L’economia submergida com a laboratori de superació de la crisi

L'autor, en el seu article, analitza el fenomen de l'economia submergida i els seus efectes específics en el món del treball. Una de les conseqüències més evidents és la precarietat extrema, ja que hi ha les pitjors condicions laborals possibles i cap mena de protecció social per a les persones immerses en aquesta dinàmica. A Espanya presenta uns índex massa elevats.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 
La precarietat entre les dones és molt més alta que entre els homes

L’economia submergida elimina drets laborals i precaritza enormement les condicions de treball.

L’economia submergida com a motor de la precarietat extrema

L’economia submergida té una difícil definició. No tant des del punt de vista conceptual –hauríem de concloure que, òbviament, està submergit tot allò que no està emergit– sinó des del punt de vista operatiu: cal especificar si ens referim a economia submergida quan parlem d’ocupació submergida o de treball no declarat -treballadors que treballen sense contracte en una empresa que, per altres efectes econòmics i administratius, sí està regularitzada–; si parlem d’economia submergida quan és tota l’estructura econòmica o empresarial la que és invisible –i això inclou evidentment al treball– i únicament el producte final passa als circuits formals o si parlem d’economia submergida quan del que realment estem parlant és d’activitats il·legals que, per força, han de quedar en l’àmbit de la informalitat.

En aquest article ens interessen els efectes de l’economia submergida sobre el treball i la qualitat d’aquest i, per tant, ens centrarem principalment en les dues primeres accepcions que han estat comentades tot i que el fet cert és que en moltes ocasions el que es produeix és un contínuum en el qual treballadors i empreses poden estar passant d’un punt de la submersió a altre per a tornar més tard, si és que no ho havien sigut abans, a formar part de l’economia emergida. L’economia submergida és, així, un objecte d’estudi fascinant des del punt de vista de la recerca en ciència social perquè, a banda de la seva rellevància quant a les condicions de vida i de treball de la ciutadania, presenta la dificultat de no poder comptar amb estadístiques oficials fiables i, per tant, únicament podem fer estimacions de la grandària real d’aquesta.

S’ha dit de l‘economia submergida, en referència concreta al treball no declarat, que és l’extrem de la precarietat. Així, les pitjors condicions de treball poden trobar-se en aquelles ocupacions que no tenen la protecció d’un contracte de treball ni les prestacions associades al treball formal: el treball submergit no s’adequa a cap tipus de conveni ni ha de seguir cap tipus de normativa quant a la seguretat en el treball. Des d’aquest punt de vista la rigidesa o la flexibilitat de la normativa laboral està en el centre de debat.

El debat de la flexibilitat

A partir d’aquest argument les crítiques que s’han fet a les successives reformes de la legislació laboral des dels anys vuitanta del segle passat apunten que el que han fet aquestes és, cada vegada més, legalitzar condicions i formes de treball que abans de les reformes només podien ser il·legals i, així, s’ha donat aparença de legalitat a una situació eminentment injusta. En el sentit contrari, els defensors de donar un marc legal més flexible a les relacions laborals espanyoles creuen que si hi ha economia submergida, és precisament perquè la legislació espanyola és encara massa rígida i obliga, per tant, a treballar de forma il·legal a treballadors que podrien estar perfectament donats d’alta a la seguretat social: l’economia submergida seria, des d’aquest punt de vista, una alternativa a l’atur.

Però entre aquestes dues argumentacions, i d’altres que ara no és el moment de desgranar, hi ha la realitat de tota una sèrie de treballs i treballadors que van passant de la submersió a l’emersió, que treballen per més hores de les que estan contractats, que són contractats en frau de llei sota la protecció de convenis col·lectius que no són els adequats o que mai han estat contractats tot i que la seva contribució a la producció s’ha estès durant anys.

No farem comparatives exhaustives amb la resta de països de la UE, hi ha prou amb dir que la situació espanyola, tot i estar en la mitjana, presenta valors elevats en l’estimació de la grandària de l’economia submergida si els comparem amb els valors dels països més desenvolupats i valors equivalents als de Portugal, Grècia o Itàlia. Això ens ha de donar una pista respecte de la correlació entre desenvolupament econòmic i economia submergida, correlació que es manté, amb dades del ministeri d’hisenda espanyol per al 2012 (Gestha i Fundació URV La economía sumergida pasa factura), si tenim en compte la grandària de l’economia submergida a les distintes províncies espanyoles: en general les províncies del sud i de l’oest presenten majors dimensions de l’economia submergida que les del nord, amb alguna excepció que seria interessant estudiar.

El treball en negre persisteix tot i la bonança econòmica

Al nostre país l’evolució de l’economia submergida al llarg del temps també presenta una característica rellevant que ha de veure amb què el pes relatiu d’aquesta està tenint considerant els anys de crisi econòmica. Si l’economia submergida és un dels símptomes de les economies subdesenvolupades o mal desenvolupades, el pes d’aquesta al llarg dels anys hauria de disminuir, inclús considerant els pitjors anys de la crisi econòmica, ja que suposadament ens trobem en un espai de modernització de l’economia, de l’estructura productiva i dels mercats de treball. Tanmateix no és això el que està observant-se.

Les dades, tal com s’ha apuntat més amunt, hem de prendre-les amb cautela donat que parlem d’estimacions i de mesures indirectes però la tendència (segons Rafael López del Paso a La economía sumergida en España, text publicat al número 10 de la revista eXtoikos i que fa una revisió del fenomen des de 1990 fins a 2012) és que la grandària de l‘economia submergida ha vingut creixent al llarg de les darreres dècades i, especialment, durant els anys de la crisi econòmica. La mateixa tendència pot observar-se seguint les dades publicades el 2011 per Arrazola a Cuadernos de Información económica. En general s’observa una certa correlació entre els moments de depressió econòmica i els repunts quant a la grandària de l‘economia submergida, tant si tenim en compte la seva vessant merament fiscal (l’ocultació de les activitats econòmiques amb la intenció de tributar menys impostos o no tributar) com si tenim en compte el vessant laboral: hi ha més llocs de treball submergit quan hi ha més atur registrat i/o es destrueix ocupació formal.

Des d’aquest punt de vista l’economia submergida ja no pot ser considerada únicament com una conseqüència de la crisi econòmica o d’unes estructures productives poc modernes sinó que és, en moltes ocasions, una tria conscient, una estratègia, que una part de l‘empresariat pot estar adoptant per tal d’adaptar-se amb més eficàcia als moments de recessió. L’estratègia serveix, entre altres coses, per a pressionar la classe treballadora respecte de quines són les condicions de treball que són –o no són– acceptables. Però també serveix per establir nous marcs de relacions laborals que igualment pressionen el legislador i les organitzacions sindicals, que poden acabar negociant (i acceptant) condicions de treball precàries sota l’argument que ja estan donant-se en la realitat, donant aparença de legalitat –com s’ha explicat més amunt– a situacions d’explotació i servint com a laboratori respecte del que es pot assumir i el que no, així com per a noves formes de relacions laborals basades en la desigualtat de poder entre capital i treball.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*