«No som mules i els avis no són patates» clamen els treballadors de la dependència

El col·lectiu de persones que atenen els serveis destinats a la gent gran a Catalunya es mobilitzen contra les seves pèssimes condicions de treball

Tomeu Ferrer
 
 
 

Mobilització de treballadors i treballadores del sector de la dependència

Mobilització de treballadors i treballadores del sector de la dependència

Els treballadors i sobretot les treballadores que a Catalunya s’encarreguen de l’atenció a les persones afectes a la dependència han començat una campanya amb dos objectius. El primer, explicar en quines condicions han de realitzar la seva tasca. La segona, per reclamar un conveni d’àmbit català que millori l’acord estatal que regula les seves relacions laborals i que no s’adiu al cost de la vida de Catalunya.

Poc més d’un centenar de treballadors i sobretot treballadores de les empreses que atenen a la dependència, les cures en geriatria, la teleassistència i els ajuts a domicili de Catalunya, en nom del col·lectiu, que suma unes 30.000 persones, han decidit sortir al carrer. Ho van fer dijous a Tarragona, i un dia després a Barcelona, al cor de la vida política del país: la Plaça de Sant Jaume.

Si en sectors amb tradició reivindicativa es pot veure el pedigrí en coses com la professionalitat de les pancartes o la marcialitat de la gent en cridar els eslògans reivindicatius, en aquest cas quedava clar que aquest col·lectiu no es caracteritza per sortir habitualment al carrer.

Davant l’entrada principal del Palau de la Generalitat, amb samarretes de color taronja, treballadores i treballadors del sector especialitzat en la cura dels nostres avis feien crits, de vegades convencionals: «cal millorar el conveni, ja», o «conveni català», o altres punyents, com «contra l’esclavatge del segle XXI».

Perquè tot va d’això. Els empleats de les empreses que donen servei als afectats per la dependència tenen un dels convenis amb els salaris més baixos, no arriba al miler d’euros en la majoria dels casos. La situació salarial situa els empleats «en el llindar de la pobresa laboral», segons Miguel Gervilla, secretari d’acció sindical de la federació de sanitat de CCOO de Catalunya.

La precarietat laboral té a veure, segons els sindicalistes, amb la visió exclusivament economicista amb la qual el departament de Benestar i Família de la Generalitat atorga els concerts a empreses que s’encarreguen de la cura dels dependents i de la gent gran a Catalunya. Això fa que les plantilles siguin molt reduïdes i la càrrega assistencial molt gran. També implica llargues jornades de treball i escassos períodes de descans. Tot plegat en un sector àmpliament feminitzat i, per aquesta raó molt sensible a la precarització o condemnat a la perpetuació de les discriminacions laborals.

Roda de premsa del sector de la dependència a Catalunya

Roda de premsa del sector de la dependència a Catalunya

«Acra, patronal insensible a negociar» o «conveni català, ja», cridaven els concentrats a les portes de la Generalitat. «La patronal majoritària a Catalunya és tossudament contrària negociar millores al conveni estatal i entorpeix la creació d’un marc de negociació al nostre territori que aporti alternatives a l’actual situació», deia Jaume Gabarró, secretari general de la federació de sanitat de CCOO.

El sector de la dependència s’enfronta a una crònica falta de places. A escala estatal es calcula que hi ha 400.000 persones que esperen entrar en els programes tant de residències per a la tercera edat com d’ajuts domiciliaris. D’aquesta quantitat 100.000 persones correspondrien a Catalunya, segons va afirmar una de les treballadores del sector, Pilar Ceprián.

Els treballadors comenten que tot i que el tracte personal que es dóna a les persones residents és generalment positiu, consideren també que la diferència entre la qualitat assistencial de les residències públiques, gestionades per l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS) i les de la resta, són evidents. En aquest sentit creuen que caldria assegurar l’esmentada qualitat per garantir la dignitat en l’última etapa vital i personal de tot ésser humà. En aquest sentit contraposen el fet que algunes empreses estiguin especialment preocupades pel lucre, cosa que les fa escatimar mitjans en alimentació, confort, instruments o condicions de les cuidadores i cuidadors.

Per tot plegat, el sector de treballadors i treballadors de la dependència, tot i que no es poden, pels seus baixos salaris, permetre iniciar vagues, han decidit exterioritzar les seves reivindicacions. Exigeixen, doncs, la negociació col·lectiva a Catalunya, i un canvi de model que desenvolupi polítiques socials i públiques que dignifiquin la vellesa i equiparin el seu tracte al qual es dóna en països del nostre entorn.