Les esquerres i el treball

Costa bastant, per no dir que és impossible, trobar unes declaracions d’algun líder polític que parli de la classe treballadora i de les seves reivindicacions al món laboral

Oscar Simon
 
 
 
Un grup de riders desfilen durant la vaga per Sant Gervasi foto IAC

Un grup de riders desfilen durant la vaga per Sant Gervasi foto IAC

Ara que es commemora el centenari de la vaga de «la Canadenca» amb la qual es va aconseguir la jornada de 8 hores per primera vegada a l’Estat  espanyol no hi ha quasi cap líder polític d’esquerres ni tampoc cap partit que entre les seves reivindicacions principals tingui la reducció de la jornada sense reducció de salari. És a dir, repartir la riquesa cada treballadora produeix.  De fet la productivitat per hora de les treballadores es va quadruplicar entre 1950 i 2000. Així un treballador anglès que el 1950 tenia una productivitat de 7,86 $ de 1990  a l’any 2000  arribava a 28,71 $ de l’any 1990. És a dir, una sola persona treballadora del 2000 tenia la mateixa  productivitat que  4  de fa 50 anys  i en canvi la jornada setmanal mitjana només s’havia reduït de 40 a 36 hores. En definitiva, malgrat que arreu del món, inclosa Catalunya, cada cop es produeix més amb menys persones, les jornades laborals no es redueixen sinó que es mantenen aconseguint així que tot el benefici acabi en mans dels empresaris.

Com pot ser que les esquerres hagin oblidat  allò de 8 hores per treballar, 8 hores per descansar i 8 hores de lleure amb els quals el 1810 les treballadores angleses van començar a exigir una vida millor? Com pot ser que avui l’esquerra es conformi amb les 8 h quan la productivitat de les treballadores s’ha multiplicat pràcticament per 25 en aquest temps? Com pot ser que cap partit d’esquerres tingui això entre els seus elements centrals? Amb una reducció de 5 hores setmanals de jornada per cada 8 llocs de treball es generaria un lloc de treball nou,  es crearien milions de llocs de feina, a Catalunya, als Països Catalans, a l’Estat espanyol o la UE. Això sí l’empresariat hauria de renunciar a part del benefici.

Però no queda aquí l’oblit de la classe treballadora per part dels polítics, qui parla de crear llocs de feina?, afavorint per exemple la transició energètica. Avui potser Alexandra Ocasio  congressista pel partit demòcrata dels EUA està donant un impuls al Green New Deal, un pla d’inversió pública per  generar economia verda.  Per molt moderada que sigui és alguna cosa perquè aquí pràcticament cap partit polític en parla.

Intentant trobar respostes a aquestes preguntes he arribat a les següents idees:

 

  1. La classe treballadora i les seves organitzacions majoritàriament estan a la defensiva en un món el “dumping laboral és la norma” i l’amenaça de les deslocalitzacions ha estat molt patent a les darreres dècades. No existeix cap campanya ni moviment per la reducció de jornada.

 

  1. El “consens” neoliberal de l’avantatge comparatiu entres zones econòmiques, en un context de poques diferències tecnològiques globals, ha dut al fet  que devaluar les condicions de vida de la gent treballadora hagi estat la principal arma per competir al mercat global. Això ha fet que els tradicionals partits de la socialdemocràcia hagin acceptat el discurs social-liberal de l’empresariat com creador dels llocs de treball i per tant atès que la classe treballadora ja “no” és la creadora de la riquesa no cal reivindicar el repartiment d’aquesta riquesa.

 

  1. El lideratge del PSOE i dels partits a la seva esquerra, amb algunes honroses excepcions estan pràcticament buits de persones amb experiències de lluites laborals i encara menys amb experiència sindical. Molta de l’experiència és com a joves universitaris que han patit durant alguns anys la precarietat però que han acabat trobant un lloc com professionals liberals i/o qualificats. Aquest fet queda ben palès en la manca quasi total de lideratges obrers a les llistes electorals i a les direccions de les organitzacions. Aquesta experiència marca la política de molts d’aquests lideratges que identificant aquelles treballadores amb certes condicions laborals com a privilegiades arriben, no poques vegades, a atacar-les per fer vaga contra els seus governs. A més la  penetració de certes idees postmodernes que desqualifiquen el concepte de “subjecte revolucionari” i que neguen la centralitat de la gent treballadora han propiciat un desclassament encara més gran de molts dels nous líders polítics. En substitució de la centralitat de la feina utilitzen  conceptes com el precariat, que no deixa de ser la translació moderna de les idees webberianes sobre la divisió de classes en funció dels ingressos i les condicions laborals i no del paper en el sistema social econòmic i la seva posició respecte als mitjans de producció. Tanmateix, si encara fossin capaces de portar, a dins del marc mental del precariat, propostes de lluita contra aquesta situació,  tira que te va, però la majoria de vegades no passen d’una reflexió difusa al voltant del concepte, una enumeració de lluites i prou.

 

Ara venen eleccions generals, municipals, a algun lloc autonòmiques. Les esquerres han de portar propostes feministes, medi-ambientals, dels serveis públics, etcètera,  però també han de presentar propostes laborals a l’ofensiva; de com reduir l’atur i millorar la vida de les persones. Plantejar tant la reducció de jornada laboral  sense reducció de salari com a mecanisme central de redistribució de la riquesa i de camí cap al decreixement, o plantejar com la reindustrialització per a la transició energètica hauria de posar-se sobre la taula, i no només mesures defensives com  la derogació de la reforma laboral.

 

 

 

 

Oscar Simon
Sobre Oscar Simon

Oscar Simon és professor interí i membre de la IAC.(USTEC-STES) Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*