Entrevista a Gemma Cairó, economista, una de les autores del llibre: Deconstruïnt el capitalisme global

“Confio més en el poder de la comunitat que en els líders per transformar el capitalisme”

Reflexionem amb l'economista Gemma Cairó sobre les alternatives a un model capitalista global que exprimeix les persones i els recursos. Posant la vista en les persones, més que en els líders, convida a fer transformacions des de la base com a consumidors

Siscu Baiges
 
 
 
Gemma Cairó, economista, foto: Pol Rius

Gemma Cairó, economista, foto: Pol Rius

Informació publicada a CatalunyaPlural.cat

Gemma Cairó i Céspedes ha coordinat un llibre de prop de 500 planes sobre ‘Economia mundial’, titulat Deconstruint el capitalisme global (Universitat de Barcelona edicions). L’ha escrit junt amb quatre economistes més. Ens acostarem a la realitat d’un sistema que subsisteix malgrat que sembla incompatible amb la construcció de societats justes i de la preservació del Planeta, parlant amb aquesta professora del departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.

Perquè han optat pel títol de Deconstruint el capitalisme global? Han volgut deixar al descobert els seus defectes i limitacions?

La idea era veure la tramoia, què hi ha darrera. Veure de què està construït, de què està fet, quines són les contradiccions, els elements que estructuren aquest sistema econòmic, no quedar-nos en la superfície, fer una anàlisi més estructural, sobre quines bases s’assenta. No tant la conjuntura. Parlem de ‘deconstrucció’ en comparació amb la idea de la cuina. El desmuntem per entendre’l millor, fent aflorar les contraccions i limitacions que té el sistema.

Està clar què és el capitalisme? És el mateix ara que temps enrere?

El capitalisme muta, canvia. No és igual el capitalisme concurrencial del segle XIX que el capitalisme monopolista del segle XXI. El capitalisme, en el seu procés de desenvolupament històric, s’ha anat transformant. Tot és capitalisme. És un sistema que organitza el procés econòmic de producció, distribució i consum a través de la salarització de la força de treball i de la propietat privada dels mitjans de producció. Depèn una mica de la metodologia i de les escoles que l’analitzen. Nosaltres som estructuralistes, amb un enfocament marxista. Diem que el capitalisme es basa en la rendibilitat, la competència i l’explotació de la força de treball. I d’aquí surt l’excedent o el benefici. És un sistema econòmic bastant clarament definit.

L’arribada del capitalisme va ser inevitable en un moment donat de la història de la humanitat? Era el resultat lògic de l’evolució dels éssers humans i les seves relacions entre ells?

És la tesi de Fukuyama, que va dir que hem arribat al final de la Història, que el capitalisme és el sistema superior i ja no hi ha res més enllà. Ni és natural ni és el final. No és natural perquè el capitalisme neix a Europa i no a Àsia, que era una societat molt desenvolupada, amb societats pre capitalistes, o Amèrica Llatina. Neix a Europa perquè hi ha una sèrie d’elements econòmics que permeten reformar l’estructura prèvia del feudalisme. A altres societats com les asiàtiques, més estables políticament i més centralitzades, la revolució burgesa o la mercantilització de la terra no es van donar com a Europa.

No és tant una cosa natural, sinó un canvi històric en la forma com els individus s’organitzen per satisfer les necessitats. A partir d’aquí s’escampa pel món, donant lloc als processos de colonització i expansió exterior del capitalisme. Un dels seus efectes és que sempre intenta superar el marc en el qual creix, s’acumula i funciona. La primera gran expansió del capitalisme va ser d’Europa cap a les seves colònies. Ara tenim la globalització, que és una altra manera d’expandir el mode de producció capitalista, una forma específica de produir, distribuir i consumir.

Necessita créixer permanentment, expandir-se. Aquest creixement continuat és compatible amb les limitacions del nostre Planeta?

Té dos motors bàsics: el progrés tecnològic i la rendibilitat. Per obtenir rendibilitat, tot generant excedent, la màquina no ha de parar. Aquesta és la lògica contradictòria entre un capitalisme que necessita un creixement infinit que es troba amb un marc físic finit. Només tenim una Terra. Molts economistes ho hem dit: hi ha topalls. Arribarà un moment en què el capitalisme es trobarà amb els límits físics reals. Després hi ha els límits socials: l’explotació o l’empobriment i la precarització de la força de treball. Es calcula que la petjada ecològica és com si estiguéssim consumint dos planetes. Estem molt per sobre de la capacitat de regeneració del Planeta. Ja estem sobrepassats.

