Eufòria especulativa i mercat de treball a Eivissa

Anar a treballar a Eivissa i trobar un lloc on viure a un cost assequible és una tasca gairebé impossible. El fet que sigui una illa dificulta trobar alternatives a bon preu, ja que la política immobiliària a la zona ha provocat una bambolla de tals dimensions que és lògic pensar que és a punt d'esclatar

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 

Les persones que van a treballar a Eivissa tenen enormes dificultats per trobar on viure a un preu raonable. Foto; Istockphoto

Al segle XVII, als Països Baixos, va haver-hi un episodi, probablement el primer ben documentat de la història, de bambolla especulativa. L’objecte d’aquesta especulació van ser les tulipes, concretament els bulbs d’aquestes flors que, en un breu període de temps, van començar a tindre preus molt elevats: superiors, en tot cas, al seu valor real. Els inversors van començar a comprar tulipes a alts preus no perquè necessitaren ser propietaris de les flors sinó amb l’objectiu de posar-les, més tard, al mercat a un preu superior: aquest és un dels trets dels moviments especulatius. Qui es feia propietari d’un bulb de tulipa no ho feia per la utilitat que li pogués oferir la flor sinó per la possibilitat de vendre-la més cara. Això, i no altra cosa, són les pràctiques especulatives.

La bambolla va esclatar quan, en un moment donat, una certa quantitat de bulbs es van quedar sense comprador. La gent va deixar de comprar tulipes. I va deixar de comprar-les no perquè ja no els agradaren -probablement a molts dels especuladors no els havien agradat mai- sinó perquè les perspectives de comprar més barat del que podrien vendre ja s’havien esgotat. Com a relat sobre els mals de l’especulació aquest episodi funciona molt bé i té una clara moralitat: moltes persones van acabar en fallida financera, ja que s’havien endeutat per a comprar tulipes i, en molt poc temps, les tulipes que havien comprat a preus molt elevats no valien res. No havia forma de recuperar les inversions.

L’expulsió de treballadors cap a les perifèries
Acabem d’eixir d’un episodi semblant, almenys amb molts paral·lelismes, que ha afectat al mercat de l’habitatge i del sol urbanitzable a tot l’estat espanyol. I sembla ser, pel que es veu als preus del lloguer a moltes ciutats d’Espanya, que els aprenentatges al respecte han resultat molt limitats. El preu de l’habitatge, però, té efectes més profunds en l’economia del que té el preu de les flors. L’augment del preu dels lloguers té, així, efectes directes sobre les condicions de vida dels treballadors que estaran ocupats en un territori determinat. Això pot observar-se a les grans concentracions urbanes del nostre país, especialment Madrid i Barcelona, que expulsen treballadors cap a les perifèries tot i que les oportunitats de treball poden estar dins de la ciutat. El cas d’Eivissa, però, s’ha convertit en paradigmàtic en aquest sentit, ja que barreja diversos aspectes que crec que cal considerar.

En primer lloc Eivissa és una illa. Això implica que no existeix la possibilitat de traslladar la residència a altre lloc on el preu de l’habitatge és més barat, el mercat d’habitatge de l’illa és limitat i el treballador es troba captiu: ha de triar entre els habitatges disponibles i el parc d’habitatge no creix a un ritme elevat; això és especialment cert per a l’habitatge destinat a la classe treballadora. En segon lloc la bambolla especulativa colpeja a Eivissa des de dos vessants.

En primer terme la bambolla de l’habitatge, especialment la del preu del lloguer: moltes inversions de compra es destinen a posar l’immoble en lloguer a preus molt elevats. Poden trobar-se pisos buits la major part de l’any que, tanmateix, són llogats a preus molt elevats únicament en la temporada -una temporada que s’allarga des del mes d’abril fins al mes d’octubre-. De nou, com en el cas de les tulipes, la inversió en habitatge no es fa d’acord a les necessitats de qui compra l’immoble sinó amb la intenció d’extraure un rèdit econòmic ràpid. I aquestes inversions no tenen en compte les necessitats de la gent que viu i treballa a l’illa sinó les possibilitats de col·locar l’habitatge a preus elevats en el mercat de lloguer turístic.

Millor pisos buits que llogar-los a baix preu fora de temporada
Una altra modalitat especulativa pel que fa a l’habitatge són les societats –un mer artefacte legal per amagar el nom dels inversors– que lloguen una gran quantitat d’immobles en règim anual per a rellogar aquests mateixos immobles en temporada. Aquestes societats sovint prefereixen deixar els immobles buits a llogar-los per preus baixos fora de temporada, el que dificulta encara més la tasca de trobar un habitatge a un preu raonable inclús en els mesos hivernals. En darrera instància, i sense voler ser exhaustiu en aquest sentit, cal tindre en compte l’efecte que les plataformes d’economia col·laborativa estan tenint sobre els preus de l’habitatge; és complicat quantificar l’efecte però sense dubte no és menor, ni en el cas d’Eivissa ni en el de cap altra ciutat on l’activitat turística és part important del teixit productiu. En tots els casos, a més, hi ha un clar perjudici per a determinades activitats d’hostaleria i per a l’ocupació que depèn d’elles: els subsectors de restauració i allotjament poden veure’s afectats quan una part del turisme de l‘illa no depèn dels seus serveis per satisfer necessitats tan bàsiques com dormir o menjar.

