Betsabé Garcia: “A la majoria de gent que té ‘dones de fer feines’ no els sortiria a compte pagar-les com a la resta de treballadores”

La figura de la minyona és invisible per la llei i ignorada per la societat. Betsabé Garcia repassa a 'Minyones', a través d'una ficció basada en un entorn real, les experiències de sis dones que treballen al servei de llars d'altres durant el segle XX.

Victòria Oliveres
 
 

 

Betsabé Garcia és l'autora de 'Minyones' | Foto: Victòria Oliveres

Betsabé Garcia és l’autora de ‘Minyones’ | Foto: Victòria Oliveres

Aquesta informació ha estat publicada a Catalunyaplural.cat

La filòloga i escriptora Betsabé Garcia (Barcelona, 1975) està especialitzada a recercar la història contemporània a Catalunya i Espanya des de la perspectiva feminista. Fins ara havia escrit sobre les primeres dones universitàries (Juguen dames, l’aventura de les primeres universitàries), la primera aviadora catalana (L’aventura de volar. Biografia de Pepa Colomer) i Montserrat Roig (Amb uns altres ulls). Enguany, però, ha escrit el que considera el seu llibre “més frustrant”: Minyones, de l’editorial Llop Roig.

 

Perquè se t’ha fet dur escriure un llibre sobre les dones que es dediquen al servei domèstic i a la neteja?

Tots els llibres que he escrit tenen el seu drama, però sí que hi ha una diferència amb aquest. Al cap i a la fi, fins ara parlava d’una classe mitjana entre la qual, dins les dificultats, hi ha més individualitat. En canvi, quan et poses a treballar el món de les minyones o les dones de fer feines, o com els hi vulguis dir, és una cosa tremenda. Es perd la individualitat i ja no és una qüestió de construcció sentimental o d’aprenentatge sinó de pura supervivència. És una qüestió de classe, una qüestió econòmica. No hi ha espai per la persona, és una vida molt dura, que no coneix felicitat.

Com va sorgir la idea d’escriure’l?

Va ser l’editor de Llop Roig, el Pau Vinyes, qui em va proposar fer un llibre més general sobre servei domèstic, que parlés de les diferents professions que incloïa, com per exemple les bugaderes. En aquell moment jo estava veient el documental Servants: The True Story of Life Below Stairs (“Els servents: la veritable història de la vida sota les escales”), de la BBC, que el fa una historiadora anglesa i se’m va acudir buscar què hi havia sobre les minyones a Barcelona.

Quan vull saber alguna cosa en faig un llibre. Mai m’havia plantejat fer-ho cap d’aquest tema, ja que no tinc dona de fer feines. Jo sóc la meva dona de fer feines! Però és cert que n’hi ha hagut i n’hi ha moltíssimes. La quantitat de gent que ha vingut a les presentacions del llibre a explicar-me que la seva àvia, besàvia, parenta… era minyona!

 

I és el que dic sovint: tots venim d’una minyona. En algun moment, si no ets aristòcrata, entre els teus avantpassats segur que hi ha una minyona. Segur. El que passa que et serà difícil de trobar-la, pel sistema del segon cognom pel qual les dones estem condemnades a desaparèixer dels arxius.

Has notat diferència a l’hora de documentar-te, per exemple, respecte al què vas trobar sobre les experiències de les dones universitàries?

Una mica, però pel Juguen Dames tampoc tenia tant material com pot semblar. Pensa que només parlaven de la seva experiència personal en alguns pròlegs de les tesis universitàries i poc més. De les dones de fer feines hi ha pocs testimonis, no perquè hi hagués molt analfabetisme, no n’hi havia tant entre elles, sinó perquè, és clar, amb la seva situació no es posaven a escriure.

A més, s’ha estudiat poc. Hi ha poca bibliografia sobre les minyones. Se’ls para poca atenció i això és un dels problemes. Hi ha algunes recerques, més en l’àmbit europeu i més generals. I tot i que algunes estan fetes per homes, és cert que la majoria les han fet dones. És una cosa per pensar-hi.

També hi ha un llibre de la Carmen Vaqueiro que em podria haver ajudat. És una senyora que ha treballat de minyona que ha escrit les seves memòries, la seva experiència vivint més enllà dels drets, a En tiempos del pan de maiz. Però ja me’n vaig assabentar més tard, quan va venir a la presentació del llibre i m’ho va explicar.

I per fer el llibre, també vas parlar amb algun testimoni de primera mà, a part de remenar arxius?

Sóc professora d’espanyol i vaig tenir a classe una noia filipina que em va fer adonar com era la situació avui en dia. El telèfon li sonava constantment, la noia havia de marxar de classe, quan parlàvem del cap de setmana ella sempre explicava que havia estat treballant… En una classe d’idiomes s’ha de parlar, però amb ella no es podia parlar de gaires coses perquè tot el dia treballava. Aquesta noia volia vida millor. Només volia una feina de secretaria, no és que volgués ser presidenta del govern, i parlava anglès i filipí. Però sembla que era demanar massa.

Minyones relata la vida de sis dones en diferents moments del segle XX. És una ficció basada completament en un entorn real?

El llibre el vaig plantejar com una mena de ficció que no és ficció del tot. Creia que així podia distreure més, és més lleuger i pot enganxar més. Les minyones representen els diferents tipus de persones que podíem trobar en aquesta tasca i no tenen nom. D’aquesta manera podrien ser qualsevol i podrien no ser ningú.

Els personatges són inventats, basats amb dones de fer feines que he conegut, però tot el que hi passa és real, els detalls de la seva vida, els anuncis del diari als que es fa referència, les agències de contractació… Tot està documentat gràcies a la feina d’alguns historiadors que han treballat aquest tema i n’han fet tesis doctorals.

Aquest mig camí entre la ficció i la no ficció el fa difícil de catalogar…

Això té més a veure amb les meves cabòries sobre el gènere. Aquestes categoritzacions aristotèliques, les etiquetes de les llibreries… No ho acabo de veure. És ficció o no ficció? Ho hem de classificar?

De fet, a la biblioteca no sabia on buscar-lo. Estava a la mateixa estanteria que els llibres de cuina, en una secció de llibres de cosmètica i d’altres similars…

(Riu) Això diu molt!

També té un estil peculiar: està relatat en segona persona.

Això em va costar molt, però ho volia fer així. Vaig pensar que un discurs en segona persona cridaria a la identificació. És a dir, podia transmetre que ella era una dona com tu, encara que hagis anat a la universitat o treballis del que sigui. Tu podries ser ella, fa 100 anys series la minyona. Sempre hi haurà excepcions però no ens enganyem, els rics són la minoria. Burgesos o aristòcrates, són la minoria. La major part de la gent som de família treballadora. Aleshores això és el que volia intentar. Quan dic “tu li obriràs la porta, tu faràs allò, ho faràs tot tu, tu, tu”.

Betsabé Garcia és escriptora i llicenciada en Filologia Hispànica | Foto: Victòria Oliveres

Betsabé Garcia és escriptora i llicenciada en Filologia Hispànica | Foto: Victòria Oliveres

En una reflexió final del llibre expliques que el cas de les minyones “segueix en les mateixes condicions que a principis de segle XX”.

A Barcelona, avui i ara, mentre parlem, hi ha esclavitud. Hi ha dones que treballen com a minyones, a qui no els hi paguen més perquè no marxin… És de negrer! I moltes vegades es parla d’elles amb tota naturalitat. De fet, en diem “dona de fer feines” de tota la vida, sense adonar-nos-en que això té unes conseqüències atòmiques. És una categoria inferior de feina que només està destinada a dones. I això és acceptat a tot arreu.

No dic que tothom, potser no estan totes, totes, explotades, però no és una feina amb la qual puguis organitzar-te la vida. Hipoteques la teva vida a la d’una altra persona i això s’ha d’acabar. És que si no, quin sentit té que es lluiti per les dones directives quan hi ha una categoria, tota de dones, que es dediquen que a una feina que ni tan sols se la pot anomenar així perquè està fora de la reglamentació laboral?

No hem avançat gens en els drets d’aquestes dones?

Gairebé no ha canviat res. Segueixen treballant en negre, sense parar, sense dies festius… No hi ha cap regulació. I no cobren precisament massa, els hi paguen el que volen. Es va intentar amb la llei Zapatero, que volia que regularitzar aquesta situació, però no va funcionar. Al final, a la majoria de gent que té dones de fer feines no els sortiria a compte pagar-les com a la resta de treballadores. Volen tenir una cosa a preu de saldo que no poden tenir… Doncs no la tinguis! Però no pots explotar una persona.

Creus que ha canviat el perfil d’aquestes dones al llarg d’aquest segle?

No crec que sigui un canvi de perfil sinó de nacionalitat. Però no deixen de ser dones, normalment amb una situació extrema i que fugen desesperades de situacions personals, polítiques, econòmiques… El que ha canviat és el context. L’Espanya d’avui tampoc és la del 1900 i ja no hi ha tanta necessitat de fugir de situacions familiars violentes sense suport, per exemple.

Potser el que ha canviat són les aspiracions. Les dones d’ara es plantegen uns horitzons que abans no es plantejaven, però és que tampoc existien per les dones burgeses ni per ningú.

