Debat sobre el futur del treball

Dominique Méda: “Cal aprofitar la conversió ecològica per recuperar l’ocupació i el treball decent”

Els escenaris alternatius: desmantellar la legislació laboral o confiar exclusivament en l’impuls tecnològic no tenen futur, segons la conferència feta a Barcelona per l’experta internacional en sociologia del treball

Tomeu Ferrer
 
 
 
Dominique Méda, en la conferència pronunciada a Barcelona foto: Tomeu Ferrer

Dominique Méda, en la conferència pronunciada a Barcelona foto: Tomeu Ferrer

La sociòloga Dominique Méda ha estat a Barcelona. Aquí ha pronunciat una conferència organitzada pel Postgrau en Anàlisi del Capitalisme i Polítiques Transformadores de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), juntament amb la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya,  i també ha explicat les seves tesis a dirigents del sindicat CCOO.

Méda és Profesora de Sociología en la Université Paris-Dauphine, de París, directora del IRISSO (Institut de Recherche Interdisciplinaire en Sciences Sociales), i titular de la cátedra “Ecología, treball, ocupació” en el Collège d’Études Mondiales (CEM). Es tracta d’una experta en sociologia del treball que ha reflexionat sobre els diferents escenaris que sobre l’ocupació té la societat occidental en el segle XXI. En aquest text ho explica més extensament: Tres escenarios para el futuro del trabajo.

De les tres grans possibilitats que els experts han estudiat, Méda considera que la més plausible és la que pretén aprofitar la revolució ecològica per dissenyar unes altres relacions laborals que, de retruc, assegurin un alt nivell d’ocupació amb drets. Per contra, les altres dues alternatives, la que es basa en el desmantellament de les lleis laborals i la que ho fia tot a la revolució tecnològica, per a Méd no tenen futur o el tenen sense garantir els drets dels treballadors.

Un bon treball assegura una bona vida

D’entrada l’autora considera necessari que la ciutadania recuperi la idea que un bon treball forma part d’una vida satisfactòria; i situa la responsabilitat de la pèrdua del sentit del treball en l’obsessió per la rendibilitat i la productivitat, així com per la implementació d’eines de gestió que se suposa que milloraran la producció i el treball, però que alienen els treballadors respecte del producte que elaboren i impedeixen el reconeixement de la seva tasca per part dels seus ocupadors.

En aquestes circumstàncies l’escenari dibuixat, la conversió ecològica, suposaria operar de manera que els efectes de l’acció dels homes i les dones sigui compatible amb la permanència de la vida humana genuïna, afirma. Per això afirma que caldrà canviar els paràmetres actuals, ja que el llum que haurà de guiar no serà exclusivament la quantitat de mercaderies produïdes i el valor afegit, “sinó indicadors físics, biològics i socials dels béns produïts per satisfer les necessitats socials, emmarcats en normes socials i mediambientals compatibles amb la reproducció de la societat”, segon indica Jonas en The imperativi of responsability (1985, p. 11).

L’autora considera que un dels grans mèrits de l’escenari de la conversió ecològica és que permet solucionar la qüestió ecològica de forma simultània a la qüestió social.

La sociòloga creu que és possible crear ocupació sense que, com a condició prèvia, hi hagi creixement. Per fer-ho només cal compartir en un moment donat l’estoc d’ocupació disponible. En aquest sentit posa exemples: a França dels dos milions de nous llocs de treball que es van crear entre els anys 1997 i 2001, entre 350.000 i 400.000 procediren de la reducció de jornada legal.

L’autora reconeix que la conversió ecològica implicarà la clausura o disminució de determinats sectors d’activitat i el desenvolupament d’altres, cosa que podria dur, segons estudis existents d’àmbit internacional , nacional o europeu, a un balanç positiu de l’ocupació en el 2020, 2030 i 2050. La raó és que les activitats econòmiques que s’estimularan: aïllament d’edificis, energies renovables, transport públic, etcètera, representen moltes més ocupacions que les activitats cridades a desaparèixer.  Però estudi de les Nacions Unides considera que no n’hi ha prou amb un balanç net, perquè els transvasaments no seran igualitaris entre sectors i territoris.

La conversió ecològica serà una operació extremament delicada, creu Méda, que exigirà poderosos mecanismes de seguretat per impedir que la reestructuració suposi l’expulsió del mercat laboral d’una gran part dels treballadors ocupats en els sectors culpables de produir més gasos hivernacle. Per tant caldrà “una transició justa” tal com promou des de 2015 la Confederació Internacional de Sindicats (CSI). Aquesta organització defensa la idea que la transició es gestioni de manera civilitzada.

Per aconseguir un sistema de producció capaç de garantir el mateix nivell de confort al qual  estem acostumats, però sense combustibles fòssils, ni energia nuclear, caldrà revisar totalment les infraestructures energètiques, donant prioritat a la utilització d’energies renovables i programant la prohibició gradual d’aquests de vies de transport i de combustibles. Aquest procés suposarà una font molt rica d’ocupació, perquè a més de la renovació de la producció energètica, que implica construcció, transport i indústria i serveis, afectarà també a la renovació dels sistemes de calefacció de les llars, la construcció d’altres edificis en els quals viure o produir, la instal·lació de nous mètodes de producció, i el desenvolupament d’un transport públic, tot en la línia de potenciar les activitats amb baixes emissions de gasos hivernacle.

