiliat es va quedar amb l’assemblea, amb la lluita.

Ermengol Gassiot
Sobre Ermengol Gassiot

Secretari general CGT de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*