Un moment en la trobada per comentar el llibre de Gemma Cairó foto: Pol Rius

Un moment en la trobada per comentar el llibre de Gemma Cairó foto: Pol Rius

Algunes teories parlen de la necessitat d’aplicar polítiques de decreixement. Es pot decréixer sense sortir del sistema capitalista?

Quan creixes amb taxes més baixes hi ha menys pressió sobre els recursos alimentaris o energètics, és evident. En la lògica capitalista no créixer vol dir entrar en crisi. El decreixement té dos problemes. El primer és que, tot i que pot tenir un cert sentit decréixer als països rics, als països en desenvolupament, que encara no han fet les grans transformacions cap a nivells de benestar, no se’ls pot demanar que no creixin. Parlem de països com la Xina o la Índia però també a zones pobres d’Àfrica o Llatinoamèrica.

I segon, la contradicció entre decréixer i un sistema basat en el creixement. És molt difícil adoptar la lògica del creixement aplicant restriccions al capital.

Vostè explica que el creixement capitalista és cíclic. Després de cada cicle augmenta la concentració del capital en menys mans. Aquesta concentració té límits?

Està molt concentrat ja i veiem que el creixement no és uniforme. Hi ha períodes d’expansió i de crisi. En els processos de crisi hi ha una depuració del sistema; una racionalització, segons diuen els políticament correctes. Les empreses més febles no sobreviuen i les més fortes creixen, fet que ens permet observar la concentració i centralització del capital, que és concentració de presa de decisions.

Molt poques empreses controlen el mercat en règim d’oligopoli o, fins i tot, de monopoli. La Comissió Federal dels Estats Units s’està plantejant ressuscitar les lleis anti-trust, anti-monopoli. Sota Trump serà difícil, però comença a haver-hi veus molt crítiques que reclamen normatives. Dependrà de la capacitat regulatòria dels estats que es posi límits a la concentració. Però hem de tenir en compte les portes giratòries, perquè a nivell polític hi ha molta representació del poder econòmic. És molt difícil tallar les ales a aquests sectors amb rendes monopolistes, que treuen molts diners.

Només s’ha vist posar multes a les grans empreses per actuacions de monopoli a la Comissió Europea

A una empresa que ingressa milers de milions de dòlars pagar una multa li surt molt a compte. El tema no és tant sancionar com regular, obligar a les empreses a desmembrar-se per trencar aquests monopolis.

El capitalisme ha evolucionat cap a una economia que vostès en diuen financeritzada. Qui defineix millor el capitalisme actual: les grans empreses o les grans entitats financeres?

Els diners i les finances sempre han estat al cor del capitalisme. A partir dels anys vuitanta, amb el capitalisme neoliberal veiem que hi ha un procés de ‘financerització’. Cada vegada es rendibilitza més el capital per la via financera i no tant per la productiva. El capitalisme fa beneficis a través de la innovació i l’increment de l’eficiència, i per aquí obté la plusvàlua que reinverteix productivament. Els darrers anys ha aparegut un circuït paral·lel, sense que desaparegui l’altre, en el que es rendibilitza el capital per la via financera sense que hi hagi generació de llocs de treball, inversió productiva o millores tecnològiques.

La financerització és aquest domini creixent d’allò financer en l’economia. A més, les rendes també estan financeritzades. No són només els bancs. Les empreses cada vegada tenen una part important de la seva activitat que és operativa financera; per exemple, la recompra d’accions, emissió de bons… Es poden fer dues coses amb els beneficis: invertir productivament o repartir dividends. A partir dels anys noranta, una part important dels beneficis enlloc d’anar a la inversió productiva, anaven al pagament de dividends, la recompra d’accions per pujar el seu preu… Quan les empreses no poden rendibilitzar el seu capital per la via productiva, troben la manera de fer-ho per la via financera.

Gemma Cairó, durant l'entrevista foto: Pol Rius

Gemma Cairó, durant l’entrevista foto: Pol Rius

L’economista Costas Lapavistas parla d’”expropiació financera”, de com els grans bancs, asseguradores, fons de pensions i d’inversions s’apropien d’una part de les rendes salarials. La canalització de l’estalvi familiar, ja sigui en crèdits al consum, hipoteques, compra d’accions o plans de pensions, és un nou espai que el capital té per rendibilitzar. Una part de l’estalvi va cap a les entitats financeres i companyies d’assegurances. La Caixa està cada cop més en el sector de les assegurances. Són nous espais de generació de beneficis per la via financera, i això implica endeutament. La financerització és complexa i va més enllà de la bogeria i el caos que han creat les entitats financeres.

