El meu equip és Grècia

l’ortodòxia neoliberal que posa davant els interessos dels creditors als de la població i els valors de l’individualisme davant del bé comú.

Joan Carles Gallego
 
 
europadevoragrecia

europadevoragrecia

A Grècia aquests dies s’està lliurant una dura batalla, entre els poderosos interessos econòmics i financers i la democràcia, entre l’ortodòxia neoliberal de l’austeritat i una economia al servei de les persones, entre l’Europa baluard d’un model social qu

pivota sobre els drets i les llibertats i l’Europa com a espai comercial i d’inversió d’un mercat transatlàntic on es prima i garanteix el negoci i el benefici de les grans transnacionals. Aquest és un dilema que imposa arguments econòmics amb la lògica d’un relat polític.

Ens diuen “és l’economia, estúpids” per fer-nos creure que hi ha un fatalisme en les lleis econòmiques que no permet més que aplicar les receptes de la Comissió Europea, l’FMI i el BCE: l’ortodòxia neoliberal que posa davant els interessos dels creditors als de la població i els valors de l’individualisme davant del bé comú. Però desvirtuen aquell eslògan de la campanya del 1992 de Bill Clinton, que es va encunyar precisament per desmuntar el relat neoliberal d’en Bush que, en moments de recessió econòmica i de necessitats imperioses de la gent, promovia els valors de l’individualisme i l’estat mínim i enaltia la guerra del Golf. James Carville, l’autor de la frase “l’economia, estúpid”, volia evidenciar la necessitat de respondre amb mesures polítiques concretes als problemes de la gent, a les seves necessitats, enfront de l’obsessió de les retallades pressupostàries per rebaixar el dèficit i el deute públics. Si juntem aquest eslògan amb els altres dos encunyats en la campanya, “canvi versus més del mateix” i ”no oblidar el sistema de salut”, entenem que es reclamava un canvi de política per respondre a les necessitats de la gent. En definitiva, que la política també determina l’economia, o sia, l’elecció entre opcions diverses per respondre a les necessitats de la societat.

El relat de la crisi grega és el mateix emprat al nostre país i d’altres: s’inculpa a una mala gestió prèvia dels governs, que s’han excedit en la despesa pública, i a l’existència de marcs laborals rígids i massa regulació legal. El corol·lari, que estem sentint cada dia, és la necessitat del sacrifici i l’austeritat per guanyar a la crisi. Les institucions europees no permeten desviar-se d’aquest relat dogmàtic i utilitzen la seva capacitat de control del flux monetari per imposar unes polítiques determinades, emparant-se en una ortodòxia econòmica que ens venen com inqüestionable. Però la realitat mostra que l’austeritat com a guia de l’acció política dels governs condueix a provocar efectes devastadors en les societats i en les persones: l’atur, la precarietat i la desprotecció s’instal·len i fan una societat més pobra i més desigual. Podem estar sortint de la recessió però no de la crisi social, que segueix instal·lada i la cohesió social se’n resenteix.

Cal cremar en la foguera l’estupidesa d’aquestes polítiques. Aprofitar els dies del solstici per desfer-nos dels trastos vells i els mals designis d’unes injustes polítiques neoliberals. Veure cremar, entre el bram dels trons i les guspires de les fogueres, la reforma laboral i la llei mordassa o coure a foc lent l’alt grau d’insatisfacció amb el funcionament d’unes institucions que no garanteixen l’imperi de la llei, la justa i solidària distribució de la riquesa o eradicar la corrupció i el frau. Aquí i a Grècia. Si volem que aquí el foc cremi ara ens cal donar suport al poble grec. Perquè la batalla no és entre economia i política, sinó entre visions econòmiques i polítiques diferents i entre democràcia i autoritarisme.

En les properes cites electorals podem cremar els neguits. Però calen il·lusions en forma de propostes de polítiques públiques que entomin els problemes reals, socials. Un horitzó de canvi amb propostes per crear riquesa amb treball de qualitat i model sostenible, redistribuir-la de forma justa i protegir les persones, recuperant drets laborals i socials. Sabem que les resistències dels poders reals seran grans. Per això es necessiten propostes polítiques clares, ancorades en les demandes socials organitzades que aquests anys han sortit al carrer i que s’han d’articular políticament en fórmules organitzatives àmplies, que agrupin la diversitat política real amb voluntat de canvi. Un canvi suportat en uns valors culturals que superin l’actual hegemonia de l’individualisme, l’enriquiment ràpid i el curtplacisme.

Fer aquest camí aquí requereix aplanar el camí del poble grec a decidir les polítiques més adequades a la seva realitat, a fer que Europa jugui a favor del vent que infla les veles d’un govern que ha de rendir comptes a la seva gent. Si Grècia cau, si el poble grec surt derrotat d’aquesta batalla, Europa deixarà de ser l’estendard de la democràcia, de la justícia social, de la solidaritat. Però també s’afegiran dificultats a què a cada país d’Europa, també a casa nostra, la sobirania popular pugui decidir el seu el futur.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*