A l’ofensiva pel repartiment just de la riquesa

La reforma laboral s’ha de derogar, però el moviment sindical ha d’iniciar el camí de la recuperació de drets, definint plataformes reivindicatives, construïdes des de la unitat i la participació, amb estratègies de pressió i negociació per assolir nous i millors convenis

Joan Carles Gallego
 
 

Repartiment de la riquesa

Repartiment de la riquesa

Que la crisi econòmica ha estat utilitzada per imposar l’ideari neoliberal és una evidència. El resultat ha estat un tsunami polític i social que ha passat per damunt de drets i llibertats i ha provocat el creixement de la desigualtat i la pobresa. En el mercat de treball l’aplicació de les reformes laborals (2010 i 2012), ha tingut efectes demolidors: ocupació destruïda, condicions de treball devaluades, precarietat de la nova contractació, desigualtat –de gènere, generacional i de posició jeràrquica-, empitjorament de la salut al treball i l’accidentabilitat, etc. És precisament en el mercat de treball on es distribueix la major part de la riquesa que es crea al país i, per això, les regles per la disputa d’aquesta i el joc d’equilibris que s’hi donen és el que està en la base de la pobresa i la desigualtat creixent.  

Les reformes laborals han estat una regressió jurídica que han volgut acabar amb el caràcter protector del dret laboral, per reforçar la unilateralitat i l’autoritarisme de la gestió empresarial (un retorn al vell i dictatorial “l’amo”, “el patrón”). L’objectiu és afavorir la recuperació de la taxa de guanys empresarials, a costa de facilitar l’acomiadament, abaixar salaris i condicions de treball i possibilitar que a l’inici de la recuperació la nova ocupació que es creï sigui més precària, amb menys salari i menor protecció. El model imposat per la reforma laboral del 2012 posa en qüestió el paper de la negociació col·lectiva, en deixar a l’empresari un alt grau de discrecionalitat en la (des)aplicació i desvinculació que li permet devaluar les condicions laborals, eliminar la intervenció de l’administració en la presentació dels ERO, facilitant així els expedients d’extinció laboral, i afeblir així el paper dels sindicats, al limitar-los capacitats d’intervenció en la negociació i traient-los efectivitat en la defensa dels drets i condicions laborals dels treballadors amb menys poder de negociació directa.

Avui és bàsica l’exigència de derogar les reformes laborals i establir un marc jurídic que recomposi els equilibris i la funció del dret laboral. Recuperar el paper i la funció de la negociació col·lectiva i del conveni sectorial, la causalitat en la contractació, la tutela jurídica i sindical dels treballadors, és fonamental perquè la democràcia comenci a introduir-se a les empreses i permeti una major coresponsabilitat i participació dels treballadors en les decisions i estratègies empresarials, tant les que tenen a veure amb salaris i condicions de treball com amb els increments de productivitat i els efectes sobre l’ocupació.

Però lluny de fiar-ho tot al canvi legal, el moviment sindical ha d’aprofitar l’espai concret en què avui es desenvolupa la negociació col·lectiva per imposar en la pràctica un canvi de tendència en les relacions laborals. Enguany ens enfrontem a un nou període de negociació col·lectiva, a Catalunya prop d’un milió de treballadors tenen un conveni susceptible de ser denunciat aquest 2016. Per primer cop en els darrers anys, la negociació es realitza en una situació de no recessió econòmica i on hi ha creixement, que tot i ser feble i incert està sent aprofitat per les rendes del capital. Hem de trencar la lògica de les reformes laborals de desigualtat, empobriment i desprotecció, disputant conveni a conveni el repartiment just de la riquesa que el treball crea.  

Cal passar a l’ofensiva. La reforma laboral s’ha de derogar, però el moviment sindical ha d’iniciar el camí de la recuperació de drets, definint plataformes reivindicatives, construïdes des de la unitat i la participació, amb estratègies de pressió i negociació per assolir nous i millors convenis. Si aquests anys ha estat imprescindible fer-se fort resistint per mantenir vius els convenis i aconseguir evitar la pèrdua de cobertura de drets que imposava la reforma, ara toca passar a l’ofensiva per recuperar capacitat adquisitiva dels salaris, eliminar la precarietat, estabilitzar els temporals en frau i lluitar contra la parcialitat abusiva, introduir garanties laborals a les subcontractacions i externalitzacions, atacar les bretxes salarials i establir salaris mínims de conveni però també topalls màxims, revisar l’acció preventiva sobre els accidents i les malalties professionals, posant en marxa els plans d’igualtat i generant nous drets d’informació i participació.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles