Javier Pacheco: “Exigim que els servidors públics catalans treballin amb qualitat i que recuperin el que se’ls hi deu”

El líder de CCOO de Catalunya considera que els treballadors han d'usar el seu poder de compra com una arma per millorar les condicions laborals dels més afectats per la precarietat

Tomeu Ferrer
 
 
 
Javier Pacheco Secretari general de CCOO de Catalunya foto: CCOO

Javier Pacheco Secretari general de CCOO de Catalunya   foto: CCOO

Javier Pacheco, secretari general de CCOO rep Diari del Treball just quant diversos assumptes clau en matèria laboral semblen que agafen un caire positiu, com són l’acord en matèria de salaris amb la patronal. Però hi ha assumptes pendents com els sous dels treballadors de la funció pública o la renda garantida a Catalunya, pendents d’una solució. Parla també Pacheco dels efectes que l’1 O‌ ha tingut en el sindicalisme confederal.

La patronal estatal ha acceptat finalment aplicar increments salarials de mínims Creu que aquesta posició és creïble, quant al mateix temps, l’entitat empresarial del tèxtil: Intertextil, no vol pagar el sou de 14.000 euros a l’any…

Bé, crec que els acords de concertació en l’àmbit confederal tenen una voluntat de recomanació. Això no supera les resistències que una estructura patronal no té resoltes en el seu model organitzatiu. La dispersió de diferents organitzacions sectorials i territorials a la CEOE es demostra pràcticament ingovernable pel que fa a dur a terme amb efectivitat plena un acord de les característiques esmentades.

I aquesta contradicció entre que es firmi una cosa i les organitzacions de base no l’acceptin, com seu supera?

Això es resol en el marc de les meses de negociació col·lectiva. CCOO en el conveni del tèxtil ha resolt fixar una posició ferma per dur a la pràctica els acords de salari reflectits en l’Acord Estatal de Negociació Col·lectiva l’(AENC). Per tant, nosaltres no ignorem la realitat de la patronal, però ells han de ser conscients de la nostra ferma voluntat de dur a terme a tots els efectes els acords de l’AENC a tots els espais de negociació col·lectiva.

Fa un parell d’anys, vostè i l’anterior secretari general, Joan Carles Gallego, feien una crida als treballadors a passar a l’ofensiva. Com explica la dificultat de canviar el xip des d’una posició de resistència a una molt més activa com l’actual?

D’entrada s’ha hagut de superar una primera dificultat, que era un llarguíssim període de crisi continuada, que havia sumit a la classe treballadora en un lògic estat de resignació. Cosa lògica per les conseqüències que estava comportant la crisi: pèrdua de milions de llocs de treball, caiguda directa de condicions laborals, el desmantellament de les seves tuteles sindicals i judicials mitjançant les reformes laborals. Hi havia elements per saber que les dificultats existien.

Totes aquestes dificultats objectives, com les vau afrontar els sindicats?

Cal dir que la capacitat de resiliència de les organitzacions sindicals ens col·locava en una situació òptima per a reprendre el pols de la reivindicació. I el que hem estat fent durant tot aquest temps ha estat generant aquesta hegemonia de pensament de la classe treballadora que s’incorpora a la realitat material de les condicions que tenien les empreses pel seu creixement econòmic. Una cosa i l’altra, d’una manera organitzada i ferma com ho vam decidir en el darrer congrés, jo crec que està donant els seus fruits.

Com veieu la perspectiva de la negociació dels convenis pendents, hi haurà una tardor calenta?

Els principals convenis que teníem pendents en l’any 2018 crec que els tenim resolts en un percentatge alt. Crec, també, que l’impuls de l’acord de l’AENC ha desbloquejat les darreres setmanes aquest tipus de negociacions. Tenim alguns convenis d’empresa importants just començats, que tenen dificultats per obrir camí, però crec que també s’incorporaran a la lògica que té l’ofensiva, que exigeix que, o el repartiment es produeix o el conflicte està servit.

Quina és la seva opinió davant del fet que la patronal CEOE que durant molt temps no ha volgut pactar increments salarials, ara, en el moment del canvi de majories polítiques a Espanya, diu que sí, que pacten augments..

Jo no sóc una persona a la qual es pugui relacionar amb opcions de dretes, però, per a ser justos, el canvi de tendència en l’AENC s’estava produint als últims moments del Govern del Partit Popular. I els avenços en la taula de negociació ja es començaven a concretar quan es va produir la moció de censura. Per tant, la patronal crec que estava atenent més a raons de caràcter socioeconòmic, és a dir estava veient el pols de la conflictivitat: les darreres estadístiques sobre vagues indiquen que s’ha triplicat el nombre de treballadores i treballadors que han participat el 2017 en vagues respecte de l’any anterior. A més que el creixement econòmic necessitava també la consolidació de la demanda interna per la via de més salaris fruit dels convenis col·lectius. Aquesta és la lògica que crec que ha mogut la patronal a acceptar acords.

Javier Pacheco, secretari general de la CONC al seu despatx

Javier Pacheco, secretari general de la CONC al seu despatx

Durant mesos a Catalunya no hi ha hagut un govern efectiu. Això ha afectat assumptes com la Renda Garantida o els salaris de l’Administració. Ara sembla que hi ha govern, pensen pressionar des del primer dia o donareu un temps de gràcia?

Jo crec que els compromisos que vénen amb retard per part de la falta de capacitat d’acció del govern són imputables a les pròpies organitzacions polítiques i per tant, tenen la responsabilitat de recuperar el temps perdut.

El retorn dels drets arrabassats en el període de crisi com les pagues extres dels anys 2013 i 2014 als treballadors i treballadores de la funció pública, crec que han tingut (L’administració) massa temps de gràcia perquè quatre anys més tard no s’hagi dut a terme la seva compensació. Cal recordar que Catalunya és l’única comunitat autònoma on no s’han restituït els drets que van ser retallats en la crisi per part de la funció pública.

A més, els treballadors i treballadores de l’Administració pública a Catalunya han demostrat un molt alt índex de responsabilitat amb el seu treball fins i tot en els pitjors moments com van ser els del bloqueig institucional i administratiu que va suposar l’aplicació de l’article 155 quan van fer funcionar el país amb la més gran normalitat possible. Això no es mereix una resposta com la de l’estratègia dilatòria aplicada per la institució sobre els seus drets.

I sobre la Renda Garantida, que me’n diu?

Hi ha polítiques com la Renda Garantida o el Pacte Nacional per la Indústria, que són estratègiques per al model de país i societat a Catalunya, que es va intentar construir en la darrera etapa de l’anterior govern. I això requeria una articulació del compromís amb partides pressupostàries concretes per fer efectius els dos acords. Per això exigim al Govern que articuli les partides pressupostàries que calguin en el marc d’una pròrroga del pressupost. L’esforç s’ha de fer per a restituir tres dels eixos estratègics que té el país: que els seus servidors públics treballin en les condicions de qualitat que necessita la ciutadania; que els que estan per sota del marge de la pobresa tinguin prou recursos per reincorporar-se a la vida normal i la cohesió social, i que Catalunya s’encamini cap a l’avantguarda, amb un nou model productiu que ens permeti no ser un país subsidiari sinó líder en la creació de riquesa i de modernitat.

CCOO va patir tensions internes durant la crisi política de la tardor. Creu que la ciutadania, la que pensa una cosa i la que pensa el contrari, han entès el paper que hi va jugar el sindicat?

Si no ho van entendre llavors, crec que ho entenen ara. El que llavors vam plantejar, ara és el que desitja la majoria. En aquest procés nosaltres defensàvem l’autogovern i el dret a decidir. Defensàvem un estatut que, per a ser correctes, diríem que va ser modificat pel Tribunal Constitucional i també la voluntat de la ciutadania exigint articular el seu futur amb estructures d’Estat. Quant alguns donaven per superats els objectius, després tornaven a la posició del sindicat en la qual apel·làvem al respecte, al consens i a la convivència. Aquests continguts tornen ara a prendre protagonisme per a la majoria de la societat.

I aquest esperit de consens com es concretaria ara, després del que ha passat?

Caldria que facilités el desbloqueig polític, econòmic i institucional sobre la base de l’articulació d’un diàleg eficaç i la recuperació de la convivència per a fugir d’escenes com les que hem viscut, com la batalla per a l’ocupació dels carrers o per la simbologia, que poden acabar en conflictes de convivència.

Creu que la majoria de la societat està en aquesta posició que explica?

El sindicat està en la centralitat de les posicions de la societat. Per això, les tensions que hem viscut, com la resta de la societat catalana, no han cristal·litzat en una ruptura ni de l’estructura interna de l’organització ni de les bases de l’afiliació. Per això som i seguim sent la primera força sindical, seguim creixent en afiliació. Per això seguim guanyant les eleccions sindicals. Perquè a més de tenir una posició centrada fem com ningú la funció del sindicat que es defensar els interessos dels treballadors.

En aquest mateix sentit, creu que la confederació estatal de CCOO, enmig de les tensions i acusacions, va entendre bé el lema que afirma que sou un «sindicat nacional i de classe»?

Crec que sí que ho va entendre i a més ho va compartir i va reforçar el posicionament de la CONC. La coordinació que es va aconseguir no l’han igualat altres organitzacions progressistes de tipus estatal. Per exemple, nosaltres vam fer pública el 17 d’octubre una proposta de negociació avalada per la direcció de la CONC i la direcció de CCOO en la qual s’apel·lava a una estratègia basada en dues meses on es fixaven les condicions per articular una consulta a Catalunya, quan llavors a Espanya ningú parlava del reconeixement d’una consulta. Per tant, aquest paper crec que cal que el valori la societat catalana.

El 8 de març es va produir una vaga gairebé general. Una part de l’opinió pública va veure la jornada com una mobilització gairebé espontània. La pregunta és: creu que es va valorar prou el treball previ fet pels sindicats en aquella acció?

No podem negar que hi va haver una àmplia mobilització de la societat civil que superava la imatge d’una sindical clàssica. Crec que és una pèrdua de temps intentar apropiar-se del protagonisme de la capacitat de mobilització. Dit això entenc que hi ha una valoració qualitativa que cal tenir en compte: la mobilització laboral que es va produir es va poder fer gràcies a les convocatòries legals de vaga de dues hores fetes pels sindicats de classe. Aquestes convocatòries van donar a la jornada un senyal d’identitat, el de la vaga, que la va diferenciar d’altres que es van donar en altres països, que van fer només concentracions i manifestacions. Aquí la convergència dels dos mecanismes va aconseguir el que finalment va ser palès: que el 8 de març de 2018 fos un punt d’inflexió en la lluita per la igualtat de gènere a tot el món.

I aquesta lluita penseu que té bones perspectives?

Jo crec que el posicionament institucional, polític, econòmic, ciutadà i també mediàtic i sindical en relació amb la lluita per la igualtat de les dones a la societat i a la feina és un punt sense retorn. Això no vol dir que no signifiqui que queda encara molta feina a fer. I al sindicat estem intentant materialitzar aquest compromís a través dels espais de participació directa com són els convenis col·lectius, o en el mateix Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) on es recullen mesures molt concretes en matèries sobre igualtat en el món laboral. Entenem, doncs, que el treball és la principal font d’igualtat que ha de construir una societat, també pel que fa al gènere. En aquest sentit, el moviment sindical va donar a la mobilització del 8 de març el seu senyal d’identitat convertit en l’aturada, però el que crec també que serà més important donar signes de continuïtat a les reivindicacions del moviment feminista com són aconseguir avenços significatius en matèria d’igualtat en el món del treball.

Perquè CCOO a Catalunya es defineix com a sindicat feminista?

La nostra ha estat històricament una organització feminista. Hem estat sempre part del moviment feminista. Fa més de 20 anys que ens mobilitzem en aquest sentit. Seria molt injust no reconèixer a les dones de CCOO el seu treball al si del moviment feminista. Quan van començar ben poques persones s’acostaven al balcó de les reivindicacions de les dones…

Quin és el camí per organitzar els nous sectors socials. Em refereixo, per exemple, als milers de catalans que depenen d’Internet per a guanyar-se la vida?

A Catalunya hi ha 230.000 persones que participen de la dita economia de plataforma. Nosaltres hem habilitat una campanya per donar resposta a l’organització del treball en aquests nous espais. Ho fem obrint i modificant els espais de relació del sindicat amb aquests treballadors lluitant contra la precarietat. Tenim una aplicació de whatsapp, que és una porta virtual i directa amb el sindicat a la que poden acudir aquestes persones de la dita nova economia. Estem habilitant també millores en l’assessorament civil per donar cobertura contra la vulnerabilitat que produeix la precarietat de la seva situació social. I sobretot hem posat en marxa un equip de 17 persones dedicades a coordinar treballs per donar resposta a aquesta realitat que s’incorpora al món laboral.

Aquesta és ara una línia d’acció preferent?

Sí, en aquest sentit ho estem fent amb la participació directa en algunes accions que hem adoptat en el conjunt de l’Estat, que estan fructificant amb actuacions de la inspecció de treball i amb denúncies a la Seguretat Social, per a fer que es contractin legalment treballadors que operen en l’economia de plataforma. I també actuem en l’economia analògica, perquè els últims anys s’ha incrementat d’una manera espectacular l’ús de falsos autònoms i de falses cooperatives, com és l’acord firmat a Le Porc Gourmet.

És la individualització el principal enemic de les relacions laborals regulades?

La individualització i la desregulació de les relacions laborals són els principals aspectes que cal combatre. Cal explicar als treballadors que es poden aconseguir millores laborals, però que cal canviar les relacions entre empreses i treballadors i també els hàbits de consum. Hem de pensar qui i en quines condicions et porta el menjar a casa, perquè hi ha alternatives per poder aconseguir aquest objectiu sense afectar els drets d’altres treballadors. Pensem que s’ha de forçar que es regularitzin les condicions de treball, que tinguin contractes i que els atorguin drets igual com els treballadors que compren el menjar.

Sembla que s’ha donat una pàtina de modernitat a la desregulació de les relacions laborals…

És que si no es pot negociar el que hi ha és un desequilibri total. Aquí el que hi ha una part que té el poder, que és el dit emprenedor, i l’altra la dèbil, la que executa les ordres.. Sense normes que ho regulin et porta a la impotència total, que dita en termes de segles anteriors seria l’esclavitud. Fins fa poc això es feia amb frau de llei, amb economia submergida i frau en la contractació. Ara no, ara han trobat mètodes per desregular el treball sense necessitat de fer frau a la legislació laboral i mercantil.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*