Entrevista al Secretari General del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies

Josep Ginesta: “La reforma laboral ha estat negativa, pretenia que fóssim la ‘maquila’ d’Europa i hem de ser el motor”

"Veiem el treball com un valor social, ha de ser estable i de qualitat perquè les persones puguin construir el seu projecte autònom i vital"

Tomeu Ferrer
 
 
 

Josep Ginesta, Secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies

Josep Ginesta, Secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies  FOTO: SANDRA LÁZARO

Josep Ginesta és secretari general del departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Nascut a Sant Antoni de Vilamajor fa 49 anys és Diplomat en Relacions Laborals per la Universitat Ramon Llull i Grau en Relacions Laborals i Recursos Humans per la UFV. Ha cursat un postgrau en Dret Processal a la URL i ha fet un Màster en Negociació i Influència a la Universitat de Califòrnia – Berkeley. Políticament és membre d’ERC, partit on ha exercit diversos càrrecs en l’àrea del treball i les relacions laborals. Es defineix com a treballòleg i és autor de l’assaig ‘Treball i Transició Nacional, una oportunitat’, una aproximació a un nou model productiu i de mercat de treball per al què el procés català n’és una oportunitat per assolir-ho.

De la vostra executòria es desprèn una filosofia diferenciada respecte a la visió que fins ara es manifestava des de la Generalitat en relació al valor del treball en la nostra societat. Només cal recordar que l’abril del 2012 el conseller d’Ocupació, Francesc Xavier Mena, va recomanar als joves sense feina “anar a servir cafès a Londres”,

D’entrada faré una afirmació: el treball en les societats del segle XXI ha de ser més que mai un bé social, no un bé d’intercanvi de l’economia en general. I aquesta és la filosofia amb la qual construïm l’actual arquitectura de govern, en situar treball, no ocupació, i és volgut el canvi de nomenclatura, perquè el concepte treball exemplifica més les lluites històriques que sempre van vincular drets i treball, i situar-ho en l’entorn dels afers socials s’explica perquè justament la millor política social que es pot fer al nostre país en els anys que vénen és que tothom tingui treball, i de qualitat.

En això a Diari del Treball coincidim…

Si, crec que això caracteritza també la vostra publicació, el diari del Treball, que justament feu això, entendre el treball com un espai en el qual s’han de compartir valors històrics, però sobretot la defensa d’uns drets.

Les darreres dades sobre l’atur registrat fan veure el futur amb una certa esperança, què en penseu?

El gener passat l’increment de persones inscrites a les oficines de treball ha estat de 278 i si mirem en perspectiva interanual, la reducció supera les 64.157 persones, un 12,4%, una dada rellevant. Però també veiem que no sempre la creació de llocs de treball està acompanyada per la qualitat que voldríem, d’aquell treball digne.

Situeu, doncs, el treball en el camp dels drets?

Quan situem el treball en el terreny del dret social, ho fem perquè al final és el que permet a les persones escriure el seu projecte vital és que tinguin un treball estable i de qualitat. Perquè si gestem treballadors pobres o amb contractes intermitents no estem fent persones autònomes. Estem propiciant persones que perden la seva autonomia i que queden immerses en el precariat fruit d’un contracte intermitent i de salari baix. El treball ha de permetre a les persones sortir de la cronificació de la pobresa.

Per tant, vinculeu, en ocupació qualitat i quantitat, contra el que fan altres discursos dominants?

La lluita de la quantitat no es pot fer en la Catalunya del segle XXI, que volem projectar, sense apostar també per la qualitat, a imatge i similitud del que han fet molts països europeus. En aquesta crisi, els qui tenen una taxa d’atur més baixa són els que tenen millors garanties en el seu mercat de treball. Són aquells que tenen els salaris mitjans més alts, perquè això et fa més consistent, més sòlid, més sostenible socialment i això et fa més competitiu i més productiu. A Europa es produeix aquella màxima que diu que si pagues amb cacauets, tens micos. I aquest és el missatge que volem traslladar: no podem estar recuperant llocs de treball i que la recuperació es faci a partir de contractació intermitent o precària.

Al gener sembla que s’ha trencat el creixement de la contractació temporal?

Al gener hem detectat que s’incrementa més en percentatge la contractació indefinida que la temporal. És una dada positiva. Vol dir que a poc a poc, més a poc a poc del que voldríem, hi ha més empreses que compren aquest discurs de què el treball estable els acaba garantint millor la productivitat, perquè tenen treballadors molt més ben preparats per afrontar el seu dia a dia. I per contra, tenir un circulant de treballadors acaba produint ineficiències en molts processos productius de moltes empreses.

Heu detectat efectes negatius de la temporalitat?

Falta de formació, sinistralitat laboral, i això afecta la ràtio de productivitat per hora treballada. I molts dels empresaris ho estan entenent. De fet, al gener hi ha hagut un percentatge de contractació indefinida més elevat que la temporal. Ara bé, estem lluny de les taxes de temporalitat que té Europa.

Quan fem la comparació de l’estoc de treballadors d’alta a la Seguretat Social veiem que des de l’any 2007, per causa de la crisi i de la reforma laboral s’ha reduït el nombre de persones amb contracte indefinit versus els que tenen contracte temporal i també s’han incrementat les persones que estan contractades a temps parcial. Per tant la qualitat del nostre mercat laboral s’ha empitjorat.

Però encara hi ha un altre efecte que ens preocupa molt. I és que s’incrementa la mitjana de temps que les persones estan en situació d’atur. És la taxa de permanència,que ara està en gairebé 10 mesos. Això s’explica per l’increment de l’atur de llarga durada. Fet que sabem que afecta majoritàriament a majors de 45 anys. Per tant, el perfil més freqüent d’aturat seria el d’una persona de més de 45 anys, que a més a més fa més de 12 mesos que està en atur i que per tant, té una situació de risc. I això ens preocupa perquè la distància entre un aturat de llarga durada i una persona cronificada en la pobresa és molt petita.

O sigui que no es correspon amb la realitat aquell lloc comú per a parlar d’aturats que no volen treballar?

De vegades s’ha dit, des d’alguna visió determinada, que hi havia molta gent que estava a l’atur voluntàriament i que com que molts subsistien a través de rendes, siguin atur o subsidis, ja els hi estava bé. I el que demostren les dades és que més de la meitat de les persones que estan a l’atur no cobren res.

Josep Ginesta en un moment de l'entrevista / FOTO: SÀNDRA LAZAROJust a l’inici de l’any s’ha produït a Catalunya 3 accidents mortals i la sort ha evitat que la xifra es doblés Els sindicats vinculen l’accidentalitat amb la precarietat i la falta d’inversió en seguretat.

Veiem la paradoxa que indica que recuperem llocs de treball i activitat, al mateix temps que recuperem estigmes del passat. És com si la crisi no ens hagués servit per projectar un nou model productiu ni un nou mercat de treball. Rescatem estigmes del passat, com temporalitat, salaris baixos, bretxa entre homes i dones. Però també un dels elements és la sinistralitat.

Nosaltres atribuïm l’increment de la sinistralitat, per una banda al precariat, un concepte basat en un mercat de treball en el qual entra molta gent amb un salari molt més baix que la mitjana del sector, amb contracte temporal, sovint amb una part de jornada no declarada. Això es tradueix a la pràctica en l’organització de processos productius basats en l’externalització i en la subcontractació. Aquest efecte no causa per si mateix els sinistres, però tots sabem que a més subcontractació, més dificultat de coordinació de l’activitat preventiva. Per tant, un excés de subcontractació produeix l’increment del risc. I això ho veiem perquè molts dels afectats per accidents eren treballadors vinculats amb subcontractes. Per altra banda, la temporalitat, també fa que les persones estiguin menys professionalitzades i per tant, poden estar inconscientment assumint més riscos dels que cal.

Però, en el moment més alt de la crisi es deia que baixava la sinistralitat?

Sí, al llarg de la crisi,com es perdia activitat, va baixar la sinistralitat. I les persones que estaven de baixa. Què ha passat, doncs? Que les empreses van atribuir això a un miratge que semblava que havíem guanyat en prevenció, en seguretat, en reducció de riscos. I això va fer que algunes es relaxessin en aquest camp i baixessin la seva inversió en activat preventiva.