El nou paradigma implicaria també la transformació de l’activitat agrària  (amb la mirada posada en evitar l’emissió de gasos i altres formes de pol·lució i degradació ambiental).

Una altra font d’ocupació serà la satisfacció de necessitats socials poc considerades fins ara. Això suposarà treballs en centres culturals i centres d’atenció a la infància i a la gent gran, donar educació a tothom i serveis de benestar per facilitar, tot plegat, una vida millora a  les persones, cosa que aportarà milions de llocs de treball en els pròxims anys, segons Gadrey (2014). Els mecanismes esmentats, repartiment de l’estoc de treball disponible, la reducció de les pautes de treball a temps complet i els nous nínxols d’ocupació farien, segons Méda, no només recuperar la plena ocupació sinó superar l’actual sentit del treball.

Però, la sociòloga entén que el nou canvi implica també altres mecanismes, com canviar els conceptes de la comptabilitat. S’hauria de canviar l’actual sistema en què només es mesura la producció i el guany i substituir-lo per altres mecanismes com l’Indicador de Desenvolupament Humà o la comptabilitat adaptada a la renovació del medi ambient que “de ser aplicades obligarien les empreses a assumir responsabilitats per danys causats al capital natural de tots i al treball humà, i a incloure partides per compensar-los, cosa que rebaixaria els seus beneficis”.

L’autora advoca també per reintroduir el concepte de producció neta o decent, tant ecològica com social, cosa que hauria d’obligar a respectar normes estrictes en una àrea geogràfica prou extensa per minimitzar els riscos de dumping.

Però, per fer la transició en àrees territorials de com a mínim de la Unió Europea caldria també comprometre els països amb la transició ecològica, cosa que necessitaria una resolució política com la que es va produir durant la Segona Guerra Mundial i la reconstrucció que es va produir en acabar la conflagració, opina Méda.

I els altres dos escenaris?

La sociòloga és molt gràfica quan parla de dos escenaris sobre el futur del treball que considera sobrepassats. Un és el que planteja com a premissa el desmantellament de les lleis laborals. Aquestes actuacions tenen com a idea clau l’abaratiment al preu que sigui del cost del treball. En aquest sentit afirma amb rotunditat que les reformes tendents a desregular les relacions laborals tindran com a efecte gairebé sistemàtic conseqüències negatives per a les condicions de feina i conduiran a una espiral descendent en tot el relatiu as beneficis socials. En aquest sentit esgrimeix un estudi de l’OIT de 2015 fet a 119 països on s’indica que la desregulació sistemàtica dels contractes de treball genera una caiguda de la taxa d’ocupació i una alça de l’atur.

Revolució tecnològica

Molts assagistes i també empresaris confien en el paradigma de la revolució tecnològica com a mecanisme impulsor clau de l’economia en el futur. Segons la posició majoritària l’economia creixerà, sigui com sigui gràcies a l’impuls de cua del tornado que suposaran les innovacions tècniques.

Méda té una posició crítica davant l’opinió exposada. Contra aquells que creuen que tot el que és possible que succeeixi acaba passant, ella opina que hi ha greus problemes a resoldre. Posa com a exemple, la lluita contra la competència deslleial que implica l’ús de la tecnologia en casos com Uber a Califòrnia i el fet que la companyia fos vetada per treballar a diverses grans ciutats alemanyes. També es dóna ja l’oposició ètica a alguns productes o processos, com a automòbils de lloguer sense conductor, pels efectes que la generalització d’aquest servei té en cas d’atorgar la responsabilitat en cas d’accidents. A França mateix, els intents d’instal·lar caixes automàtiques en supermercats grans topa amb l’oposició dels clients, per exemple, les persones grans es queixen de no tenir altra cosa més que una màquina amb la qual parlar a l’hora de pagar. A més, hi ha un obstacle clau, la visió automatitzada i desmaterialitzada de la producció sembla estar en contradicció amb la necessitat àmpliament sentida d’una reconversió ecològica, ja que està clar que l’augment sense parar del recurs a les matèries primeres posa en perill el model.

A més, Méda es qüestiona si és possible imaginar una producció sense coordinació, governada a distància per un programa informàtic. Es pregunta si això mateix no faria desaparèixer el paper de l’empresari.

El panorama pot ser dantesc. És concebible una visió de la societat on la producció sigui assumida per una plataforma que ofereixi serveis accessibles en el mercat, però sense cap coordinació, en el cas que es tracti de construir avions o edificis? Es pregunta. “Si tots ens convertim en autònoms o freelanders, n’hi haurà prou amb les plataformes digitals per coordinar les nostres accions, o la producció acabarà sent totalment individualitzada?”.

 

 

 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*