Les receptes del diable o la falsa neutralitat del FMI

L’FMI, garant de l’ortodòxia econòmica neoliberal a escala global, pretén seguir imposant l’austericidi i les retallades, perquè per servir al seu “senyor” necessita desmuntar el model social de drets i llibertats que identifica Europa.

Joan Carles Gallego
 
 
el cambio sin el cambio

el cambio sin el cambio

Fa temps que els poders establerts presenten els informes i les recomanacions del Fons Monetari Internacional (FMI), com si fossin pautes inqüestionables orientades al nostre bé superior, adduint que provenen d’un organisme al qual se li atorga un caràcter quasi sobrenatural, infal·lible. Però són sempre les mateixes receptes, dogmàtiques i caduques. Replicades de les nefastes i cruentes intervencions a Llatinoamèrica les dècades del 1970 i 80, sustentades en l’ortodòxia neoliberal, que van imposar l’eliminació dels drets polítics, socials i culturals i van devastar a la població per garantir el pagament d’uns préstecs forçats que es convertien en un deute impossible de saldar i justificaven la violència institucional. Si el FMI és infal·lible (i sobrenatural), sens dubte és el “diable”, ja que les seves receptes són malignes, ja que orienten directament al “mal”.

En el recent informe sobre España insisteix en el receptari neoliberal. Mesures que es venen aplicant aquests anys, que ens van dur a la segona recessió el 2010 i que han fet créixer la desigualtat i pobresa, associades a les escandaloses xifres d’atur i precarietat. Fa una anàlisi superficial i esbiaixat de l’economia espanyola. Imputa la recuperació a les reformes laborals i les retallades, obviant que aquestes polítiques ens han dut a la recaiguda i a una greu fractura social. No té en compte factors exògens com el preu del petroli o el tipus de canvi de l’euro. No analitza una situació de salaris baixos, d’activitats de poc valor afegit basades en treball precari, ni l’injust repartiment de la riquesa creada. L’única preocupació és garantir el pagament del deute i els interessos dels creditors internacionals, a qui representa.

Repeteix receptes dogmàtiques fracassades. Reclama un contracte únic, quan el problema no és que el contracte s’anomeni indefinit, sinó que el treball, l’ocupació, sigui realment estable. El contracte únic no soluciona l’elevada rotació en l’ocupació i permet que l’ajust empresarial segueixi fent-se via acomiadaments en èpoques de recessió, especialment quan s’insisteix a seguir reduint la indemnització (a part d’augmentar la inestabilitat en èpoques de creixement). Hi ha altres alternatives que l’FMI menysprea: en les crisis cal apostar per un model de costos compartits entre capital i treball, que eviti els acomiadaments, que la inversió sigui productiva i no especulativa, que el Banc d’Espanya i altres organismes supervisors siguin realment independents i que vetllin per evitar les bombolles de preus i els sobrebeneficis en els sectors regulats i que s’abandoni la caduca teoria que apliquen els governs, tant a l’Estat com a Catalunya, que ‘la millor política industrial és la que no es fa’.

L’obsessió del FMI és desregular i afeblir drets. Quan aborda la petita dimensió empresarial ho imputa a l’excés d’exigències legals en funció de la mida. Una anàlisi esbiaixada i interessada per justificar la desregulació generalitzada, Obvia que la dimensió petita de les PIMEs es deriva de la inexistència de suficients grans empreses que articulin els sectors i per la manca d’una política sectorial activa que millori el teixit empresarial abordant els reptes reals del país (desertització, dependència energètica i de matèries primeres, envelliment, etc).

El FMI no analitza la reforma fiscal que impulsa el Govern, ni valora que aquesta no serveixi per impulsar el creixement o que configura un sistema fiscal més injust en la distribució de les càrregues. Però, per contra, proposa eliminar l’IVA reduït dels productes bàsics i augmentar el copagament en sanitat i educació. Unes receptes que no faran més que accentuar el ja regressiu sistema fiscal que tenim i a deteriorar la situació de les famílies i persones pobres o en risc d’exclusió.

L’FMI, garant de l’ortodòxia econòmica neoliberal a escala global, pretén seguir imposant l’austericidi i les retallades, perquè per servir al seu “senyor” necessita desmuntar el model social de drets i llibertats que identifica Europa. En definitiva insisteix en receptes diabòliques, dogmàtiques i caduques, malignes.  

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*