La cançó de l’enfadós: les pensions

Si avui hi ha un problema per a la pervivència de les pensions, és l’alt nivell d’atur i l'alta precarietat del treball

Joan Carles Gallego
 
 

Divorci Pensions

Fa dies que sento parlar de pensions. En diferents sentits i en diferents contextos. Hi ha qui insisteix en la insostenibilitat del sistema per justificar la inevitabilitat de noves reformes. Hi ha qui utilitza l’argument de la insostenibilitat per oferir solucions màgiques en un nou context institucional. Unes i altres formulacions utilitzen la por sobre el futur del sistema públic de pensions, però limiten el seu argumentari explicatiu a poques variables, sigui la demogràfica o la pèrfida gestió actual. No és aliè l’interès dels poders econòmics-financers per substituir el concepte de solidaritat intergeneracional, que és la característica del nostre sistema de repartiment, pel de capital disponible per a ser invertit en el mercat financer. Potser és per això que ni uns ni altres parlen poc del problema de fons que avui condiciona el funcionament del sistema públic de pensions i el seu futur: l’ocupació, la seva quantitat i la seva qualitat.

No és nova la utilització de les pensions en els cicles electorals, sigui amb promeses o pors, ja que l’alta sensibilitat social i l’enorme dependència de milions de pensionistes, facilita la utilització partidària i el recurs al populisme i la demagògia. Per això, fa anys es va intentar evitar que formés part de la confrontació partidària electoral amb la constitució del Pacte de Toledo. Un pacte d’estat que donés estabilitat al sistema i abordés les reformes per garantir-ne la sostenibilitat des del consens polític i la participació dels agents econòmics i socials. Malauradament el pacte s’ha esberlat i hi ha una forta pressió sobre el sistema públic de pensions, qüestionant-ne el futur i afeblint-ne el funcionament, especialment amb les darreres reformes que ha imposat el PP

El qüestionament del sistema es basa en uns arguments fàcilment rebatibles, ja que ni és cert que el cost de les pensions sigui inassumible, ni que la demografia sigui irreversible, ni que la despesa sigui improductiva. Tenim un dels sistemes públics de pensions amb un impacte menor sobre el PIB de la UE (un 11 % de PIB enfront del 14 % de mitjana a la UE). Ens dibuixen una catàstrofe demogràfica que requeriria una emigració igual a zero i una sortida massiva i continuada de joves a l’exterior durant els anys vinents. L’enorme cost en pensions cal veure’l més com una inversió –social i econòmica- que no com una despesa, ja que aquestes garanteixen seguretat personal i activitat econòmica en la vellesa i són garantia de cohesió social.

Si es vol parlar de pensions, cal que es parli sobre què fer per tenir més i millor ocupació. Si avui hi ha un problema en les pensions, és l’alt nivell d’atur i l’alta precarietat del treball. De mantenir-se les actuals polítiques econòmiques, socials i laborals les promeses són miratges i les pors, insults. La Reforma laboral del 2012, alegrement votada pels diputats i diputades de PP i CiU, ha permès l’alta destrucció d’ocupació, els efectes de la qual encara arrosseguem, i la precarització generalitzada de les condicions de treball. Temporalitat i parcialitat són la norma en els nous contractes i s’imposen rebaixes salarials o inapliquen convenis, fent que els sous d’entrada siguin cada cop més baixos i que la mitjana salarial del país hagi disminuït. L’alt nivell d’atur existent facilita l’enorme pressió a la baixa en les condicions laborals. I darrere els sous hi ha les cotitzacions i això són els ingressos del sistema públic de pensions.

Conseqüentment amb la reforma laboral, els governs han aplicat unes polítiques econòmiques i socials que han accentuat les tendències negatives del mercat de treball, no facilitant la creació d’ocupació i no combatent la precarietat i dificultant la negociació col·lectiva i negant el diàleg i la concertació social.

Les polítiques d’austeritat s’han aplicat de la manera més dogmàtica, renunciant no només a garantir el funcionament dels serveis propis de l’estat del benestar, sinó també a fer de motor i estímul de l’activitat econòmica per crear ocupació i condicionar la qualitat del treball i el funcionament del mercat de treball. Els poders públics poden dotar els serveis públics amb les plantilles suficients, creant ocupació de qualitat i estimulant l’activitat econòmica general. Condicionant en la compra de béns i serveis i en la contractació de grans inversions la garantia de treball estable, amb drets i sous dignes, impulsant, així, a l’alça, les condicions laborals i el funcionament general del mercat de treball. Promovent polítiques industrials actives, basades en un model productiu basat en el coneixement, la innovació i la sostenibilitat, es facilita la inversió i la creació d’ocupació de qualitat.

Amb més ocupació i de qualitat tindrem les bases sòlides del bon funcionament del sistema públic de pensions. Caldrà de ben segur abordar reformes, si, però des del consens i per millorar. La clau, com sempre, serà garantir els ingressos necessaris. Però hem d’evitar debats falsos on hi hagi qui vulgui erigir-se en salvador de les pensions, amb l’argumentari de la por o la promesa buida, però sense concretar accions i mesures que comportin un canvi de fons en les polítiques econòmiques, socials i laborals d’aquests darrers anys.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles