Educació i procés

Si volem parlar d’escola catalana, parlem-ne, però que sigui per fer-ho dels problemes reals que afecten l’alumnat, que és el subjecte principal del procés d’aprenentatge, no per instrumentalitzar-lo en un joc d’interessos partidistes

Joan Carles Gallego
 
 

Hi ha una continuïtat política i ideològica en les declaracions d’Alfonso Guerra demonitzant l’escola catalana, de Garcia Albiol titllant-la d’inculcadora de l’odi a Espanya (i als espanyols) o, ja fa un temps, de l’ex-Ministre Wert fent una crida a “espanyolitzar” els nens catalans. De manera instrumental s’etiqueta i desqualifica l’escola catalana per justificar posicionaments en relació a l’actual conflicte que enfronta els governs de Catalunya i Espanya, però, al mateix temps, s’evidencia una concepció de l’educació servil als interessos polítics, els quals es considera poden ser inculcats en les aules. Així es parla d’una escola que adoctrina i manipula per desqualificar el sistema educatiu català i desvirtuar-lo, titllant-lo d’estar al servei del “relat governamental independentista”, sent un “focus inoculador” d’aquesta ideologia. Altrament es qüestiona el caràcter vehicular de la llengua catalana a l’escola, argument que justifica la possibilitat de l’escolarització segregada per opció lingüística, naturalitzant així la defensa d’una funció de segregació social del sistema educatiu.

Qui s’instal.la en aquesta argumentació i en aquesta desqualificació mostra una concepció de l’educació desfasada, acientífica i contrària al ple desenvolupament de les potencialitats de les persones i negadora del caràcter democratitzador de la institució educativa. Certament són atacs a l’escola catalana en el marc d’un conflicte polític entre els governs de Catalunya i de l’estat espanyol, però per això mateix evidencien la incapacitat per entendre la seva arrel profunda, en els atacs a l’autogovern i la desafecció creixent que això genera, i les raons de la important mobilització social que l’acompanya a Catalunya. Traspuen aquestes manifestacions la voluntat de disputar la capacitat de controlar l’aparell educatiu i posar-lo al servei d’uns o altres interessos. Possiblement la diferencia de fons dels models educatius en democràcia i en dictadura rau en els controls que sobre la tasca docent s’exerceix i en la funció dogmàtica i doctrinària o, per contra, científica i critica, que se li suposa al sistema educatiu.

Sens dubte l’estigmatització de l’escola catalana i de la tasca dels docents obeeix a una concepció dogmàtica i manipuladora de l’educació, que es fonamenta en la convicció de l’existència de la veritat, la negació de l’error i l’assumpció de la uniformitat. Fa anys, però, aquesta és una concepció superada i, tot i les insuficiències i limitacions, la legislació educativa bàsica vigent a l’estat espanyol considera l’escola com un espai de construcció de coneixement i creació de pensament, que ha de dotar d’eines als nens i joves per interpretar la realitat d’una forma no dogmàtica, crítica, on la capacitat de discrepar i dubtar permeti promoure els valors del respecte i la tolerància, fonamentals pel bon funcionament d’una societat democràtica.

Un sistema educatiu que aposta també, en la seva declaració d’intencions, per una escola democràtica en l’accés i l’atenció integradora i igualitària, oberta i participativa. Sens dubte aquesta és una opció educativa declarativa no fàcil i que, per regle general, no és de grat dels governants, més uns que altres, als quals els agradaria controlar els processos educatius en benefici propi, i que pot generar contradiccions també als mateixos docents i a determinades escoles. Però aquesta és l’opció general del model educatiu, català i espanyol. Tot i que la mateixa ordenació general del sistema, amb la doble xarxa pública-privada i la important presència d’escoles d’obediència religiosa, introdueix una certa distorsió al model, i les regressions legislatives imposades pels darrers governs del PP i de CiU, en el seu moment, han abundat en un cert caràcter selectiu de l’educació. Sense obviar que la manera de gestionar administrativament i pressupostàriament l’educació al nostre país, i ací la indistinció és manifesta a Catalunya i al conjunt de l’estat, està generant una pressió a la baixa en les condicions de treball dels docents, que dificulta seriosament l’acompliment dels objectius desitjats.

Per això preocupa quan un exministre com Wert parla d’espanyolitzar els nens catalans, o quan Alfonso Guerra considera que l’independentisme ha niat a l’escola catalana, la que Garcia Albiol diu que inculca l’odi a Espanya i als espanyols. Perquè possiblement el que estan dient és que el que cal és disputar un programa de formació política en les escoles, en la direcció que a ells els interessa, la qual per cert i segons ells deu ser la bona.

Però el problema de l’escola catalana no és l’adoctrinament. I no ho és perquè és una escola plural i diversa, amb una diversitat de docents que intenten fer la seva feina de la millor de les maneres possibles, malgrat els escassos recursos i les dificultats generades per les retallades pressupostàries. Són escoles amb claustres plurals construïts a partir de processos selectius públics on s’ha valorat mèrit i capacitat, on hi ha un teixit associatiu important, les AMPAS, que apleguen tota la diversitat social i cultural de les famílies, de llarga tradició i forta implantació, que participen activament en els consells escolars de centre. Potser si que tenim algun problema a les escoles és la manca de suficient esperit crític, producte d’una societat on el missatge simple i fàcil està a l’ordre del dia i els mateixos mitjans de comunicació, públics i privats, fomenten i alimenten, una realitat de la qual l’escola no n’és aliena.