Recorda vostè que l’1% de la població acapara el 46% de la riquesa mundial. Això és evidentment injust. El culpable és el sistema capitalista?

El capitalisme genera concentració, desigualtat. Estem millor avui que fa 400 anys. Abans hi havia molt poca desigualtat perquè tots eren igual de pobres. Ara hi ha molta desigualtat però ha augmentat el nivell de vida. És responsabilitat d’aquesta forma de produir, que tendeix a concentrar els capitals, sobretot, en la fase monopolista actual. Però el sistema és també els individus i els moviments socials que el qüestionen. Es pot regular una millor distribució des de la política. Podríem construir eines per transformar-ho des de la societat.

Durant molts anys, després de la Segona Guerra Mundial, el sistema capitalista va ser compatible amb la construcció de societats del benestar a Europa i els països del Nord. Ara aquestes societats del benestar s’estan desmuntant. Per què?

Després del cicle llarg de post-guerra –amb el fordisme, creixement, increment de salaris, poc atur, estat del benestar, polítiques redistributives- arribem a finals del setanta amb l’increment del preu del petroli, crisi de productivitat, crisi d’hegemonia dels Estats Units i una creixent competència de Japó i Alemanya, que fan que les economies entrin en una crisi severa.

Es dóna la contrarevolució conservadora, amb Thatcher i Reegan i els que els segueixen, la TINA (There Is No Alternative). S’aplica el model neoliberal d’ajust dur i molt regressiu salarialment, de retirada de l’economia per part de l’estat, de privatitzacions i desregulació financera. És l’etapa del capitalisme més neoliberal que entronca amb la globalització. I ens hem trobat que hi ha un gran desajust entre l’espai tradicional, l’estat nació, i l’espai de realització dels beneficis.

L’espai de realització dels beneficis ja no és la nació, sinó que les empreses tenen tot el món per fer benefici. Si deslocalitzes una part de la teva activitat ja no és tant important pagar bé els treballadors perquè comprin al mercat nacional. També hi ha el canvi polític vinculat a la crisi dels anys vuitanta, un paradigma molt liberal basat en privatitzacions, retirada de l’estat del benestar, caiguda de la despesa pública…

Gemma Cairó, foto: Pol Rius

Gemma Cairó, foto: Pol Rius

Crèiem que la crisi del 2007-2008 capgiraria alguna cosa perquè va ser no només una crisi financera sinó també del neoliberalisme. L’endeutament té a veure amb la caiguda dels salaris durant els anys 80, 90 i principis dels 2000. Hi ha una caiguda de productivitat als països rics i una competència cada vegada més gran dels països emergents. Hi ha una crisi financera, sí, però la crisi del 2007-2008 no és només financera.

Es parlava d’un període postneoliberal, d’una nova arquitectura financera però estem veient que no està canviant. Hi ha experts que diuen que estem encara en una crisi estructural, de la que costa sortir. El benestar, els salaris alts, la generació de llocs de treball té a veure amb una bonança econòmica que no tenim. A més, canvis com la robotització desplacen llocs de treball i creen bosses d’atur cada cop més grans. Sumat a un problema demogràfic d’envelliment de la població que a Espanya és brutal.

D’altra banda, sembla que hi ha una davallada, un estancament dels processos d’innovació tecnològica. Més enllà que el neoliberalisme no s’està transformant perquè no hi ha hagut grans canvis polítics i econòmics hi ha tendències que apunten que el futur és bastant gris.

Quan va esclatar la crisi del 2007-2008, el president francès Nicholas Sarkozy va dir que calia refundar el capitalisme

Sarkozy va treballar amb Joseph Stiglitz però el capitalisme neoliberal no s’ha acabat. Es van posant pedaços a un sistema que està molt malalt: la bombolla immobiliària torna a aflorar. Els bancs tornen a tenir beneficis. No han tornat els diners que els van donar per sanejar-los. No hi ha hagut un retorn pels actius tòxics que se’ls va comprar. Tampoc no s’han nacionalitzat. Els beneficis es privatitzen i les pèrdues es socialitzen. I ara tenim un elevat deute de l’Estat que paguem els contribuents. No hem après res?