Josep Ginesta és contundent en la defensa del treball /FOTO.: SANDRA LÀZARO

Josep Ginesta és contundent en la defensa del treball com a valor social /FOTO.: SANDRA LÀZARO

Com s’atura aquesta espiral, que afecta a la seguretat i la vida de les persones?

Aquí tenim molt a dir-hi. Sabem que hi ha aspectes del mercat de treball que no podem resoldre des de Catalunya si no és des de la concertació. Si haguéssim de legislar des de Catalunya, hi ha un consens molt gran en el sentit que ho faríem diferent. El Codi Ctalà del Treball situaria les regles en un altre pla. Però mentre això no passi, la sortida tradicional a Catalunya és construir el seu marc de relacions laborals a través de la negociació col·lectiva i la concertació social.

Això com es tradueix pel que fa a la prevenció de la sinistralitat laboral?

En això els últims anys hem tingut dificultats. Perquè, més enllà de la relaxació, que hem anomenat abans, hi havia una centralització de les polítiques públiques de prevenció de l’activitat preventiva i dels fons i recursos que s’hi destinaven.

M’està parlant vostè de recursos de prevenció que s’haurien de gestionar des de Catalunya?

És una cosa semblant al que ha passat amb el 0,7% de l’IRPF per a entitats socials que gestionàvem des de Catalunya i que s’ha endut il·legalment Madrid. En el nostre cas fa referència a les activitats de promoció de la prevenció de riscos laborals a les empreses i de la lluita contra la sinistralitat. En aquests moments tenim diferents punts que estaven territorialitzats a les autonomies que al seu torn distribuïen a partir de la concertació socials. I això ens ha vingut tallat. Tenim sentències que ens donen la raó, però que no podem fer complir perquè contra l’Estat no es poden executar. A més, van constituir una fundació estatal que feia la distribució de manera centralitzada. Això fa que no puguem tirar endavant programes, que en l’àmbit de la subcontractació teníem amb els sindicats, per fer una tasca de vigilància.

Entre els anys 2014 i 2016, la Generalitat no ha pogut incidir en la distribució dels fons de la Fundación para la Prevención de Riegos Laborales. La quantitat sobre la qual no ha pogut fer la gestió, donat que la Fundación va deixar de territorialitzar els fons, és de 5.417.328 euros.

Inspecció de treball ha pres darrerament un protagonisme important, a partir de quina filosofia actua aquest cos?

Com a govern, la inspecció de treball és l’únic instrument que tenim per ponderar les patologies que té el mercat de treball: jornades no declarades, excés de temporalitat, contractes intermitents que han usat algunes ETT, que hem dit clarament que comporten un semi esclavatge o un esclavatge modern.

I aquí, tot i que malgrat que les normes afavoreixen casos com els de les empreses multiservei o que hi hagi cadenes de subcontractació abusives i malgrat la normativa que pot semblar que protegeix aquestes pràctiques, hem dit a la inspecció que: encara que la norma protegeixi una determinada pràctica empresarial, però si el resultat que s’evidencia és manifestament antisocial, la inspecció ha d’actuar. I diria més, ha d’actuar sense por a què després un tribunal tombi aquella acta i la sanció. Si això passa, queda clar que qui ho fa és un jutjat, però no la inspecció de treball. Així es preveu evitar que, tot i que la norma tendeixi a permetre algunes activitats, la inspecció s’acomodi a això i permeti aquestes pràctiques.

Pot posar exemples?

El model de cooperatives càrnies d’ús intensiu de mà d’obra, vinculades amb empreses que externalitzen part del procés productiu a través d’aquestes empreses. D’entrada, la llei ho permet. Genèricament les cooperatives, que estan en el meu departament, representen un factor positiu: col·lectivització del treball, democràcia en la feina, sacrifici compartit. Però quan veus que s’externalitza en una cooperativa amb més de 3.000 treballadors, que tots cotitzen al règim d’autònoms i la majoria d’ells no entenen ni el català ni el castellà, perquè són d’orígens diversos i que per tant, difícilment poden entendre en quin model organitzatiu s’han col·locat, estem davant d’un resultat manifestament antisocial. Perquè després quan una persona d’aquestes surt o és expulsat de la cooperativa, es queda sense atur, i fora del marc genèric de la protecció social. Per tant, el resultat és molt antisocial.