En segon terme, i aquesta és la segona via especulativa, cal tindre en compte que Eivissa és una economia hiperespecialitzada en l’hostaleria i el turisme amb preus que cada vegada són més elevats. Les inversions en activitats turístiques molt sovint es fan amb la perspectiva de poder recuperar-les en breu temps: això és possible donats els alts preus que poden cobrar-se pels serveis d’oci i hostaleria. Cada vegada es fa més difícil trobar a l’illa, almenys en temporada, opcions d’oci assequibles. El preu d’aquestes activitats turístiques es veu condicionat també pel preu de l’habitatge i el que es detecta és un cercle viciós: preus alts del mercat immobiliari provoquen també alts preus a l’hostaleria que, en part, depèn del preu del mercat immobiliari. L’escalada de preus, però, troba el seu límit (o creiem que el trobarà) en el mateix mercat de treball.

No disposem de dades quantitatives al respecte però hi ha dos fenòmens que ens haurien de resultar indicadors que ambdues bambolles especulatives poden estar prop d’esclatar. El primer dels fenòmens ha de veure amb les dificultats que tenen certs professionals per accedir a habitatge de lloguer a un preu raonable, el que fa que algunes places de treball especialitzat estiguin quedant desertes o es troben amb importants dificultats per a ser cobertes. Els propietaris dels habitatges prefereixen llogar-los per la temporada en volta de llogar per a tot l’any. O simplement, com s’ha assenyalat més amunt, les societats que tenen els drets sobre els habitatges no els posen al mercat.

També pot succeir que els propietaris lloguen l’immoble amb la condició que els mesos d’estiu els llogaters han d’abandonar l’habitatge, el que implica una dificultat molt gran pels treballadors que han de buscar allotjament de cara a la temporada. Tots aquests fenòmens suposen que s’està apostant per un tipus de resident molt temporal a l’illa, que ve a gaudir del seu oci o a treballar en l’oci de tercers. Però l’economia de l’illa, tot i estar hiperespecialitzada -com s’ha assenyalat- també necessita una sèrie de serveis bàsics, qualificats o no, on s’ocupen treballadors que no depenen directament de les (suposades, com veurem ara) altes rendes que genera l’activitat turística i que, per tant, reben salaris que els dificulten, quan no impossibiliten, l’accés a l’habitatge.

Salaris que no asseguren l’accés a l’habitatge
El segon dels fenòmens que ens indica que les bambolles poden estar prop d’esclatar ha de veure amb què les rendes que genera el turisme no són tan altes com indiquen els preus de venda dels serveis o, almenys, no són prou elevades perquè la pràctica especulativa sigui rendible a curt termini. Amb salaris que, tot i ser bons, no asseguren l’accés a l’habitatge el que està succeint és que moltes de les ofertes de treball a l’illa tenen com a requisit disposar de residència a l’illa. Més enllà de la formació del treballador -o de la qualitat que puga oferir pel seu treball- el que es busca és que el treballador puga viure a l’illa. Altres ofertes indiquen que l’empresa facilita allotjament, el que sol implicar que l’empresa ofereix un allotjament car en habitacions compartides: quelcom insostenible si el que es vol és conservar la mà d’obra i/o oferir-li correctes condicions de treball i vida.

Quan els turistes es cansen de –o no puguen fer-ho, o no vulguen perquè han trobat altres destinacions turístiques menys massificades o amb major qualitat als serveis– pagar els alts preus de l’oferta d’oci de l’illa sense rebre a canvi atenció de qualitat, donat que el mercat de treball està llastrat per la manca de treballadors formats que no poden accedir als llocs de treball oferts, la bambolla especulativa basada en aquest model d’explotació turística rebentarà. Amb la davallada dels ingressos cauran tots aquells que han fet altes inversions en negocis destinats a l’oci turístic i que sols poden recuperar si la temporada és un èxit. Aquests, si ens permetem el paral·lelisme, són els que ara tenen les tulipes comprades al preu més alt i són els que han de crear la il·lusió que no hi ha dificultats en el model d’explotació residencial i turística que s’ha seguit per tal de poder vendre els seus negocis, de cara a la temporada següent, a un preu més alt del preu de compra i, per tant, guanyar la partida de l’especulació. I quelcom semblant passarà amb els que han invertit en habitatge per a llogar a la temporada: de sobte es quedaran amb immobles buits que hauran de llogar per preus molt inferiors al que tenien previst, amb el menyscapte que això suposa.

Si la resolució d’aquesta crisi especulativa, com imaginem que va ser la de les tulipes, acabara afectant únicament a aquells que havien fet una mala inversió els resultats, tot i ser dramàtics, estarien circumscrits a uns perjudicats molt concrets. La realitat, però, és que és aquesta una crisi que pot acabar soscavant tot l’entramat productiu de l’illa: el mercat de treball eivissenc té tal dependència de l’activitat turística que la caiguda d’aquesta indústria suposarà la destrucció de llocs de treball –o un descens sensible en la qualitat i la remuneració d’aquests– no únicament en el sector sinó, probablement, en aquells serveis bàsics i auxiliars dels quals s’ha parlat més amunt. El panorama és, salvant les distàncies, semblant al de l’adveniment de la crisi especulativa de la qual ara estem eixint i que, a Espanya, va trobar com a principal objecte d’especulació les inversions en habitatge. La repetició del model ja pot detectar-se a les grans ciutats, com he assenyalat a l’inici de l’article, però crec que és a Eivissa on es mostra de la manera més crua: el treballador captiu, el resident a l’illa, acabarà pagant la factura de la bambolla especulativa en forma d’atur, descens dels ingressos i precarietat. I tot això sense haver tocat mai, ni de prop, una tulipa.

Per l’elaboració d’aquest article he d’agrair l‘ajuda, guia i consell de Juan Segovia Galiana, resident a l’illa des de fa més d’una dècada i espectador d’excepció dels processos que ací es descriuen i dels perills que se’n deriven.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*