Els comptes i els contes de les pensions

Manllevem el títol a Josep Borrell, el primer en aprofitar l’homofonia, conscient del poc predisposats que estem a que ens expliquin contes quan es tracta dels compte

Eva Granados i Josep Maria Rañé
 
 

Manllevem el títol a Josep Borrell, el primer en aprofitar l’homofonia, conscient del poc predisposats que estem a que ens expliquin contes quan es tracta dels comptes.

Fa més de 20 anys que les pensions no s’utilitzaven com arma política. El 1993 el conjunt de les formacions polítiques les van apartar del debat partidista. Ara, a Catalunya, ens volen tornar a fer caure en les pitjors formes polítiques, i el moviment independentista intenta guanyar adeptes prometent pensions més altes i més segures. La manca de rigor d’aquest discurs es posa en evidència per diversos factors.

D’una banda l’actual sistema públic espanyol de pensions té els avantatges d’un bon sistema de finançament federal (solidari i interregional). A Catalunya les empreses i els treballadors contribueixen per sobre de la mitjana, perquè proporcionalment tenim més ocupació i salaris més alts, però també rebem, proporcionalment, més pensions i més altes perquè tenim una població més envellida i s’ha cotitzat més.

A més a més quan, com ara, s’incrementa el dèficit, rebem més part dels recursos que hem ajudat a crear amb les cotitzacions que hem pagat. És a dir, es practica una «solidaritat intel·ligent» perquè ja s’aplica allò que de vegades costa tant d’explicar: el principi d’ordinalitat contributiva.

D’altra banda es posa de manifest que, també en aquest àmbit, l’independentisme parteix d’un plantejament simplista que produiria l’efecte contrari al que predica. Pretén construir un sistema 5,6 vegades més petit que l’actual i passar dels 17,7 a tota Espanya als 3,2 milions de cotitzants a Catalunya. Reduir la base és, senzillament, fer el sistema insegur, inestable i més insolidari.

Per percebre la dimensió de la inestabilitat cal situar-la, a més a més, en un context de pèrdua del gran mercat que Catalunya té amb la resta d’Espanya, de 45.000 milions d’euros, i de l’esvaïment d’inversions estrangeres, que fugirien de la inseguretat.

Sobre el model de pensions.

El nostre sistema de pensions actual és un model de repartiment, basat en la solidaritat intergeneracional i interterritorial, i ha de continuar sent-ho. És un sistema en el qual, a cada moment, les persones actives contribueixen amb les seves cotitzacions i impostos per finançar les pensions de les inactives.

Des de la crisi financera del 2007 l’Associació Internacional de la Seguretat Social és partidària de sistemes com el nostre. La crisi va implicar que molts treballadors i treballadores de països que confiaven les seves pensions a fons de capitalització, siguin de gestió publica o privada, van perdre els estalvis i en conseqüència, les seves futures pensions.

Els partidaris de la independència asseguren, sense fonament, que cobrarem més de pensió; doncs bé, ningú ens ha dit quin és el model de finançament i gestió de les pensions.

Sobre el sistema de finançament de les pensions

Però, al marge d’una eventual secessió, cal aprofundir en el debat sobre el model de pensions. Si bé és cert que el sistema de repartiment és el més segur i estable, per garantir el seu finançament cal que sigui permanent observat i reformat quan calgui. Aquesta és l’única manera de garantir, en tot moment, el dret a unes pensions dignes i suficients.

Quan es posa de manifest un desequilibri entre ingressos i despeses de la Seguretat Social mai aquesta no és una bona noticia pel manteniment actual i el futur de les pensions. No obstant això, cal determinar-ne les causes per evitar la injustícia que significaria castigar els innocents pensionistes actuals, amb retallades del seu poder adquisitiu; o als pensionistes futurs, amb retallades de les seves pensions inicials.

La causa fonamental del desequilibri és la caiguda dels ingressos, no l’acceleració de la despesa. En altres paraules: cal buscar l’origen en la caiguda de l’ocupació, no en un creixement suposadament desmesurat del nombre pensionistes i de pensions que es paguen.

L’actual cost, i el previsible de futur, són sostenibles econòmicament. Ho avalen fets com que, en termes de pes sobre el PIB, la factura de les pensions és un 50% superior a països d’economies més potents, com França o Àustria. O que, en la nostra previsible punta de pensionistes, d’aquí a 15 o 20 anys -quan es jubili la generació del baby boom- el cost de les pensions serà igual que el que ara tenen aquests països: El 30% de la població pensionista viurà amb només el 15% del PIB.

Abans de la crisi no hi havia desequilibri. La Seguretat Social tenia superàvit, i fins i tot estalviava mitjançant la “guardiola de les pensions”, perquè hi havia prop de 20 milions de cotitzants. Ara, els ingressos es desplomen com a conseqüència de la caiguda de l’ocupació i dels salaris precaris que permet la reforma laboral. A la pèrdua d’ingressos s’hi afegeix l’obligació imposada a la Seguretat Social d’haver de pagar coses que no li corresponen, perquè no són de la seva competència, com ara part de les polítiques actives d’ocupació.

A curt termini, reequilibrar els comptes requerirà crear més i millor ocupació, derogar la reforma laboral que precaritza els salaris i fer que, com sempre havia passat, les polítiques actives d’ocupació es paguin amb els impostos generals i no amb les cotitzacions socials.

No obstant això, la sostenibilitat futura de les pensions demanda un sistema de finançament amb transformacions de més calat. Si en el passat la generació de riquesa provenia pràcticament en exclusiva del factor treball, això ha canviat. No resulta ni just ni sostenible fer recaure sobre les nòmines dels treballadors i treballadores en actiu tot l’esforç per finançar unes pensions dignes i suficients. Cal que, mitjançant tributs generals i/o complementaris, els altres factors que generen riquesa també contribueixin al sosteniment del sistema públic de pensions.

Aquest és el camí. Els comptes no surten amb la reforma del PP del 2013, tampoc amb el conte de la miraculosa drecera independentista. En el primer cas perquè una norma que condiciona la sostenibilitat i la dignitat de les pensions a la reducció l’esperança de vida, només es mereix ser derogada i substituïda per un renovat Pacte de Toledo. Mentre que el camí de la suposada independència no ens porta enlloc.

 

Eva Granados i Josep Maria Rañé
Sobre Eva Granados i Josep Maria Rañé

Eva Granados Galiano Portaveu del Grup Socialista al Parlament Josep Maria Rañé Blasco Ex-Conseller de Treball de la Generalitat Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*