Josep Maria Folch: ‘ Després de l’assemblea la policia va detenir la Comissió Obrera central perquè s’havia infiltrat a Sant Medir’

Amb motiu de la mort del Josep Maria Folch , fundador de CCOO de Catalunya, reproduïm una entrevista feta el 2014 on explicava la gènesi de l'assemblea de Sant Medir. Sigui aquest text un homenatge als sindicalistes que van lluitar contra el franquisme

Tomeu Ferrer
 
 
 
Josep Maria Folch en un acte de commemoració de l'assemblea de Sant Medir: Foto CCOO

Josep Maria Folch en un acte de commemoració de l’assemblea de Sant Medir: Foto CCOO

Us oferim l’entrevista publicada a Catalunya Plural el novembre de 2014 a Josep Maria Folch, un dels fundadors de CCOO amb motiu de la commemoració del 50 aniversari de l’assemblea constituent de Sant Medir.

El 20 de novembre de 1964, fa 50 anys, uns 300 treballadors van fundar a l’església de Sant Medir de Barcelona el que serien les Comissions Obreres. Una d’aquestes persones era Josep Maria Folch, un operari especialitzat de l’empresa de motos Montesa que té records molt clars d’aquella època que li va costar personalment cinc anys d’exili.

Josep Maria Folch viu al mateix pis de sempre, a la Guineueta, a Nou Barris, al cor obrer de Barcelona, ​​on es reunia amb companys per organitzar els treballadors. Escoltant-lo es veu el tremp d’aquelles persones que només amb les armes de la seva convicció van posar en marxa una de les organitzacions que més va fer per derrotar el franquisme i per defensar la classe treballadora.

Expliqueu l’ambient que es vivia en el moviment obrer el 1964, ¿on treballava?

Jo treballava a Montesa, al Poble Nou, al carrer Pamplona. A la fi de 1958 vam crear una comissió obrera a la fàbrica perquè ens arribaven notícies d’Astúries i el País Basc que deien que els treballadors s’organitzaven en comissions quan tenien problemes. Però eren unes comissions atípiques, es creaven per solucionar un problema i quan s’havia fet es dissolien. El 1962 Montesa es traslladà a Esplugues de Llobregat i allà vam organitzar una comissió més seriosa.

¿Vostè tenia llavors algun tipus de militància política?
En aquell moment jo era membre del PSU de Catalunya. El 1963 em va venir a veure José Salas, que era dirigent del partit i em va animar a implicar-me com a treballador en la lluita. Vam fer reunions amb altres companys i al final em va donar la tasca de ser el responsable del moviment obrer a Catalunya substituint a Pere Ardiaca, que era a la presó. Uns mesos més tard vaig anar a França on vaig conèixer la plana major del partit, amb Gregorio López Raimundo entre d’altres, cosa que em va fer assumir amb força la responsabilitat.

Éreu només gent del partit o hi havia altres persones?
Érem gent diversa. Quan vaig tornar de França em vaig reunir amb Josep Pujol, que era del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el PSU llavors volia organitzar els treballadors en una entitat que es deia Oposició Sindical Obrera (OSO) on hi cabia tothom. Això a mi em va donar la idea de fer mobilitzacions conjuntes.

Què eren en aquell temps mobilitzacions conjuntes?
Molt senzill, vaig donar la consigna que els divendres a dos quarts ens trobéssim a les portes de la seu del sindicat vertical, a Via Laietana. Pujol i jo vam passar l’avís a les fàbriques on teníem gent coneguda.

Com era aquesta convocatòria, que havia de fer de viva veu?
Es va quedar divendres 2 d’octubre a dos quarts de la tarda a les portes del sindicat vertical, però

Si no ens podíem reunir o passava alguna cosa, al cap de quinze dies havia de repetir l’acció.

I es va poder fer?
El 2 d’octubre no vaig poder anar, però em van explicar que hi havia moltíssima gent passejant amunt i avall de la Via Laietana. En la properaòxima passejàvem i vam pujar a l’edifici. Vam voler reunir-nos, però no ens deixaven i en sortir, a les portes un company ens va dir que tenia un lloc segur on reunir-nos.

Va ser a Sant Medir?
No, va anar a una església de l’Hospitalet on ens trobàvem al cap de 15 dies, i ja érem almenys 30 persones representants de les fàbriques més importants de Barcelona. Com que no hi cabíem la pròxima cita es va fer a l’Església de Sant Miquel de Cornellà, on el seu rector, que es deia Clapés, ens va rebre amb els braços oberts. Allà vam fer diverses reunions i vam fer també l’esquema de què volíem fer.

I quina era la seva intenció?
Proposar una gran assemblea en la qual es va escollir una comissió obrera central que fixés unes reivindicacions mínimes ..

Quines eren?
Doncs les que es van aprovar: un salari mínim de 200 pessetes diàries, escala salarial mòbil, dret de vaga i llibertat sindical.