Cal entendre, doncs, que les declaracions i plantejaments que es venen fent parteixen d’una mateixa concepció política-ideològica: qüestionen l’actual competència plena de la Generalitat per ordenar i regular el funcionament del sistema educatiu i consideren a la institució escolar com el marc ideal d’adoctrinament. Per això voldrien revertir aquesta competència plena constitucional i estatutària de la qual disposa Catalunya, que ha conviscut al llarg dels anys, sense cap problema, amb la competència exclusiva de l’estat per ordenar el sistema i homologar les titulacions.

És el mateix qüestionament, i argumentació de fons, que fan vers els mitjans de comunicació titularitat de la Generalitat, que han estat qüestionats com a suposats inculcadors de l’independentisme. De nou és un atac que obvia la importància i necessitat de promoure el pluralisme informatiu i comunicatiu per garantir la bona salut democràtica de les societats. L’existència d’una diversitat d’oferta informativa i el seu caràcter de servei públic és positiva i no hi podem renunciar. Sens dubte cal també promoure una major pluralitat en l’interior de cada mitjà de comunicació, però en cap cas la negació de la diversitat de mitjans contribuiria a garantir una major pluralitat informativa, ans al contrari.

Ni el funcionament del sistema educatiu, ni el paper dels mitjans de comunicació públics o subvencionats pel govern, expliquen un conflicte polític de fons que es construeix a partir de l’oportunitat que se li obre a un corrent polític determinat, l’independentisme, que sap aprofitar quan entén que la lògica resposta social a la gestió antisocial de la crisi econòmica la podia canalitzar a través del conflicte territorial i identitari. Un relat que s’assenta en bases ideològiques, que es poden compartir o no però que existeixen, i que es poden bastir fàcilment amb anàlisis econòmiques simples i historiogràfics parcials. Que en un món connectat, financiaritzat i interdependent i amb les incerteses que genera l’acceleració tecnològica, però sobretot la gestió neoliberal de la globalització, reforça les tendències a la recerca de les seguretats en la identitat, el simple i el proper. Un relat que, i convé no obviar-ho perquè és la dada fonamental, ha disposat de la contribució del govern de l’estat que ha imposat a les seves polítiques una deriva recentralitzadora i autoritària. Tot i les coincidències en la forma de gestionar la crisi econòmica dels governs català i estatal, cadascú ha trobat i explotat les oportunitats per construir un relat propi on poder desviar les crítiques socials a les polítiques neoliberals.

Problema de fons

Aquesta és una descripció, tot i que esquemàtica, per aproximar-nos al joc, i xoc, d’estratègies d’aquests anys, però no pot obviar l’existència d’un conflicte polític real que cal abordar i solucionar per la via de la negociació política i l’acord. El caràcter nacional de Catalunya està històrica, econòmica, cultural, políticament i socialment determinat i genera al llarg dels temps contradiccions i conflictes amb l’estat nacional espanyol. Les tensions s’aborden reforçant les tendències pels extrems, de la centralització a la independència, però tot indica que hi ha fórmules diverses de donar una resposta institucional diferent de l’estatu quo o a la separació. El problema rau quan aquest debat no es fa i quan es nega la participació de la ciutadania en prendre la decisió al respecte. Possiblement aquest sigui el punt en què ens trobem i això fa que mentre el conflicte segueix instal·lat no es fa el debat necessari que permeti esbrinar quina fórmula, en un món global i interdependent, de sobiranies compartides és més favorable als interessos econòmics i socials de la majoria.

Però el que no podem permetre és que en absència del debat es vulgui instrumentalitzar la institució escolar i la funció dels docents per justificar una posició política recentralitzadora. I menys encara quan aquest atac es fonamenta en falsedats, mentires i prejudicis ideològics

Si la institució escolar i els docents tenen avui algun problema no és ni d’adoctrinament, ni d’inculcar l’odi a Espanya, ni d’anorrear el castellà. El problema és la manca de recursos suficients per atendre la diversitat social i cultural que omple les nostres aules: no disposar de les dotacions necessàries per adequar els processos d’aprenentatge a les necessitats individuals de l’alumnat; no reconèixer la professionalitat docent dignificant les condicions de treball i les retribucions, avui entre les més baixes de l’estat; la insuficient política de beques per atendre les necessitats específiques de sectors importants de l’alumnat; no combatre l’abandó escolar prematur i alimentar processos de segregació escolar, per acció o omissió, sigui entre xarxes educatives, sigui entre centres escolars, sigui entre itineraris educatius.

Si volem parlar d’escola catalana, parlem-ne, però que sigui per fer-ho dels problemes reals que afecten l’alumnat, que és el subjecte principal del procés d’aprenentatge, no per instrumentalitzar-lo en un joc d’interessos partidistes. I respectem que la pluralitat i diversitats política ideològica de la societat s’expressi a les aules des del respecte i la tolerància, fomentant l’esperit crític i la reflexió autònoma sobre la realitat que ens envolta.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles