La participació ciutadana en l’era de l’individualisme

El concepte solidaritat, comunitat, preocupació o integració i pertinença s'ha esvaït, ens l'han arrencat a cops de decrets i neoliberalisme infame, a costa de tots i totes nosaltres

Joan Ramon Barrachina
 
 
 

Cau la tarda i estem en un indret especial, en una d’aquestes joies arquitectòniques del patrimoni que l’administració local ha tingut per bé de restaurar i utilitzar. En aquesta sala gran som un grup bastant nombrós de persones que pertanyem a la societat civil, cadascú a una organització, i també representants de partits polítics, tècnics de l’Ajuntament de L’Hospitalet i, fins i tot, un expert de la Diputació de Barcelona.


Estem emplaçats per tal de donar sortida al debat i a la concreció de com hauria de ser i com s’hauria d’aplicar el nou Reglament de Participació Ciutadana a L’Hospitalet de Llobregat, tot escoltant la veu de tothom i les preocupacions, els problemes i l’anàlisi detallat i repàs del període passat i del reglament anterior, ara ja extint.


A tots ens estranya un xic que hi hagi zones o barris on allò que es va anomenar
participació ciutadana lliure en els Consells de Districte no hagi triomfat, no hagi reeixit i, a voltes, s’han hagut d’ajornar per manca d’assistència. A l’altre extrem, trobem indrets del territori on hi ha un (fins i tot) excés de persones disposades a discutir, construir, aportar, decidir o, simplement, queixar-se.


Està clar que les ciutats són generalment heterogènies i que cada barri o districte és un microcosmos en si mateix, una mena d’ecosistema, i que depèn molt del tipus de població que hi viu, de les característiques urbanístiques, estructures, equipaments, serveis, etc.


Però crec que potser caldria fer una reflexió del perquè un model gratuït de participació ciutadana no prolifera i no assoleix un èxit sense precedents; sobretot quan en el dia a dia a peu de carrer tothom té alguna cosa a dir respecte a allò que no es fa bé, o allò altre que no pot tolerar-se pels motius que siguin.


D’entrada, quina és la participació que volem cadascú i a cada costat de la taula?
En segon lloc, quines són les idees i les necessitats o objectius que tenim a l’espai, organització o entitat a qui representem i, sobretot, fins a on està disposat el govern local a escoltar, actuar, posar-hi mitjans i que, a més, no entri en contradicció amb lleis superiors o d’àmbit més ampli? I encara més: també hem de tenir en compte quines sinergies podem crear (positives o negatives), quines expectatives tenim (col·lectives o individuals) i quins són els veritables interessos d’assolir quelcom mitjançant la participació. Una foto? Una posició? Protagonisme? Reconeixement? Qui sap…


La societat actual, atemorida i parapetada darrera l’esclavatge, no reacciona d’ençà de la crisi, i no ho fa per por a perdre allò que té (conservació i supervivència). I per mantenir allò que té ha de donar fins a l’última gota de suor i a més mantenir-se calladet i sense fer soroll o ja sap el que li pot passar.


Em deien l’altre dia: “Si participar de debò, amb convicció i amb ganes de canviar vol dir que seré etiquetat, visualitzat a les xarxes al moment, assenyalat per qui no pensa igual i, a més, he d’invertir tot aquest temps del que possiblement ja ni disposo perquè tinc un contracte parcial i temporal a hores intempestives… potser no em val la pena i significa buscar-me una embolics que no necessito; si vull quelcom de debò ja em mouré per on pugui”.


El concepte solidaritat, comunitat, preocupació o integració i pertinença s’ha esvaït, ens l’han arrencat a cops de decrets i neoliberalisme infame, a costa de tots i totes nosaltres. Ens van vendre un estat democràtic i feliç on tot era equidistant i equilibrat, però era mentida, una farsa, i a hores d’ara ens han collat a tots, de tal forma i manera que ens volen treure l’esma de lluitar per viure, fins i tot.


En aquest moment, el protagonisme, la llei de l’individualisme, d’allò privat, que és meu i ho tinc a pany i forrellat, ens és imprescindible. Podríem dir que sembla irrenunciable perquè ens han acostumat a això. Hem caigut en el parany, tenim milers de coses inútils i un munt de ximpleries que no ens serveixen per a res, però això si, són nostres! Les tenim nosaltres i el veí no les té! Som els millors!

També i alhora, fruït d’aquest egocentrisme, a molta gent li encanta acumular càrrecs, nomenaments, títols… és la voracitat de la vanitat. Però tant se val, el pretès poder omple el melic i tranquil·litza la ment, seguim sent els millors del mon!


Un altre gran neguit que tenim s’anomena “immediatesa”. Ho volem tot ja,
ipso facto o bé som uns desgraciats i cada dia ens ho recordaran arreu. Un autèntic turment intern teledirigit. Volem tenir i gestionar la vida en un WhatsApp permanent, encara que angoixant. Acabem amb obsessions i frustracions contínues pel causa-efecte immediat que molt sovint, a la vida real, no succeeix.


Ens queixem i ens posem les mans al cap en comprovar que ningú es para al carrer quan algú té un accident, una caiguda, un problema… i nosaltres ho fem? O ens va millor girar el cap? Ja ho farà la policia, o els bombers, o l’ambulància, que sé jo… Per això estan, no? Per això els hi paguem, no? Els nostres impostos (que ja ens roben prou) són per a això, no? I derivem les responsabilitats, no és pas el nostre problema, ni de lluny.


Ara bé, a les 22 hores ja cada dia de la setmana podem seure, religiosament, davant del televisor a veure persones que ho passen molt malament en una illa sense menjar o bé que deuen milions d’euros a hisenda, però no passa res: són uns triomfadors socials, són models a seguir i ens distreuen de la nostra realitat, sembla ser.


Parlàvem de reflexionar sobre la participació ciutadana i el reglament local, i aquesta ha estat la meva reflexió personal. Una reflexió, no pas respostes. Participar és donar, és preocupar-se, és prendre partit, molestar-se en entendre el que succeeix i intentar millorar allò que ens envolta en tots els àmbits de la quotidianitat com a persones, com a ciutadans lliures.


Primer s’ha de convenir en quina és la definició de participació ciutadana i el tipus de participació i límits; després els objectius, els canals, la metodologia i els processos interns; i després, sobretot, perdre la por i buscar la implicació, voluntariosa i desinteressada, en benefici de la comunitat i del territori on pertanyem. Vessant-hi tot el sentit comú possible amb l’empatia necessària i les correccions adients sense malbaratar oportunitats i sense menystenir ningú. Uf, quantes coses, no?


Recordem que podem participar al territori de moltes formes, que avui dia tenim a l’abast un munt de possibilitats tecnològiques per fer-ho i a més de forma ràpida. Ara bé, realment ens prenem seriosament això de la participació? Realment ens importa formar part de l’àgora del nostre entorn o no tenim clar el que volem, el que desitgem i el que podem arribar a fer de debò? Realment estem disposats a treballar per canviar allò que ens preocupa?

[Per cert, la participació ciutadana té múltiples vessants, llocs, entitats, organitzacions, grups, etc.]

Serem capaços? Comencem?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*