I això és el que es va plantejar a l’assemblea de Sant Medir?
El 20 de novembre de 1964 ens vam reunir 300 persones, allí es va plantejar el que havíem discutit abans. Es va constituir una comissió obrera central formada per: Josep Coscubiela, Joan Folch, Pere Rica, Luis Moscoso, Joan Navarro, Àngel Gràcia, Àngel Doménech, l’Alcázar, que li hem perdut la pista i jo mateix.

Els quatre punts decidits es va acordar que es posarien en un manifest i que es recollirien signatures per dur-les a manifestació al sindicat vertical.

I el pròxim pas, quin va ser ?
El mes de febrer es va fer una altra assemblea no tan gran, i Joan Folch, encarregat de recollir les signatures va dir que teníem unes 10.000. L’encapçalament del document l’havia fet Francesc Casares, l’advocat socialista.

Amb les firmes vau anar al sindicat vertical?
És clar, es va convocar una manifestació per portar les signatures el 23 de febrer i si fallava, es convocava una altra marxa per al 16 de març.

¿Anaven forts …?

Si, pensi que en aquesta mateixa taula, amb dos representants catòlics, del MSC, tres companys comunistes, la meva dona i jo vam redactar un full volant convocant a la manifestació. Per cert que ella va ser la que

ens va dir que havíem d’incloure-hia les dones. I així ho vam fer.

Quants exemplars van imprimir?
Per repartir per Barcelona vam fer uns 70.000 i ho va fer l’aparell del PSUC. Les vam anar a buscar en taxi. Eren dues caixes grans. Les van recollir el Folch i Gràcia, i com feien molt volum les vam dur a l’església de Sant Miquel de Cornellà. Es van llançar les octavetes i llavors va venir la primera caiguda, és a dir, la detenció de la comissió obrera central -Mostra un llibre que reprodueix un atestat dels policies franquistes, els germans Creix- Aquí ho posa tot punt per punt. Els van detenir a tots menys al Pujol i ami.

Vostès estaven amagats?
Van passar uns dies després de les dues manifestacions, i els advocats laboralistes: Josep Solé Barberà, Josep Benet i Salvadores, ens deien que tornéssim a treballar. Josep Pujol va tornar a Montesa i no li van fer res.
Jo estava amagat però tenia el compromís d’anar a Montserrat per parlar amb l’Abat per demanar que intercedís per Justo López de la Fuente, que estava empresonat i molt malalt. Sigui com sigui, jo finalment no vaig anar a Montserrat, i va ser Pujol, que va haver de sortir del monestir d’amagat perquè la policia l’havia seguit.

No ho ha explicat, però com va ser que van detenir la comissió obrera central?
Molt fàcil, la policia es va infiltrar en la reunió de Sant Medir el 20 de novembre. Ho sé perquè jo vaig dir als companys que dins de l’església s’agrupessin per fàbriques, i hi va haver gent que no coneixia a ningú: eren els policies ..

Estàveu fugit, però un company, Pujol, havia tornat a la feina?
Si, va ser un gran debat. L’advocat Solé Barberà primer volia que tornés a la feina, però després va ser ell qui em va aconsellar que no ho fes, que m’amagués. Així que vaig enviar una carta a Montesa en la que d’una manera una mica directa demanava un any d’excedència a causa de la persecució política. La missiva la va portar la meva dona en mà a Pere Permanyer, l’empresari, que la va intentar convèncer. Però l’endemà van detenir en Pujol.

Què significava aquella detenció?
Doncs que la policia estava esperant que jo tornés i en veure que no ho faria el van detenir a ell. I va ser molt dur, el van portar a la presó set mesos i jo em vaig passar cinc anys a l’exili.

I quan vau tornar, el 1970?
Si vaig jugar un paper en la formació de CCOO, després puc dir que no vaig contar per a res, tot estava molt ben muntat i organitzat. Jo vaig haver de buscar feina en una petita empresa. Solé Barberà m’havia aconsellat que no em destaqués. Tenia la sort de tenir una bona preparació professional, sóc mestre industrial mecànic. A Montesa era encarregat.

Llavors CCOO estava molt perseguida ..
Si, perquè era il·legal, però no clandestina, i estava molt a la vista i el primer que feien era detenir gent del sindicat.

La política tenia un paper a CCOO?
Encara que jo era del PSUC, he de dir que no, la idea era que els treballadors ens uníssim més enllà de la ideologia de cadascú. A dins hi havia comunistes, socialistes, anarquistes i finalment fins i tot falangistes van venir, però ningú parlava de la seva ideologia. Fins molts anys després no van intervenir les ideologies per intentar controlar el moviment.

La seva idea era que CCOO fos un sindicat més o que agrupés al conjunt dels treballadors?
Home, jo somiava que fos un sindicat que agrupés a tots els treballadors per sobre de les seves idees, però finalment no va poder ser.

I amb la perspectiva, creu que les seves ambicions s’han complert?
Vist des de l’actualitat, comissions obreres ha complert la seva missió. No ha arribat fins on els fundadors volíem, però sí que ha jugat un paper molt important dins d’Espanya i de Catalunya.

 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*