El sector d’atenció a la gent gran surt al carrer per reclamar millors salaris i condicions de feina

Les ràtios elevades de persones ateses per cuidador, les restriccions de la despesa i els retards a aplicar la llei de la dependència fan que els ancians entrin a les residències cada cop en pitjors condicions, segons CCOO

   
Redacció
 
 
 

Mobilització de treballadors i treballadores del sector de la dependència

Mobilització de treballadors i treballadores del sector de la dependència

Els treballadors i sobretot les treballadores que operen en el sector de la dependència es concentren aquest dimarts a plaça de Sant Jaume per reclamar, un cop més, la renovació del conveni estatal que afecta aquest col·lectiu. El col·lectiu no ha deixat de reclamar en favor d’un nou conveni des de fa mesos.

Miguel Gervilla, responsable d’acció sindical de la federació de sanitat de CCOO, assegura que “un dels problemes que tenim és que el conveni va acabar la seva vigència l’1 de desembre de 2013 i des d’aquell moment no hi ha hagut manera de renovar-lo”. En tractar-se d’un acord d’àmbit espanyol, passa que els salaris fixats poden ser suficients en algunes bandes, per exemple a Castella o a altres indrets mentre que a Catalunya el cost de la vida fa que els 960 euros bruts que es paguen de mitjana no arribin a sufragar les necessitats d’una família, explica Gervilla.

Segons les dades amb què treballa CCOO, a Catalunya hi ha aproximadament uns 150.000 ancians que tenen diversos graus de dependència, alguns dels quals, uns 42.000 viuen en residències, segons la patronal ACRA. D’aquestes persones en tenen cura 41.400 treballadors, la majoria dones, com n’hi ha a temps parcial, l’organització empresarial calcula que a jornada completa en el conjunt de serveis, hi ha poc més de 30.000 llocs de treball a jornada completa. Si es compara amb altres indrets de l’Estat espanyol el percentatge de persones que són ateses en aquestes instal·lacions és més elevat. “Aquí per arribar a finals de mes han de treballar en una família, l’home i la dóna, mentre que en altres indrets, encara és tradicional que les famílies tinguin cura de la gent gran”, diu Gervilla.

La situació del sector al Principat també empitjora pel fet que “el conveni és estatal, però correspon a les nostres autoritats fixar les ràtios, “i això fa que la càrrega assistencial acabi sent il·limitada”, diu el responsable sindical. A aquest raonament les administracions responen que la política de ràtios fixa mínims i que s poden millorar, “el fet és que no és així”, diu Gervilla.

La situació a Catalunya també té peculiaritats. Una és que una part de les empreses formen part de multinacionals, que operen amb estàndards pensats per a ser rendibles al màxim. “Això fa que en alguna empresa, per exemple, es limiti el canvi dels bolquers per a residents a un en tota la nit”.

Una altra característica catalana és que és el sector públic el responsable del servei d’atenció a la gent gran. Això comporta, de vegades fer licitacions importants. “En aquestes subhastes el què més compta, per desgràcia és el preu, i això repercuteix finalment en les persones que treballen a les residències, que han de suplir amb voluntat el què impliquen les reduccions de pressupost assumides per obtenir la comanda”.

En el conveni es demanen també coses que són intangibles però que ajudarien molt la gent que treballa en aquest sector. Una és aconseguir que la societat valori més els professionals, especialment dones que treballen en el sector de la dependència. “Som un col·lectiu invisible”, afirmen. La segona és que en aquest àmbit, la majoria de les persones que hi treballen són dones. Aquest col·lectiu pateix amb força la precarització i una situació que fa que les condicions laborals siguin des dels seus orígens discriminatòries, diuen al sindicat.

La retallada econòmica que afecta la llei de la dependència està afectant tant les persones residents com els treballadors i treballadores que n’han de tenir cura. Un dels efectes de la llei, que està infradotada de fons és que les administracions ajornen tot el que poden l’ingrés de les persones a les residències. Quan ho fan la situació de les persones afectades, que haurien de ser autònomes en la majoria dels casos, s’ha deteriorat, cosa que fa que en molts casos les instal·lacions a la pràctica esdevenen centres sociosanitaris”. Això implica una càrrega de feina i de dedicació molt més gran que si les persones a atendre tinguessin unes millors condicions.

Però tot plegat, a més de reclamar el desbloqueig del conveni estatal, es demana obrir a Catalunya una taula de concertació que contribueixi a adequar a la realitat tant salaris com condicions de treball, afirmen els sindicalistes.