S’entén que molta gent estigui enfadada

I tant! Hi ha un gran desànim i frustració. El capitalisme atonta. Marx parlava de ‘fetitxisme de la mercaderia’. Karl Polanyi, de ‘mercantilització’. Estem en una societat de consum amb una gran alienació i desconnexió, endormiscada, en estat letàrgic, amb poca voluntat de transformar.

La deconstrucció del capitalisme actual ens pot dur cap a un capitalisme d’estat com el xinès?

Vist el populisme que hi ha et planteges si estem caminant en aquesta direcció. El cas de la Xina semblava que seria difícil de mantenir perquè el capitalisme va sempre de la mà d’una llibertat creixent però estan aconseguint créixer, conformar una societat capitalista sense que hi hagi llibertat. Econòmica, en part. Tenen empreses públiques i privades. L’expressió ‘capitalisme d’estat’ s’utilitzava sobretot després que països com la Índia o Egipte emprenguessin després de la descolonització, la via capitalista -que no la socialista-, amb un paper important de l’estat en l’economia.

A la Xina hi ha un capitalisme amb un fort control del partit comunista, amb unes directrius molt clares de cap on ha d’anar l’economia i amb un pes important de la propietat pública. Pel que fa al futur del Planeta, la Xina ha aprovat una transició cap a un model més sostenible i l’està començant a aplicar. Tenir la propietat pública et permet ordenar qüestions com els percentatges d’energies renovables, l’explotació de recursos naturals, les emissions de CO2. Quan tens un control ferri de l’economia pots imposar directrius en aquest àmbit. La Xina ho està fent a costa de les llibertats polítiques i socials. Hi ha enquestes que diuen que la població xinesa està majoritàriament satisfeta amb el règim i el sistema que té.

L'economista Gemma Cairó responent a l'entrevista: foto Pol Rius

L’economista Gemma Cairó responent a l’entrevista: foto Pol Rius

Si seguim la lògica capitalista, la fórmula passaria per la socialització de l’excedent, que els beneficis estiguessin socialment distribuïts. Això requeriria que una part del capital, de la propietat fos públic i, per tant, canviar el sistema, canviar el capitalisme. Penso més en iniciatives petites com les que veiem a Catalunya, cooperatives d’energia, de proximitat,… un model més de base, de participació i de transformació des de les petites comunitats. Crec més viable això que pensar grans estructures des de dalt.

Ja no hi ha lloc per grans líders anticapitalistes com els que hi ha hagut històricament? 

No sabem si sortiran grans líders anticapitalistes, de transformació i empenta. Confio més en les persones que en els líders, en el poder de la comunitat per transformar qüestions de base. On tenim els diners? Invertim en finançament ètic o no ens importa on són els nostres diners? Comprem productes que arriben de l’altra punta del món, amb el que requereix de vaixells i contaminació o fem consum de proximitat? Com consumim energia? Com a consumidors tenim un poder. L’utilitzem o no? Una altra cosa és com s’organitza l’oferta des de la societat.

Hi ha iniciatives, plataformes de distribució d’energia,… estan naixent propostes als països rics. Als països en vies de desenvolupament hi ha moltes lluites i resistències. Potser hem de confiar més en els països pobres. Aquí estem molt apoltronats.

El sistema actual ens ha portat a una emergència climàtica en què la temperatura del Planeta pot pujar tres graus el 2050, en relació a l’època pre-industrial, i el 2030 ja podem viure-hi 10.000 milions de persones. És sensat pensar que amb el capitalisme actual podem fer front a aquest escenari?

No hi ha una voluntat de canvi. Aproven decisions de reducció de les emissions de CO2 per evitar l’augment de la temperatura que després no s’apliquen. En alguns països han adoptat normatives perquè no es puguin vendre cotxes que funcionin amb combustibles fòssils a partir d’un any determinat. Tots hauran de ser elèctrics. El Planeta ens imposarà un límit.

Potser s’acabarà abans el Planeta que el capitalisme?

Podria ser. A aquest pas, sí. Hi ha lluites i resistències al món. A l’acadèmia hi ha visions crítiques. A mi em dóna un punt d’esperança que un altre món és possible. Més que imaginar líders anticapitalistes cal que toquem de peus a terra. El capitalisme trigarà molt a caure i no serà de cop. Ens hem de fer a aquesta idea i en el camí que ens toca transitar hem de veure què fem i què podem fer cadascú des del nostre espai.

 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*