I sempre parlem de dones…

A mi, parlar de “dones” de fer feines, em posa els pèls de punta. Evidentment perquè són dones no és tan important si treballen els set dies a la setmana o no, si fossin homes seria diferent… Bé, per això no existeixen els homes “minyones”.

Els homes del servei, a principis del segle XX, comencen a reivindicar-se com a obrers per reclamar els seus drets i els sindicats els donen suport. En canvi, les minyones han estat excloses de totes les normatives laborals. Des de les de l’època de Primo de Rivera, quan es creen uns ajuts a la maternitat, elles en són excloses, sistemàticament, de les mínimes conquestes que s’aconsegueixen.

També comença el joc de dir que els homes necessiten formació per a les seves tasques però les dones no, que ja neixen sabent com polir la plata, és un coneixement innat. Les formaven a La Casa de la Caritat, però no es considerava formació perquè “t’és natural”. Aquesta manera de pensar, aquesta estructura mental, és la que cal canviar. No podem estar encara pensant que perquè ets una dona saps fregar plats, perquè sí.

Què hi fan les organitzacions sindicals per combatre-ho?

Ha canviat el sistema, que ara és democràtic, i hi ha una idea de sindicat, de lluita de drets, que és generalitzada a tot arreu. Però no és perquè hi hagi una voluntat de canviar aquesta situació o d’erradicar aquesta situació d’esclavitud. Actualment hi ha un sindicat de treballadores de la llar, on hi ha moltes dones migrades…

Des de la lluita feminista es fa prou?

Aquest tema el toco en un dels capítols, on les criades estan comentant juntes en un bar que les feministes no poden fomentar el seu alliberament a costa de l’esclavitud de les altres. Fins i tot quan parlem des del feminisme, parlem de dones directives, esportistes, etc. Però les dones de fer feina no es toquen. La Federica Montseny també tenia minyona! La companya que m’ajuda, en deia… Però, mentre existeixin les dones de fer feines, tot serà foc d’encenalls. Perquè és tot superficial, no hi ha una transformació del sistema.

Betsabé Garcia ha publicat diversos llibres sobre dones destacades de la història contemporània | Foto: Victòria Oliveres

Betsabé Garcia ha publicat diversos llibres sobre dones destacades de la història contemporània | Foto: Victòria Oliveres

Apostaries per eliminar la feina de treballadores de la llar?

Eliminar-ho, no ho sé. Però regular-ho, sobretot en el cas de les cuidadores, i professionalitzar-ho, amb uns estatuts, amb un sou, amb un horari regulat, i que es respecti. Que es persegueixin el frau, l’explotació i l’esclavitud. Si la gent no s’hi dedica prou, doncs que es donin beques perquè més gent s’hi dediqui, però no és responsabilitat d’aquestes dones. A més, cal fer que aquesta feina sempre sigui una opció per aquestes dones, no que s’hi vegin obligades.
Quan parlem de la neteja, en canvi, coincideixo bastant amb la Carmen Vaqueiro, que em deia que la dona no es podrà alliberar fins que s’eliminin les criades, les dones de fer feina i les prostitutes. Que desaparegui la figura de la dona de fer feines ho veig possible.

És possible que canviï la imatge que en tenim?

A sobre encara hi ha el rebuig social. A veure, al final la feina és netejar. Munta-t’ho! Tu tens minyona? Jo no en tinc. I si alguna vegada no puc netejar, perquè he de treballar, doncs que caigui la pols i ja la trauré quan pugui. Per què no ho pot fer tothom això? Que hi ha gent que és especial? Que treballen moltes hores? Jo també, no em vinguis amb històries. No pots sostenir-te amb què li pagues a una senyora. S’ha de buscar una alternativa. I evidentment cal que a aquestes senyores les busquem i les inserim realment en el sistema.

Queda clar que cal visibilitzar aquesta situació i fer-ne memòria. Com voldries que es fes?

Es podria conscienciar de mil maneres. A través dels llibres està bé, però és clar, els lectors som “la immensa minoria”, que deia Juan Ramon Jiménez. És important que es treballi també des de les universitats, però sempre queda en un àmbit més opac. Jo apostaria per transmetre-ho de forma visual, com s’ha fet amb Handsmade Tale o amb Maids. Això sí, evitant les visions sentimentals i romàntiques per realment intentar-ho entendre. També m’agradaria, que se’n fessin exposicions…

Per exemple al CCCB, que és on estava la Casa de la Caritat!

I no hi ha res que recordi a les minyones! Vaig anar a preguntar-los-hi que en quedava d’aquella època, dels espais on formaven a les minyones, i em van dir que no hi han deixat res de res.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*