Per què un sindicat unitari de la informació?

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) celebra el seu VIII Congrés el pròxim 14 d'abril, a la Casa de la Premsa. El president sortint, Ramon Espuny, analitza en aquest article l'actualitat del sector i explica perquè és necessari en aquests moments un sindicat professional en l'àmbit de la informació i la comunicació.

Ramon_Espuny
 
 

El 14 d’abril, jornada republicana per excel·lència, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) celebra el seu VIII Congrés, amb el lema Ni precarietat ni desinformació: rebel·lió i organització. Faltarà poc per commemorar els 25 anys de la seva creació, el juny de 1993, arran d’una resolució del II Congrés de Periodistes Catalans de 1992, organitzat pel Col·legi de Periodistes durant el deganat de Josep Pernau. Un Congrés on, tampoc per casualitat, es va assumir el Codi deontològic dels periodistes catalans.

Vam crear el sindicat després de convidar membres de sindicats de periodistes de diferents països europeus, on com a la resta del món són la fórmula organitzativa majoritària, i d’haver constatat el dèbil grau d’organització sindical a la professió i més davant d’un panorama de pluralitat d’ofertes organitzatives, que en un sector petit com el de la comunicació no semblava el millor escenari per animar a la sindicalització d’una professió molt vocacional i massa sovint molt voluntarista però poc reivindicativa.

I ens vam posar mans a l’obra un seguit de professionals que vam haver d’aprendre a fer sindicalisme per defensar des dels comitès d’empresa o com a delegats de personal els interessos comuns amb altres treballadors del sector, però també els de caràcter laboral i professional dels informadors, que acostumen a anar bastant de la mà, a causa del compromís social del periodista amb la veracitat i el rigor informatius, que és un dret constitucional i un dret humà al qual ens devem més enllà de les obligacions que tinguem amb les empreses.

Però l’embranzida i l’entusiasme inicials, afavorits pel suport d’entrada de les Comissions Obreres dirigides per José Luis López Bulla, van topar aviat amb la realitat dura i prosaica del dia a dia sindical, inclosa la competència amb altres candidatures en les eleccions sindicals. I això que des del primer moment i ja en la vaga general de 1994 el sindicat va deixar clara la seva voluntat d’unitat d’acció amb els altres sindicats del sector i de treball conjunt en els organismes unitaris i en l’actuació reivindicativa comuna, sense corporativismes ni insolidaritats.

De manera que la voluntat d’aplegar en una sola organització unitària i més forta els treballadors de la informació, sense descuidar els aspectes professionals com ho fan arreu del món els sindicats de periodistes, no es va plasmar en la pràctica. El paper predominant dels comitès d’empresa en la negociació col·lectiva i el caràcter sectorial de la nostra proposta també van dificultar les previsions de creixement sostingut de la nostra afiliació i de retruc de la nostra implantació, via comitès, seccions sindicals o branques professionals com les dels informadors a la peça, obligats a ser falsos col·laboradors i free-lances i que en realitat són plantilla encoberta.

I després va venir la triple crisi al sector: l’econòmica general, la de caiguda en picat de la publicitat, i la de model a causa de la irrupció de les noves tecnologies, que va fer qüestionar la premsa en paper. Crisis a les quals s’afegia la de pèrdua de la credibilitat, d’acord amb les noves realitats socials i polítiques producte de la mateixa crisi general, i la dels models de les organitzacions tradicionals, inclosos els sindicats, que no afavorien l’organització, sinó puntualment l’autoorganització i la coordinació en situacions de lluita, amb tot el que això té de positiu perquè expressen la protesta de les noves generacions de professionals però també amb les carències per la falta d’estabilitat organitzativa i d’acumulació d’experiències que transformin la pràctica en coneixement.

Per això seguim en el sector amb un panorama confús pel que fa a l’organització dels professionals: des del Col·legi, que faria sobretot les funcions d’homologació de la professió a falta de regulació legal del periodisme, a sindicats generalistes on els afiliats són una petita illa dins el conjunt de l’organització, passant per coordinacions puntuals o organitzacions temàtiques d’informadors, per àmbits d’actuació o de gènere. I amb una gran confusió conceptual sobre si una professió que fa de mediadora d’un dret fonamental com és el dret a la informació, ha organitzar-se sindicalment o d’una altra manera. I amb l’error de fons, que a la majoria de països s’ha resolt en forma de sindicats professionals, de mantenir separats els problemes laborals i professionals, que en el nostre ofici estan lligats íntimament.

Però justament per això, amb motiu del nostre Congrés i del nostre 25 aniversari, redoblem la vocació d’oferir-nos per construir una organització forta i unitària, plural per força i de caràcter professional, i per tenir una capacitat de negociació més gran davant l’empresariat i els consells d’administració que permeti defensar els drets més elementals i també lluitar pels marcs legals i laborals que permetin ampliar-los i acabar amb les profundes desigualtats del sector. Un sector on impera la llei del més fort i on no hi ha convenis de sector satisfactoris ni normes reguladores dels drets i deures de les empreses i dels treballadors, que són mediadors del dret a la informació.

Per això i com diu el lema del nostre Congrés –que farem en un lloc tan emblemàtic com la Casa de la Premsa–, davant la precarietat i la desinformació, apel·lem a la rebel·lió i també a l’organització dels professionals, que son els camins de lluita que ens poden acostar per fi a la regulació que ajudi a superar la llei de la jungla que és el sector de la comunicació. Perquè s’ha demostrat que per defensar els drets laborals i professionals dels informadors la desregulació no és una solució i només beneficia la concepció mercantil de la informació i la seva utilització política.

Com hem dit en molts moments de la nostra història: si l’SPC no existís, l’hauríem de tornar a inventar. I per això fem una crida a reforçar-lo perquè sigui la millor representació sindical unitària de la professió, entesa en el sentit més ampli de la paraula.

Ramon_Espuny
Sobre Ramon_Espuny

Ramon Espuny és periodista i treballa de redactor de TV3. És actualment president del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*