Precarietat, feminització i Catalunya, els tres reptes del congrés de CCOO que comença avui

El primer sindicat català afronta el seu conclave encarant la renovació interna per iniciar l’ofensiva de la recuperació

Tomeu Ferrer
 
 
 

Votació final de l'assemblea de CCOO

Votació final de l’assemblea de CCOO

L’onzè congrés de CCOO de Catalunya s’inicia en clau de renovació. El principal sindicat català afronta reptes essencials. En l’àmbit general ha d’encapçalar el canvi estratègic que implica passar «a l’ofensiva» després d’un dur període de resistència marcat per la crisi. A Catalunya CCOO ha de mantenir la seva posició de primer sindicat, evitant que el procés independentista li suposi un desgast. Finalment ha d’afrontar un profund procés de renovació que té com a element més vistós la substitució del secretari general, Joan Carles Gallego, per Javier Pacheco. Això vol dir que el sindicat passi definitivament a ser governat pels qui no van viure la transició. Passi de ser dirigit per un professor a un empleat industrial.

El congrés aplegarà al Palau de Congressos de Barcelona 651 delegats i delegades que representen les organitzacions territorials del sindicat i també les cinc federacions en les quals s’ha reorganitzat. Els cotitzants superen els 140.000, xifra que remunta des dels inicis del 2017. El sindicalisme que representa CCOO té precisament en la recuperació de l’afiliació un dels seus reptes.

Els sindicats han hagut d’afrontar en la crisi l’emergència d’un nou tipus d’assalariat. S’ha passat del treballador o treballadora amb feina estable a l’ocupat a temps parcial, contracte temporal i un salari que no permet arribar a fi de mes. Al mateix temps, les polítiques laborals més cruels des de la dictadura han deixat sense feina desenes de milers de treballadors que superen els 50 anys, que difícilment trobaran un nou treball si no canvien les circumstàncies.

Entre 2008 i el 2016 els sindicats majoritaris han hagut d’afrontar dues reformes laborals: un canvi de les regles de joc un cop començat el partit. També han estat afectats per l’aplicació d’una legislació repressiva que ha dut als tribunals més de 300 sindicalistes i ha facilitat molts tancaments d’empreses i acomiadaments.

Cara i creu

La resposta ha estat una barreja de perseverança i capacitat d’aguant. Situacions com la vaga de Valeo, contra la deslocalització de la factoria de Martorelles, o la de Delphi de Sant Cugat serien la creu i la cara de la tasca sindical durant la crisi. En aquests conflictes CCOO ha mobilitzat i negociat al mateix temps. Però, qui ho pot dubtar, en unes situacions més difícils.

CCOO ha jugat diversos papers al mateix temps. Per una banda, ha estat suport clau dels moviments socials i per l’altra ha estat present a les taules de negociacions de grans acords amb governs i institucions públiques. Aquest paper ambivalent li ha valgut lloances, potser enverinades des de les entitats oficials i també crítiques procedents dels qui haurien volgut al sindicat en peu de guerra cada dia de l’any.

Un altre element que ha afectat la vida del sindicat és la qüestió catalana. Mentre organitzacions molt sòlides s’han esquinçat davant del debat, CCOO hi ha passat sense rebre ni una esgarrinxada. La clau ha estat l’aposta pel dret a decidir, sense avançar ni un pas més en cap de les dues grans línies que se’n deriven: la federalista i la independentista. Els dirigents del sindicat, que tenen la seva opinió, però la guarden gelosament, tenen clar que “en una situació o altra el sindicat haurà de fer la seva feina: defensar les treballadores i els treballadors”. I de cara a l’organització estatal, CCOO de Catalunya sembla sentir-se còmoda amb la vinculació confederal. A això hi contribueix que en l’àmbit intern té Concert Econòmic, una cosa que Catalunya no ha assolit encara.

Precarietat i dona

De cara al futur, el sindicat ha d’afrontar grans decisions. Una és enfocar la lluita contra la precarietat. Al sindicat saben que els joves amb feines a temps parcial i condicions miserables l’han de veure com el seu defensor, sinó, no hi ha futur.

El segon element és la presència de la dona. Aquesta ha estat la revolució discreta que s’ha donat durant vuit anys. CCOO és cada cop més una organització paritària. I les dones en molts aspectes són punta de llança. Les resolucions congressuals i la participació en la direcció mostrarà si el canvi supera la cosmètica.

I uns apunts finals. El sindicalisme és a les xarxes. Internet no és estranya als activistes, de CCOO i de la resta d’organitzacions. Els activistes han pres, en certa manera, el timó de la comunicació, que és cada cop més horitzontal. Això té efectes a diversos nivells. En l’Assemblea Sindical Oberta celebrada fa un any, es va demostrar que les xarxes i les assemblees presencials no són contradictòries i que si el sindicat vol mantenir el seu paper, ha de saber escoltar aquells que té al seu voltant i també ha de saber comunicar-s’hi.

Finalment, la forma de fer les coses. En un temps en el qual als poderosos els agradaria la desaparició del sindicalisme ha resultat decisiu: una política de comptes clars i d’acció transparent. En aquest sentit, les grans decisions ja no es prendran en petit comitè sinó amb el vot de tots els afectats. I aquest és un altre canvi imprescindible.