Economia de la gent

Els debats abstractes sobre economia, són debats parcials i esbiaixats que m’incomoden, ja que obvien tota referència a l’economia de la gent i no expliquen les condicions de treball i de vida de les gents, del que hem perdut i no hem recuperat.

Joan Carles Gallego
 
 

desigualdad 19042015_thumbFa pocs dies vaig assistir a una taula rodona sobre la situació econòmica del país i la sortida de la crisi. Els ponents eren tres empresaris i dos acadèmics, relacionats amb centres d’estudis empresarials, que debatien de les grans xifres macroeconòmiques i el PIB, de l’evolució d’indicadors (vendes, turisme, atur…) i del grau de confiança empresarial. Es parlava d’evolució dels comptes d’explotació de les empreses, de les facilitats d’accés al crèdit, de transaccions comercials, dels efectes positius de la baixada de l’euro i del preu del petroli. Es volia evidenciar que estem en plena recuperació i, per tant, sortint de la crisi. Avui hi ha molts debats similars, que ens parlen de l’economia de les grans xifres, que ens inunden d’indicadors generals. Són debats parcials i esbiaixats que m’incomoden, ja que obvien tota referència a l’economia de la gent i no expliquen les condicions de treball i de vida de les gents, del que hem perdut i no hem recuperat.

Que alguns indicadors generals s’estan recuperant no vol dir que ja causin efectes positius en les persones o el funcionament social. La dada d’atur ha baixat aquests darrers anys, però la taxa d’activitat també ha disminuït, perquè no es comptabilitza a qui, cansat, desisteix de la recerca activa d’ocupació o marxa del país. Hi ha noves contractacions, clarament insuficients, però més del 80% ho són a temps parcial, temporals i amb baixos sous. El PIB creix, però més del 50% de les persones registrades a l’atur no perceben cap ingrés, ni prestació contributiva ni subsidi, i a més d’un milió de llars a l’Estat (més 100.000 a Catalunya) no hi entra cap ingrés, perquè la situació de desocupació és cronifica (el 2014 a Catalunya un 17,1% de persones aturades porta entre 1 i 2 anys i el 45,2% més de dos anys). No nego la certesa de les dades que circulen en relació al creixement del PIB per sobre del 2%, però no comparteixo que puguem concloure que estem sortint de la crisi, especialment si no parlem de com aquest creixement reverteix en la societat i les persones, que són qui estan en crisi i la viuen.

Els governants, i els debats i tertúlies subcontractades, conclouen amb cofoisme no dissimulat, que ens hem recuperat i estem sortint de la crisi, perquè volen justificar unes polítiques antisocials que han malmès les condicions de treball i de vida. Ens volen fer creure que ha estat un “sacrifici” necessari per al bé del “país”, que han estat aquestes mesures les que han portat la recuperació. Però no ens expliquen com recuperarem els drets arrabassats, les condicions de vida perdudes, les condicions de treball malmeses. No es parla de redistribució de riquesa; no es parla de com prioritzar l’economia productiva davant de l’especulativa; no es parla de recuperar la cobertura general del dret a la negociació col·lectiva; no es parla de la millora de la sanitat, l’educació, l’atenció a la dependència; no es parla de la garantia d’ingressos mínims de suficiència per a qui no té cap percepció.

La gestió de la crisi no ha afectat tothom igual. En l’evolució (2007-2013) de la distribució de la Renda Nacional, els assalariats (-5,9%), el treball autònom (-18,6%) i els béns i serveis públics (-6,4%) perden i les rendes del capital (+23,6%) guanyen. Un sector social, petit però poderós, no l’ha patit, al contrari, viu millor. Un altre sector, més ampli però no majoritari, ha vist truncada la materialització de les expectatives que tenia en el moment d’iniciar-se la crisi. Però el gruix de la societat ha patit de veritat els efectes negatius de la gestió antisocial de la crisi, d’unes polítiques d’austeritat i d’unes retallades de drets: perdent la feina, la seva única font d’ingressos; dificultant-li i rebaixant-li la protecció social; empitjorant-li l’accés i la qualitat als serveis públics i als drets de ciutadania; limitant-li l’exercici dels drets i llibertats per exercir l’acció social o sindical; etc.

Mentre els governs ens volen parlar d’economia i recuperació amb dades generals, per autojustificar les seves “bones” polítiques, ens amaguen els efectes que aquestes han tingut en la gent: pobresa laboral i social, precarietat i desigualtat. Hem d’exigir que es parli de l’economia de la gent: de la millora de les condicions de vida i de treball, de l’avenç de la igualtat, del creixement del benestar, de l’estat de la cohesió social. D’indicadors econòmics que mostrin el que li passa a les persones i al conjunt de la societat. De l’evidència que avui demanar pujades salarials, ocupació de qualitat i renda garantida de ciutadania, és a més de just, necessari per a les persones i el país. Però, com sempre, tot això són reivindicacions i si volem que avancin ens caldrà organitzar-nos, reivindicar i fer-nos sentir dia a dia i també aquest 1 de maig en tenim una bona oportunitat.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*