El Noi del Sucre, patrimoni dels treballadors

Fa 94 anys tres pistolers contractats per la patronal van assassinar al dirigent sindical que va aconseguir la victòria de la Canadenca

Tomeu Ferrer
 
 
 

Fa 94 anys, el 10 de març de 1923, van assassinar Salvador Seguí, el noi del sucre. Ho van fer tres pistolers de la patronal. Una part de l’empresariat no li va perdonar mai que comandés la vaga de la canadenca, que va acabar amb una victòria estratègica dels treballadors i el reconeixement per primer cop de la jornada de vuit hores.

No hi va haver enterrament multitudinari del noi del sucre. El van soterrar a Montjuïc, d’amagat. Només hi van assistir policies de paisà i dos amics, un d’ells Lluís companys. L’altre es deia Agustí Castellà i era un jove conegut de la família. Uns anys més tard els militars franquistes afusellarien també a Montjuïc a Companys, advocat dels treballadors i president de Catalunya.

El gran sindicat que va ajudar a construir Seguí, la CNT, no el va poder homenatjar directament. Un dia després del seu assassinat, el llavors secretari general, Joan Peiró, va aconseguir el permís del governador civil per fer l’enterrament de l’altra víctima de l’atemptat, es deia Francesc Comas Pagès, conegut com a Perones, acompanyava el dirigent aquell matí. Seguí va sortir de casa perquè havia de cobrar una feina de pintura que havia fet a una casa de Companys. Més de 250.000 persones van assistir al funeral de l’amic del Noi del Sucre. Una manifestació com aquella només tenia un precedent a Barcelona, la demostració de dolor popular que va seguir a l’assassinat de Francesc Layret, advocat dels obrers, també mort a mans de pistolers de la patronal.

Seguí era dins del sindicat un pragmàtic. Amb habilitat va conduir les negociacions que van certificar la gran victòria obrera que va ser la vaga de la canadenca. La reacció davant uns acomiadaments que semblaven rutinaris va aturar Barcelona més de 40 dies. Durant aquest temps es van produir milers de detencions. Però a la fi es va aconseguir un acord que deixava per a la història la jornada de vuit hores de treball diari. Tothom parla del discurs de Seguí a la plaça de les Arenes convencent els vaguistes que s’hi havien concentrat. Aquella victòria li va costar la vida. Una part de la patronal va decidir aplicar el terrorisme per acabar amb la creixent força sindical.

La figura de Seguí, en la meva opinió hauria de ser patrimoni de tot el moviment obrer català. Ja hi ha qui l’homenatja i qui en fa bandera. De tota la seva trajectòria o només una part. Crec, finalment, que en una societat sana també s’haurien de recordar les històries dels sindicalistes, que han contribuït i contribueixen al fet que siguem com som.

Tomeu Ferrer
Sobre Tomeu Ferrer

Tomeu Ferrer és periodista Contacte: Twitter | Més articles