Si parlem de les cooperatives càrnies, pot ser que també parlem de les empreses dites multiservei…?

En aquestes empreses una de les coses que hem aconseguit és que moltes de les actuacions que fem siguin consensuades no només els sindicats sinó també les patronals del sectors afectats. Justament les mateixes patronals veuen que les empreses multiservei estan fent competència deslleial a les seves empreses.

Aquestes empreses multiservei el que fan és crear una societat. Fan un conveni propi aprofitant l’escletxa de la reforma laboral, que dóna preeminència als acords d’empresa. Això els permet taules salarials a la baixa. I després competeixen amb altres empreses. Per exemple, en el cas de les cambreres de pis a les quals no apliquen ni el conveni d’hoteleria, ni el de neteja, sinó el d’empresa., L’empresa multiservei fa de tot i de res, però aplica uns salaris per sota del conveni. En això ens hem posat d’acord, i les mateixes patronals saben que aquest nínxol acaba fent competència als seus propis associats.

Però, l’activitat de la inspecció no sempre acaba produint sentències favorables.

Efectivament, altra cosa és el resultat que acaba produint l’activitat inspectora. Perquè com diu la directora general de la Inspecció, Maria Luz Bataller, els diputats a vegades protesten, però el que han de fer és legislar bé.

La inspecció és una eina que utilitzen a bastament a Catalunya?

Històricament, la funció de la inspecció ha estat la d’acompanyar d’una forma tuïtiva els drets de les persones en el mercat de treball. Aquesta és una filosofia que hem intentat recuperar. I hem demanat que situessin els focus dels resultats de les campanyes en aquells elements que ens permetessin uns resultats molt qualitatius i molt explicables. És el cas de la cadena de subcontractació de Telefónica Movistar, o el de les ETT en el cas dels contractes intermitents.

En el cas de la cadena de subcontractació de Telefónica Movistar, la campanya s’ha ampliat a altres operadores i també a altres províncies i l’hem exportada a altres comunitats autònomes. El resultat qualitatiu l’hem aconseguit quan hem cooperat inspecció i treballadors. Perquè el cas de Telefónica, no es podria explicar els resultats, amb les actes que hem fet, sense la participació activa de molts dels treballadors afectats. Aquest és un dels problemes que tenim sovint perquè en les cadenes de subcontractació la representació laboral es va difuminant. En el cas de la “marea blava” i de

Telefónica, Movistar, l’èxit va ser perquè vam trobar interlocutors que de forma estable i coordinada van convèncer els afectats perquè denunciessin la situació. Això ha donat resultats:, molts treballadors donats d’alta a la Seguretat Social per compte d’altri,reconeixements de drets salarials i aixecar actes importants, de 5,7 milions d’euros.

Però, el procés fins a fer fermes les resolucions és llarg?

Potser davant dels tribunals costarà defensar-ho, però hem evidenciat el resultat antisocial d’unes fórmules organitzatives. I aquest era l’element que havíem de posar sobre la taula. Tant és així que aquesta situació s’ha traslladat a la negociació del conveni col·lectiu. I el que a la fi acaba succeint és que el resultat és tan antisocial que potser en els tribunals ho perdrem,però segur que a la fi passa com li va ocórrer en el seu moment a Nike, que va haver d’establir normes globals contra l’escàndol dels nens cosien les pilotes. Crec que Telefónica, haurà de reaccionar, perquè les empreses tenen un compromís social i la ciutadania no entendria el resultat tan manifestament antisocial de l’organització del seu procés productiu.

Abans parlàveu de les ETT, de què es tractava el cas?

En un moment determinat es detecta un cas a Tarragona, d’una empresa de logística que usava el contracte de posada a disposició d’una ETT. Al treballador li feien un contracte de 2 o 3 mesos, però cada dia li deien si treballava o no. El dia que treballava el donaven d’alta i li pagaven el sou. Això conforma la clàssica figura de l’il·legal “contrato de llamada”, que recorda la situació de la furgoneta que va a la plaça del poble i escull els que treballen o no. I això està prohibit, i vam detectar que una ETT ho portava en el seu porta-foli per oferir-ho a les empreses. En aquest cas vam aixecar una acta per 1.275 contractes fraudulents, actes sancions de liquidació de quotes a la Seguretat Social per 240.000 euros, i es van convertir alguns treballadors en indefinits. I finalment ho vam explicar, amb transparència i total claredat. El resultat afegit ha estat que la patronal de les ETT ha fet un codi de bones pràctiques, perquè ha vist que aquesta actuació no s’havia d’usar per competir en el mercat de treball.

Però, algunes empreses i patronals han posat el crit al cel davant l’exigència de què les companyies duguin al dia un registre del temps de treball. Què en diu?

Això és fruit de sentències de l’Audiència Nacional i del Suprem que transformen l’obligatorietat de la càrrega de la prova al voltant del temps de treball del treballador a l’empresa. Abans el treballador havia de demostrar que s’havia superat el temps de treball i ara es reinterpreta per afirmar que és l’empresa qui ha d’acreditar quina jornada fa cada treballador.

Les empreses es queixen que han de dur registres i els suposa molta feina…

Aquest és un tema de drets, no de burocràcia. Intentar confondre una cosa i l’altra és perillós. Les empreses es queixen de què els suposa burocràcia, però quan el que hi ha a l’altre cantó és la protecció d’un dret les coses no es poden barrejar. És cert que el treball ha evolucionat i la feina cada cop és més flexible. Ara bé, sempre que ha aparegut una nova situació en el mercat de treball, per regular-la hi ha una eina que ho fa possible: la negociació col·lectiva. Si les empreses volen desburocratitzar el control més gran que han de portar ara, que ho negociïn en els seus convenis, que ho pactin amb els treballadors i sindicats definint clarament què és temps de treball i com es computa.

Sota aquesta excusa segur que es donaven situacions irregulars, no?

Aquest estiu vam atacar el 20/40/60, que consistia en el fet que una persona era contractada per fer 20 hores, en cobrava 40 i realment en feia 60, i això era molt freqüent a l’hostaleria. Això ens ho havien dit els sindicats, però quan hem fet la prova del cotó, hem detectat que en la majoria de contractes en què s’incrementa la jornada perquè estava infra declarada, l’augment que es produeix en un 60% dels casos ,és del 50%. Això vol dir que la mentida era grossa.

Ara se celebra el cinquè aniversari de la reforma laboral, des del vostre punt de vista, ha ajudat o no en el camp laboral?

La valoració sobre la reforma laboral és negativa. La reforma ha estat acompanyada de la pèrdua de drets de les persones en el mercat de treball. Però sobretot perquè dibuixa un mercat de treball low cost. Quan es va fer la reforma ens van venir a dir, treballa com un noruec a preu de xinès, quan sabem que la lluita per preu Catalunya i Espanya la tenen perduda. No podem competir amb salaris amb Polònia o amb Bulgària. La reforma laboral pretenia fer un constructe que semblés que podíem produir una devaluació interna dels salaris que produís també una devaluació interna del cost de vida que faria que poguéssim acabar competint amb països de l’Est, quan cada mes veiem que hi ha empreses que marxen a Romania o a Polònia, igualment, tot i la reforma laboral.

I doncs, que cal fer?

Hem de lluitar en la lliga on lluiten els països europeus amb aturs per sota del 5%, és allò de “si pagues amb cacauets tens micos”. A Europa els països que millor han resistit tenen els salaris per sobre de la mitjana, una alta productivitat i qualitat en drets. I afegeixo, alta inversió en educació i protecció social. Espanya i Catalunya fins i tot abans de la crisi teníem una inversió en protecció social per sota de la mitjana europea.

La reforma laboral és una aposta per un país que intenta ser la ‘maquila’ d’Europa. I el que hem d’intentar és ser un motor d’Europa.

En el govern, que és fruit d’un acord entre dos partits polítics, sabem que un va donar suport a la reforma laboral. Però també aquesta és una de les poques coses que en el Parlament hem votat diferent: ERC pensa una cosa i Convergència en pensa una altra. Nosaltres tenim un model de país molt concret. A vegades quan l’independentisme parla de ser un país normal també diu que això significa un lloc on es construeix un contracte social amb l’aposta per un model d’economia en el qual les persones no estan al servei de l’economia sinó a l’inrevés.