En la recerca d’un lloc de treball cal suport públic

Per tal de donar a les PAO la qualitat i l'eficàcia necessàries ens cal ordenar i dotar de recursos suficients el servei públic d'ocupació, però també revisar la gestió dels serveis ocupacionals, per fer-los més eficients i comparables a l'escala europea

Francesc Castellana
 
 
 
Oficina del Servel d'Ocupació de Catalunya

Oficina del Servei d’Ocupació de Catalunya

Les polítiques actives d’ocupació, (d’ara endavant PAO) no generen ocupació per si mateixes, només ajuden, que no és poc, a millorar la competència laboral de les persones per accedir en millors condicions a l’ocupació. També ajuden, encara que marginalment, a generar projectes d’empresa en qualsevol format, habitualment en la forma d’autoocupació d’una persona en recerca de feina.

Així doncs, les PAO ajuden a l’activació de les persones en el seu acostament a l’ocupació i en són un estímul perquè aquestes puguin aportar el seu talent i esforç a la generació de riquesa i, en conseqüència, puguin participar d’ella. Aporten també una ampliació de les perspectives vitals, especialment a les persones en risc d’exclusió o ja en exclusió severa. En altres paraules, el que les PAO fan habitualment és informar i orientar cap a una nova feina o oportunitat de treball, millorar les habilitats socials per presentar-se a una nova feina, formar o capacitar específicament en allò que requereix cada activitat a la qual optem a treballar i acompanyar finalment a la col·locació en el nou lloc de treball, -preparar el currículum i l’entrevista de selecció o, quan és el cas, ajudar en el projecte d’autoocupació-.

Per a ser efectives les PAO han de considerar, a parer meu, aquests elements bàsics:

1r Que la persona tingui garantida la seva supervivència personal i familiar, fruit de la seva contribució al sistema de desocupació o mitjançant una prestació assistencial de l’estat,

2n Que les accions ocupacionals estiguin orientades amb precisió a una feina existent en l’entorn laboral de la persona –en l’àmbit de mobilitat habitual- i que aquesta feina sigui assumida com a un projecte personal,

3r Que la qualitat de l’acció estigui vinculada a un itinerari eficient, en totes i cadascuna de les fites definides per a aconseguir assolir la feina a la qual s’opta, sense que s’afegeixin elements sobrers ni sent escadussers.

4t Que hi hagi un acompanyament personalitzat en totes les fases de l’itinerari, fins que la persona concreta aconsegueixi el seu objectiu: la seva col·locació en un lloc de treball remunerat i digne.

5é. Que totes les accions ocupacionals estiguin adaptades específicament a les particularitats funcionals de les persones usuàries.

La realitat del treball i el mercat de treball, dues entitats relacionades però diferents

Per assolir el seu objectiu, les PAO s’enfronten avui a un increment injustificat de la rotació laboral i la despersonalització de les relacions laborals, darrere dels quals hi ha raons tecnològiques i econòmiques (de mercat), però també factors ideològics.

En uns mercats progressivament desregulats i en un marc de competència global, el factor cost pressiona a la baixa els salaris i el treball es desvaloritza doblement; les rendes salarials perden pes en relació al conjunt de les rendes i el treball només es considera en relació al seu cost, amb menyspreu de la qualificació professional. I aquí, l’esbiaixada visió ideològica conservadora, considerant la feina només una mercaderia, juga un paper important en menysprear allò clau del treball que és l’aportació humana a la transformació dels béns.

I així, quan la digitalització implica un canvi en la naturalesa dels continguts i els processos productius, substituint l’esforç físic o demandant nous talents i més qualificació professional, els ideòlegs a l’ús només veuen en el treball un factor, el preu del qual cal controlar tot desregulant la seva protecció. La seva recepta en termes polítics és clara, lloances al futur tecnològic, els treballs de futur, i càstig als treballadors realment existents, pel que fa a la seva consideració social, professional i salarial..

Elements per a la necessària adaptació de les PAO en relació a les circumstàncies actuals

La manera en què el món empresarial afronta els processos de reconversió de la indústria en una etapa de canvi tecnològic i econòmic com el que vivim, les característiques del teixit productiu d’un territori i el posicionament de les institucions del mercat de treball, i en especial el Servei Públic d’Ocupació, són elements que cal considerar a l’hora de plantejar la política d’ocupació i el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació.

