Segmentació per gènere del mercat de treball, el cas de la taxa d’atur a Espanya

Sí que pot haver una lenta colonització dels nínxols femenins per part de treballadors homes que, en no poder ocupar altres ocupacions amb millors condicions de treball, competeixen amb les dones per les precàries

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 
El 80% de la plantilla de Dia Suipermercats està formada per dones Foto: Dia supermercat

Fins el 80% dels treballadors de cadenes de distribució són dones

Quan parlem de desigualtat entre homes i dones al mercat de treball molt sovint pensem en el que s’anomena bretxa salarial. Efectivament l’existència d’aquesta bretxa ens indica que la situació de la dona en el mercat de treball és menys avantatjosa -de manera general i sense entrar a considerar altres variables- que la de l’home. Tanmateix, i sense reduir la importància del salari, hi ha un altre indicador que crec que és molt important tindre en compte per a parlar de desigualtat quant a les oportunitats d’homes i dones: la taxa d’atur. En aquest sentit una taxa d’atur elevada parla de la impossibilitat -o de la dificultat- d’accedir a un lloc de treball, el que vindria a ser un esglaó previ de discriminació a l’esglaó de la desigualtat que es produeix una vegada que els treballadors i les treballadores han aconseguit accedir a un lloc de treball.

La taxa d’atur de les dones és, o ho ha estat sent tradicionalment, més alta que la dels homes. Pel cas de la Unió Europea les diferències, des de l’entrada al segle XXI, s’han situat al voltant del 2% tot i que en els darrers anys aquestes diferències han baixat força, especialment als anys de la crisi econòmica. De fet, segons dades de l’EUROSTAT, la taxa d’atur femenina per a la totalitat dels països de la UE al 2017 fou d’un 7,9% mentre que els homes patien una taxa d’atur d’un 7,4%; i les diferències entre homes i dones per al període 2009-2015 han estat sent, únicament, de l’ordre d’una o dues dècimes percentuals.

Pel cas espanyol l’escenari és semblant, però les diferències són més acusades. A Espanya les taxes d’atur han atansat al 26% d’aquells que volien treballar trobant els seus pics més elevats al 2013. Però els anys de crisi econòmica han estat també, com a la resta de països de la UE, els anys en què la diferència entre homes i dones ha estat menor. De fet, d’acord a les dades de l’EPA, si la diferència entre la taxa d’atur dels homes i les dones era de gairebé 8 punts percentuals al tercer trimestre de 2002 (els homes una taxa del 8,33 i les dones una taxa del 16,2) aquesta diferència baixa a poc més de mig punt percentual al mateix trimestre de 2012 (els homes una taxa del 24,54 i les dones una taxa del 25,1). Pel cas de Catalunya, amb menors taxes d’atur, les diferències són també lleugerament menors tot i que la tendència és exactament la mateixa. D’alguna manera es podria arribar a pensar, i així es va assenyalar a l’inici de la crisi, que aquesta era una crisi de l’ocupació masculina; fet que podria estar obrint el terreny per a una major igualtat entre homes i dones pel que fa a aspectes laborals. La realitat, però, no és tan senzilla.

En primer lloc perquè, si bé és cert que les diferències van minvar al llarg dels primers anys de la crisi econòmica, no és menys cert que les dones han patit i estan patint unes molt elevades taxes d’atur. Així, la disminució de les diferències entre gèneres no s’ha donat a partir d’una millora de la situació de la dona, sinó perquè la situació dels homes ha empitjorat relativament més. Hi ha hagut destrucció de treball tradicionalment masculí –a Espanya principalment a la construcció, tot i que també a altres sectors- però també de treball femení als serveis i a determinades indústries. En aquest sentit la crisi ha acabat sent transversal al teixit productiu i, tot i que per descomptat han hagut sectors més afectats que altres, la realitat és que és complicat assenyalar grans sectors productius que hagen resultat indemnes.

En segon lloc perquè quan s’ha recuperat la taxa d’atur -quan l’atur ha començat a disminuir- la diferència entre les taxes masculina i femenina ha tornat a augmentar. Segons dades de l’EPA per al tercer trimestre de 2017 els homes patien una taxa d’atur del 14’8% i les dones del 18,2% (a Catalunya 11’7 i 13,5 respectivament). I és a partir d’ací on crec que cal considerar tres aspectes molt rellevants que parlen que la crisi en cap cas ha servit per a reduir les desigualtats de gènere.

Manifestació feminista contra l'atur

Manifestació feminista contra l’atur

El primer aspecte a tindre en compte és que si hi ha hagut una certa igualació en les condicions d’accés a l’ocupació –en la probabilitat d’estar o no en l‘atur- aquesta igualació s’ha produït en deteriorar-se les condicions per a tots. Parlar que l’ocupació femenina ha resistit millor la crisi que la masculina pot ser cert des d’un punt de vista merament estadístic, però deixa fora de tota consideració el fet que darrere dels números hi ha moltes treballadores que han anat caient en l’atur; el que vull dir és que no es percep una substitució de treball masculí per femení, sinó una destrucció a ambdós gèneres. Una revisió de les taxes d’activitat, segons dades de l’EPA, ens mostra que aquestes han estat, al llarg des darrers anys, augmentant en el cas de les dones (d’un 48’32% al tercer trimestre de 2006 a un 53,13% al tercer trimestre de 2017) i disminuint en el cas dels homes (d’un 69,57 a un 65,04) cosa que ens parla que ara hi ha moltes més dones que volen treballar però, alhora, aquest increment en l’activitat no s’ha traduït en un increment de l’ocupació sinó, més bé, de l’atur.

El segon aspecte a tindre en compte és que al llarg dels anys de la crisi es percep un cert increment de l’ocupació masculina a determinats sectors productius molt feminitzats. El fenomen és significatiu perquè no es produeix a l’inrevés. Així, amb dades de l’EPA, entre 2008 i 2017 hi ha una disminució de mes d’un 3% de treball femení a l’hostaleria; de gairebé un 5% als serveis auxiliars; de prop d’un 5% a les llars que ocupen personal domèstic i d’un 3% a la categoria altres serveis. Les disminucions de treball femení (que suposen un increment en les mateixes magnituds del masculí) no són molt grans però poden explicar una tendència a partir de la qual sí que pot haver una lenta colonització dels nínxols femenins per part de treballadors homes que, en no poder ocupar altres ocupacions amb millors condicions de treball, competeixen amb les dones per les precàries.

El tercer aspecte ha de veure amb el que podríem anomenar heterogeneïtzació dels segments precaris, del precariat o del nou proletariat de serveis; per nomenar-lo de tres formes distintes però amb evidents similituds entre elles, almenys a nivell d’anàlisi. Són les dones les que pateixen les pitjors condicions de treball però, immersos en un procés de complexització i multisegmentació dels mercats de treball, són també molts els homes que cauen en la precarietat o que tenen complicat eixir d’ella. La pregunta és quins homes i quines dones són els i les afectades per la precarietat, per què aquells col·lectius específics i no altres són els que cauen en les pitjors condicions de treball i, en definitiva, quins són els itineraris que han dut a unes i altres a veure’s reclosos en el circuit de l’atur i l’ocupació flexible i mal pagada. Aquestes característiques compartides de vulnerabilitat podrien ajudar a explicar, una vegada objectivades, per què el teixit productiu és incapaç d’oferir millors condicions i quins són els fonaments de la discriminació i la segmentació.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*