La tirania de la corrupció

Quan la corrupció s’enquista és perquè la política es converteix en servil dels poders econòmics i s’oblida que el seu objectiu és servir als ciutadans

Joan Carles Gallego
 
 

La corrupció que envaeix el dia a dia informatiu i l’allau de casos judicials (Auditori, Gürtel, Noos, Mercuri, Pretòria … Palau) tenen el risc de normalitzar-se i amb ells el descrèdit de la política. Aquesta és la percepció social.

El desembre passat el baròmetre sobre la corrupció a Catalunya, elaborat per l’Oficina Antifrau, mostrava que un 82,6% de la ciutadania la percep com a un problema greu o molt greu i el 74’2% creu que hi ha molta corrupció a Catalunya. Els darrers baròmetres del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) certifiquen que, després de l’atur que segueix sent la primera, la corrupció i el mal funcionament dels partits polítics són les següents principals preocupacions socials. El baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) indica que el 94% dels catalans creuen que el cobrament de suborns per part dels polítics és un costum molt estès o bastant habitual i que, després de l’atur i la precarietat el problema que més preocupa als catalans és la insatisfacció de la política. Un panorama decebedor que tant pot alimentar la resignació desesperançada com la impugnació global esterilitzant. Però a l’entretant la corrupció apareix com un fet estructural que a manera de tirania dissol la democràcia i imposa la desigualtat i la injustícia.

Segons el preàmbul del Conveni Penal sobre la Corrupció del Consell d’Europa, del gener del 1999 «la corrupció constitueix una amenaça per a la primacia del dret, la democràcia i els drets humans, destrueix els principis d’una bona administració, de l’equitat i de la justícia social».  És, per tant, una conducta immoral i pot ser delictiva. Es produeix sobretot en contextos de concentració de poder, en què els límits entre l’àmbit públic i el privat es difuminen i les institucions es demostren inoperants i on la cultura dominant valora el guany i la posició econòmica sense ocupar-se dels efectes socials, humans o ambientals de la seva obtenció.

La corrupció no s’instal·la sense la connivència del poder polític i econòmic. Un poder polític molt concentrat i acumulat al llarg dels anys (sigui a l’estat, Catalunya o les administracions locals) que patrimonialitza les institucions. I un poder econòmic, oligopolístic en determinats sectors especialment relacionats amb els serveis bàsics, la construcció i l’obra pública, que asseu el seu poder i posició econòmica en la relació amb el poder polític. Però, és la manca de transparència i controls el que facilita l’opacitat de l’acció pública i la complicitat entre els negocis i la política que fan créixer la corrupció.

Quan la corrupció s’enquista és perquè la política es converteix en servil dels poders econòmics i s’oblida que el seu objectiu és servir als ciutadans, combatre la desigualtat i promoure la justícia. La corrupció no és consubstancial a la naturalesa humana, no s’hi val apel·lar al “sempre n’hi ha hagut, a tot arreu n’hi ha”, és una pràctica que es basa en la voluntat de corrompre i en l’acceptació de ser corromput. La lògica de la corrupció és funcional al marc polític i ideològic que dogmatitza la propietat privada, el contracte voluntari i el mercat lliure com marc conceptual on articular les relacions socials. Un marc on la corrupció és l’aliment de la desregulació, el creixement de la desigualtat i la injustícia social.

Salut democràtica

La lluita contra la corrupció és una necessitat per a la salut de la democràcia. Contra la corrupció econòmica, la que confon bé públic i bé privat, la que implica la connivència de corruptors i corromputs, la que comporta un flux de diners als partits per lubricar voluntats polítiques, al mateix temps que possibiliten engreixar la taxa de guanys de les empreses beneficiàries de licitacions i concursos. El resultat no és només l’encariment de determinats béns o serveis públics, és la consolidació d’una dinàmica de devaluació del compromís pressupostari amb el bé comú i la satisfacció de les necessitats socials. També la lluita contra la corrupció política, la que malmet la separació de poders, la que utilitza la justícia per a finalitats partidàries, la que utilitza la majoria parlamentària per negar la pluralitat i el debat polític i social, la que legisla de manera absoluta i en contra de la majoria social. Una corrupció que fa instrumental el govern de les institucions a la finalitat establerta per qui reté el poder i que imposa una democràcia autoritària de mercat cada cop més desigual.

Hi ha alternatives. Però ,més enllà d’elevar la cultura democràtica del país s’han de prendre accions i mesures concretes: cal dotar de més mitjans i mecanismes eficients a l’Oficina Antifrau, el Tribunal de Comptes, l’Agència Tributària o la Fiscalia, i garantir que actuïn amb independència; cal millorar els instruments de transparència perquè la gestió pública i la selecció de persones siguin netes i facilitant l’accés a la informació pública; cal establir un règim d’incompatibilitats estricte pels ex-alts càrrecs; cal dotar un sistema de finançament públic i suficient per als partits i extremar el control economicofinancer dels partits, fundacions i entitats vinculades; cal que totes les administracions –ajuntaments, diputacions, governs–no contractin ni acceptin a concursos a empreses que tinguin filials a paradisos fiscals; etc. En qualsevol cas si volem eradicar la tirania de la corrupció, s’ha de fomentar arreu i sempre l’educació en pautes ètiques i democràtiques.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles