Del 25 de març de 1957 ençà ha plogut molt. De la signatura del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea (el Tractat de Roma signat per Alemanya Federal, França, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos) a l’actual Unió Europea de 28 estats membres (27 amb la sortida del Regne Unit), el projecte europeu s’ha anat construint sobre els principis (escrits) de la pau, la democràcia, el mercat comú i la moneda única. De ben segur que hi ha aspectes positius en el procés de construcció europea, especialment si ens situem d’on veníem en el moment de la seva constitució: dues cruentes Guerres Mundials amb milions de morts i devastació econòmica i social a Europa. Però avui no podem obviar, 60 anys després del Tractat, que la construcció europea no ha estat capaç de culminar el model social europeu. No és l’Europa de les persones, la justícia, els drets i el progrés.
Europa, com a unió econòmica però també, i sobretot, com a somni de llibertat, democràcia i cohesió social d’aquella Espanya i Catalunya grises, carques, tancades i autoritàries, avui s’allunya. La desigualtat i la desprotecció social creixent crea desafecció entre la ciutadania europea, també ací. Les Institucions europees han forçat els ritmes i les normes per assolir polítiques econòmiques i monetàries comunes, però han defugit qualsevol compromís amb l’harmonització fiscal, financera i, sobretot, social que permeti superar les lògiques nacionals.
Els tributs pagats per aquesta unió econòmica i monetària són el desmantellament de l’estat del benestar i la imposició de reformes laborals de matriu neoliberal. Els resultats són: atur i precarietat, amb el consegüent augment de la pobresa, la desigualtat i la insatisfacció social; respostes policials, injustes i inhumanes i de fronteres tancades, davant la crisi dels refugiats d’unes guerres en les quals Europa no ha jugat cap paper actiu en la recerca de la pau; i una creixent deslegitimació de les institucions europees, amb greus dèficits democràtics i allunyades de la ciutadania. Un marc on creix l’euroescepticisme, l’ultranacionalisme, la xenofòbia i ressorgeix la ultradreta. El Brexit tradueix aquesta insatisfacció, especialment quan les negociacions es fan en termes d’Unió Comercial o lliure comerç i s’obvia l’acord social i econòmic que garanteixi entre altres drets, la salut, el medi ambient, Schengen, els drets laborals i socials, l’ocupació i les condicions de vida de les treballadores i treballadores.
Oportunitat per repensar Europa
La publicació per la Comissió Europea del llibre Blanc sobre el futur d’Europa podria ser una oportunitat per repensar Europa, però s’està convertint en un exercici autocomplaent sense autocrítica ni propòsit d’esmena. Proposa el debat nacional sobre cinc escenaris possibles: l’immobilisme; que la UE sigui un simple mercat únic; establir una mínima intervenció europea; promoure aliances entre estats en algunes matèries; o l’assumpció de majors competències per la UE. Però la Comissió obvia parlar de la crisi social en què es troba Europa. No parla de la gestió vergonyant de la crisi humanitària dels refugiats i de l’incompliment de la normativa internacional d’asil i refugi. No qüestiona el fracàs de les polítiques d’austeritat i de retallades de drets i els seus impactes en les persones i com s’està desmantellant l’Estat del Benestar i els sistemes de protecció social. No analitza l’afebliment del diàleg social i de les organitzacions sindicals i les retallades dels drets sindicals. No parla de la pobresa, l’exclusió social, l’atur i la precarietat, fruit de les reformes laborals imposades i l’atac a la negociació col·lectiva i als drets sindicals per devaluar salaris i condicions laborals. No parla de com els ajustos imposats als sistemes de pensions condemnen a la pobresa a milions de pensionistes actuals i futurs. No analitza la situació de desprotecció laboral dels treballadors transfronterers víctimes del dumping social. Obvia la laxitud de la lluita contra el frau, l’evasió i l’elusió fiscal i no es pronuncia sobre la necessària harmonització fiscal. No planteja un canvi de rumb de la política europea vers un model social, ni la reversió de les polítiques d’austeritat.
Si es vol que el projecte europeu no es desintegri cal arrelar-lo en la cooperació, la solidaritat i la justícia social. Una Europa millor i més justa, a partir d’unes polítiques diferents, major participació ciutadana, una convergència a l’alça dels drets, la protecció social, la millora de les condicions de vida i treball i la reducció de la desigualtat. Per assolir l’imprescindible creixement econòmic sostenible cal un pla d’inversions, més ambiciós que el Pla Juncker, que permeti el creixement i la creació d’ocupació de qualitat, mobilitzant inversió pública mitjançant el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i el Tresor de la UE.
Una altra Europa és possible
Europa s’ha de refundar políticament si vol recuperar la confiança de la ciutadania. Ara a 60 anys del Tractat de Roma cal redefinir els Tractats. Les reformes necessàries s’han d’ancorar en tres elements. El primer és que l’autèntica Unió Econòmica i Monetària requereix una harmonització fiscal, que eviti el dumping social entre estats i que impulsi una fiscalitat progressiva. Segon, rellançar la dimensió social europea com a pilar social que contempli objectius socials bàsics, socials i laborals, entre altres un salari mínim, la protecció per atur, una renda mínima garantida, una prestació social europea i asseguri uns serveis públics de qualitat i universals i restauri el ple dret a la negociació col·lectiva i el diàleg social. El darrer element és enfortir la democràcia amb majors competències per al Parlament Europeu i als parlaments nacionals sobre la governança econòmica, rendiment de comptes i una major participació ciutadana en les decisions que els afecten.
És possible construir una altra Europa. En aquest procés la Confederació Europea de Sindicats (CES), des de la participació i debat dels diferents sindicats europeus, ha d’implicar-se a fons i promoure una ofensiva de mobilització i idees que facin front a l’auge de l’euroesecepticisme i del populisme de l’extrema dreta. Els treballadors i treballadores expressen insatisfacció amb la imatge que projecta Europa: atur, pobresa i desigualtat. Reclamen solucions fàcils i simples i busquen “veritats”, seguretats i certeses en el que és proper, conegut i simple i projecten pors, en allò que és diferent, llunyà i complexe. El sindicalisme i la CES ha de combatre aquesta lògica promovent iniciatives que permetin avançar en la construcció d’una Europa diferent. Que posi la democràcia, la participació i el valor de la diversitat, per davant de l’opacitat institucional, la submissió economicista i l’aixecament de vergonyants murs. Que posi les persones i la protecció per davant dels negocis i la competitivitat.
