Les veus d’un nou diàleg

Dues realitats molt diferents, que no es poden contraposar ni confrontar, són actors que poden complementar-se, al costat d’altres comunitats, a contribuir a la cultura del diàleg, la negociació i el pacte

Joan Carles Gallego Javier Pacheco
 
 
Federico Garcia Lorca amb Margarida Xirgu

Federico Garcia Lorca amb Margarida Xirgu

Fa uns mesos, els passats 26 i 27 d’octubre, vam assistir a Sevilla a la primera trobada dels “Diàlegs Andalusia-Catalunya”, una iniciativa laica de parentiu difós, però identificable en la tradició dialogant forjada en els intercanvis d’estudis històrics i literaris entre Javier Tébar i Javier Aristu. S’obria un espai de trobada i diàleg de qui, enllà o aquí, no compartia la dinàmica politico-institucional instal·lada i que volia trobar-se per observar la realitat en comú, des d’experiències polítiques i d’autogovern diverses, per buscar un diagnòstic compartit. El 5 i 6 d’abril és la segona trobada, ara a Barcelona, al Palau Macaya, per  a continuar observant i compartint una anàlisi de la situació, lluny de les lectures superficials i evitant l’espectacle o la instrumentalització a què determinats grups de poder ens tenen acostumats.

La primera trobada mostrà les arrels profundes, en la mateixa configuració històrica de l’estat-nació i el seu desenvolupament, d’un conflicte entre una part de la societat i la política catalanes amb la resta de la societat i polítiques espanyoles, emmarcat en un context de crisi econòmic-social que té repercussió en la política i la democràcia arreu Europa i el món. La desregulació imposada per qui dirigeix la globalització i financiarització econòmica i els reptes derivats del canvi climàtic i la creixent digitalització i robotització dels processos de producció i distribució econòmics, són més que simples elements del paisatge i l’escenografia.

Les creixents desigualtats que travessen les nostres societats són el substrat on arrela la resposta insolidària i antisocial, on el populisme i l’autoritarisme nien. La precarietat del present i la incertesa del futur són la derivada de la subordinació del poder polític al poder financer i econòmic, de la manca de regles i controls globals imperants. La resposta institucional és, tant a Europa com a Espanya o a Catalunya i Andalusia, decebedora i injusta. Les febles xarxes de protecció social s’han anat desmuntant i s’han canviat les regles i els marcs de drets disponibles. Les relacions laborals veuen minvar els equilibris de poder que la lluita obrera va conquerir exercint un poder sindical avui qüestionat i assetjat per la sacralització de la desregulació, la flexibilitat i la lliure disponibilitat. Tenim societats travessades de majors inseguretats i entre la majoria social, en especial la gent més jove, s’ha instal·lat la precarietat vital.

És en aquest marc on es produeix el conflicte polític i institucional entre el govern espanyol i el govern català, però també entre una part dels catalans que reclamen la independència i una altra part que s’hi oposa a ella. Un conflicte, però, que no és aliè a la història dels darrers dos segles de confrontacions bèl·liques -tres guerres carlines i una guerra civil- marcades tant pels debats forals o nacionals com pels enfrontaments entre blocs socials. És precisament aquest recorregut històric el que ens mostra que l’únic camí de superació i de construcció de futurs compartits és el del diàleg, l’intercanvi i el reconeixement mutu, de l’obertura al món avui globalitzat. Ignorar o menystenir mai ens ha fet avançar, ni ho farà ara, en cap projecte transformador que completi i ampliï la condició de ciutadania que avui perilla.

Primers diàlegs

Aquesta convicció és la que els primers diàlegs, protagonitzat per sectors de la societat civil, va voler transmetre als representants polítics: asseure’s a dialogar, a negociar, a debatre els problemes, a construir solucions. Una exigència que restarà buida si la ciutadania, de manera activa, no ens hi impliquem i obrim tots els espais possibles on ens puguem reconèixer en les posicions diverses i discrepants, on puguem dialogar i col·laborar. Això vol ser els Diàlegs, buscar punts de trobada i acord, no de divisió i enfrontament.

Fa més de 40 anys de la restauració democràtica del 1978 que, gràcies a la lluita de tants homes i dones per la llibertat, s’enterrà la longeva dictadura franquista. Es va iniciar una etapa fonamental per construir un marc de convivència democràtica i articular territorialment les diferents realitats nacionals i regionals de l’estat. Però el temps no passa endebades i el model dissenyat a la constitució del 78 s’ha de reformar i adaptar-se a les noves realitats i expectatives. És necessari aprofundir el marc democràtic constituent, actualitzar el marc de drets i llibertats, dotar de nous poders a la ciutadania davant les elits financeres i les multinacionals, en un context determinat per transformacions de tot ordre i nous reptes.

I cal repensar el model de les autonomies, no només perquè una part de Catalunya es mobilitza, que ja és una raó important, per la independència, sinó perquè fa temps que el model no respon a les demandes socials i d’un estat compost. Obrir un procés de reforma constitucional, no és ni fàcil ni  ràpid. Ha de contemplar els canvis i demandes socials sorgides aquests anys. La pertinença a la Unió Europea remou bona part de l’estructura institucional i competencial de l’estat. Sense entendre Europa com a comunitat política-institucional i econòmica, social i cultural, difícilment podem abordar el debat territorial a l’estat. Les velles fronteres fa temps que han deixat de ser murs conceptuals infranquejables, ara ens toca construir noves propostes als vells conflictes territorials, i també socials, que nien en el nostre país.

En aquest món global i globalitzat, on la riquesa s’acumula cada cop més en grups reduïts de persones en els quals el poder es concentra fins al punt que l’1% més ric té tant patrimoni com la del 99% del món junt, aprofundir l’autogovern és una exigència de democràcia i també de major eficàcia i eficiència en la resposta des de la proximitat a les demandes quotidianes de la ciutadania. Però no pot obviar la capacitat d’acció democràtica en instàncies supranacionals on la ciutadania puguem incidir en les regles globals que determinen el nucli dur de les condicions i relacions laborals i socials quotidianes.

Catalunya i Andalusia comparteixen que el centralisme no ha estat mai, ni ho pot ser en el futur, la solució, la diversitat necessita espais de més i millor autogovern, de solidaritats interterritorials, i de diàleg per construir noves solucions als nous problemes de la ciutadania.  Cap solució és possible des de l’exclusió o la imposició. La unilateralitat no és la solució ni ho és l’article 155 com a resposta. Només el diàleg, que ha de partir necessàriament del reconeixement de l’altre, podrà construir un camí que condueixi a una solució, de mínims o màxims, a través d’un acord que caldrà que sigui referendat per la ciutadania.

Dialogar entre ciutadans i ciutadanes, d’Andalusia i Catalunya, dues realitats històriques i diverses, és un camí més per facilitar punts de trobada pel diàleg. Milers d’andalusos arribaren en diverses onades migratòries, especialment al llarg del segle XX, a una Catalunya que amb ells ha anat canviant. Aquests catalans arribats d’arreu expliquen la Catalunya actual, sense els quals no la podem entendre. De la mateixa manera que l’Andalusia actual s’explica en la interacció amb el motor català, imprescindible en el progrés econòmic i social de l’estat, però també en la configuració el model territorial definit en la Constitució. Dues realitats molt diferents, que no es poden contraposar ni confrontar, són actors que poden complementar-se, al costat d’altres comunitats, a contribuir a la cultura del diàleg, la negociació i el pacte.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*