Parlem d’ocupació, de treball i drets

En una relació laboral individualitzada el treballador té les de perdre i, per tant, la injustícia i la desigualtat són la conseqüència.

Joan Carles Gallego
 
 
contrapesos

contrapesos

S’acosta el 20-D, les eleccions a les Corts Generals per establir la composició del Congrés i del Senat, que han de determinar el proper Govern de l’Estat i les polítiques a aplicar. Segur que la campanya electoral voldrà condicionar el nostre vot i ens caldrà esbrinar bé els missatges, discernint fons de forma, per tal de fer una elecció racional, coherent amb la nostra posició social i la solució als problemes que vivim. Bona part dels debats seran superestructurals, intentant condicionar vots sobre la base d’imatges potents però de continguts difosos. És el vell recurs de sol·licitar el vot per després realitzar qualsevol política, que és el que genera l’alt descrèdit de les institucions, sobre el que emergeixen les noves forces, a les que hem de començar a exigir major coherència entre el discurs i la pràctica, entre la imatge i la realitat, no sigui que vell i nou acabin sent indistints.

Segur que es parlarà de treball. Es proposaran accions i mesures per augmentar-ne la quantitat i la qualitat. Se’ns parlarà de creació d’ocupació, prometent milers, milions de llocs de treball, com a resposta als escandalosos nivells d’atur actual. Es farà sense concretar les accions i es publicitaran les tendències derivades de polítiques ja aplicades o fent promeses de polítiques d’incert resultat. Ens projectaran xifres màgiques i ens vendran futurs millors.

Però sabem que les darreres reformes laborals, que han acompanyat unes polítiques d’austeritat estèrils, són la causa, tant de la destrucció d’ocupació com de l’augment de la precarietat laboral. S’han emmarcat en la lògica del discurs neoliberal hegemònic, el que desregula el mercat de treball, elimina espais contractuals col·lectius, els que donen cobertura de drets generals mitjançant el conveni col·lectiu sectorial, afeblint la capacitat representativa i d’acció de les organitzacions sindicals, i imposa unes relacions laborals més individualitzades. Una concepció que posa en contradicció competitivitat i drets laborals i nega que l’empresa sigui un espai de democràcia i els treballadors subjectes de drets.

En trencar la lògica d’unes relacions laborals construïdes al llarg dels anys, on la lluita obrera va imposar el dret laboral i la llibertat sindical per buscar equilibris davant l’autoritarisme del poder absolut empresarial, la precarietat s’instal·la i es generalitza. Però no només es destrueix i precaritza l’ocupació, també se resenteix la capacitat de la “política” per incidir en la realitat, millorar la vida de les persones i fer avançar el benestar social. En afeblir les institucions que pretenen buscar equilibris al mercat de treball, en especial el sindicalisme i el dret laboral, les empreses s’alliberen d’uns contrapoders que els limiten el poder absolut per decidir què i com produir, en quines condicions i amb quines conseqüències. En aquesta globalització les empreses, cada cop més descentralitzades configurant una cadena de valor global, imposen als governs condicions. L’acumulació de poder en les grans empreses transnacionals els permet subordinar els governs al seu interès.

El dumping social s’alimenta per la capacitat de produir sense regles ni drets a determinats països i  la resposta dels governs no és exigir producció responsable i globalització de drets, sinó rebaixar drets i tuteles dels treballadors. Cedeixen davant les empreses, perquè no tenen capacitat per imposar condicions ni regles a les empreses, però sobretot perquè han desmuntat les institucions, que feien de contrapoder empresarial, com els sindicats.

En una relació laboral individualitzada el treballador té les de perdre i, per tant, la injustícia i la desigualtat són la conseqüència. L’acció del sindicat ataca la distribució de la renda, disputant la part de la riquesa que el treball crea, negociant salaris, condicions de treball i regulació i actua sobre el benestar social, participant institucionalment i pressionant socialment per construir instruments fiscals, prestacions socials i provisió de drets de ciutadania. Aquesta, que és la funció històrica del sindicalisme, cal reivindicar-la. Segur que els sindicats han de canviar formes organitzatives i pràctiques d’acció, errònies o superades en el moment actual. Però hem de valorar la capacitat sindical per construir drets i fer avançar la igualtat social.

El neoliberalisme insisteix a dir que el discurs de classe està superat. Però la qüestió social, la desigualtat i l’exclusió són actuals i necessiten organitzacions sindicals i socials fortes, capaces d’actuar i exigir treball digne i drets de ciutadania. La lluita pot tenir una èpica o unes formes diferents de les de finals del segle XIX o del segle XX, però és igual de justa i necessària. Quan en campanya electoral ens parlin de treball i ens prometin ocupació i canvis en la reforma laboral, reivindiquem un marc de regles laborals just, però també la llibertat sindical i el dret a la negociació col·lectiva, al diàleg i a la concertació social.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*