És un fet de domini comú que dins l’àmbit territorial català i en el conjunt d’Espanya, les empreses fan ús prioritari de la flexibilitat externa per encarar els processos de reestructuració de les empreses. En el context que parlem, això vol dir que per adaptar-se als canvis necessaris per fer front a la competència o assolir una millor posició de mercat, s’expulsa fora de l’empresa el que es considera sobrer o obsolescent, sigui requerint de nou personal o a través de sofisticades externalitzacions, en lloc de requerir els recursos interns (organitzatius, humans, tecnològics, financers) pactant les reformes necessàries per a reestructurar l’empresa o fer front als xocs conjunturals de mercat (flexibilitat interna). Es pot intuir la diferència que els diferents enfocaments suposen en termes d’estratègia empresarial -no exclusivament de recursos humans- i en relació al paper que es dóna al factor treball, així com les conseqüències en relació a la rotació de llocs de treball.

Ara per ara, a Catalunya i al conjunt d’Espanya la rotació dels llocs de treball i el percentatge de treball a temps parcial no volgut es mou en nivells molt més alts, en relació amb mercats laborals d’altres països. A Catalunya les persones assalariades que treballen a temps complet i de manera no eventual ni a temps parcial (feina ordinària) són el 70%, en tant que les persones la feina de les quals no ocupa la totalitat de la seva capacitat de treball i és de caràcter eventual (feina no ordinària) serien el 30%.

Al fil d’aquestes reflexions, una política pública d’ocupació amb objectius clars hauria de tenir en compte els següents factors:

– Que estem davant d’un ajust o transformació laboral del model productiu gens ordenat, que provoca trànsits laborals permanents donada la volatilitat dels llocs de treball.

– Que es requereix una més exigent professionalització com a requeriment per cobrir les vacants laborals.

– Que es pateix un atur massiu amb alt risc de cronificació i de convertir-se en atur de llarga durada.

L’adaptació del SOC

En l’actualitat, el Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC) executa accions i programes d’ocupació definits des del propi SOC, d’una banda, i d’altra banda pel Servei Públic Estatal (SEPE), lluny ambdós de conformar un itinerari integral específic per a cada persona. Allò que preveia la Llei del SOC, amb accions properes a les necessitats de cada territori i la personalització d’accions seguint un itinerari ocupacional individualitzat, resta encara lluny de ser desplegat. En conseqüència, als usuaris del SOC se’ls ofereixen molt sovint accions repetides o molt semblants, siguin o no adequades a les seves necessitats, mentre que la cobertura del sistema de prestacions s’està debilitant.

Unes PAO de qualitat requereixen proximitat i per això afrontar el repte de l’àmbit local (les fonts d’ocupació), en què l’administració local juga un paper clau, al costat d’una necessària “nova” oficina local del SOC, això sí, amb personalitat autònoma. Tot plegat, evidentment, d’acord amb una estratègia necessàriament compartida i uns objectius i unes accions clarament definides i avaluables, per a la seva gestió coordinada en l’àmbit institucional, en diàleg permanent amb els agents socials representatius a cada territori.

No entraré en el detall de la despesa per persona desocupada que actualment es dedica, ni tampoc en la xifra d’empleats públics dedicats a la gestió de les polítiques d’ocupació, tan sols diré que la despesa aplicada a Catalunya i la resta d’Espanya està molt lluny de la de molts països europeus, els quals tenen major activació de la seva població i menor volatilitat de llocs de treball, que els provoca una menor rotació laboral, menys trànsits laborals.

Per tal de donar a les PAO la qualitat i l’eficàcia necessàries ens cal ordenar i dotar de recursos suficients el servei públic d’ocupació, però també revisar la gestió dels serveis ocupacionals, per fer-los més eficients i comparables a l’escala europea. Aquest és el camí si volem acostar-nos als països que tenen la flexibilitat pactada i que, lluny de generar més precarietat, els hi ha permet adaptar-se i innovar, fent-los més competitius, més segurs i, sobretot més justos, tant en salaris com en estabilitat laboral.

Francesc Castellana
Sobre Francesc Castellana

Francesc Castellana presideix la Fundació Utopia i és i associat a Economistes Davant la Crisi, ha estat director del Servei d'Ocupació de Catalunya SOC i dirigent de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*