Benvinguts i benvingudes al 2017: comença amb alerta de pobresa

Estan interrelacionades: la pobresa, la precarietat i les desigualtats, que tenen a veure amb la qualitat de la democràcia

Joan Carles Gallego
 
 
Ascensor_social_aturat

Ascensor_social_aturat

Comencem el 2017 una mica més pobres per la pujada dels preus de determinats serveis i productes (l’IPC del desembre puja fins a l’1,5%). El repunt de la inflació, determinat per l’alça del preu dels carburants i la seva translació a l’energia i alguns serveis bàsics, té un impacte directe en la capacitat adquisitiva dels salaris més baixos i les pensions i un efecte clar en la qualitat de vida de la majoria de la societat. I el té perquè les polítiques que ens governen han afeblit la capacitat de negociació dels salaris, han imposat un control unilateral en la gestió del sistema públic de pensions, han obviat el paper regulador en l’àmbit social i laboral del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i han ignorat la important bossa d’exclusió social que està generant un alt nivell d’atur perllongat en el temps sense unes polítiques de protecció social garantides i suficients.

Que els preus pugin no té per què ser un problema, ho és quan aquesta pujada impacta negativament en la societat i en la ciutadania. La fixació dels preus dels productes té en compte el que costen les matèries primeres i el treball per produir-los i la retribució del capital invertit i de la distribució, que sumats determinen els costos de produir-los. Però el cost i el preu no són la mateixa cosa, hi ha valor de més que s’hi afegeix. La diferència entre el valor d’ús i el valor de canvi d’un producte no s’explica per fets objectivables o racionals, per molt que s’insisteixi en el lliure joc de l’oferta i la demanda per establir el preu d’equilibri de mercat d’un producte, la realitat és més complexa i intervenen des de les voluntats d’augmentar la taxa de guanys privades a la de garantir l’accés universal al bé o servei, passant per l’exercici de pràctiques monopolístiques, interessos especulatius o afanys expansius. En qualsevol cas seran les polítiques públiques i les negociacions entre empresaris i sindicats les que poden fer que les variacions en el nivell de preus impactin o no negativament en la qualitat de vida.

Que els preus se situïn en un creixement al voltant de l’1,5% o del 2% no ha de ser una dada negativa per se. Al contrari, és millor això que no pas una situació deflacionista. Aquesta retrau inversió per manca d’expectativa i aquella la pot incentivar si va acompanyada de major activitat. Però en qualsevol cas, cal evitar que els efectes negatius d’una situació o l’altra es traslladin a les persones, garantint el seu poder adquisitiu i la qualitat de vida. És per això important garantir el poder de negociació dels representants dels treballadors, tant davant dels empresaris com dels governs, per evitar les possibles negativitats de fixacions de preus de caràcter especulatiu o monopolístiques, per evitar barreres infranquejables a l’accés a serveis bàsics i essencials i per garantir que el preu no serveix en exclusiva per augmentar la taxa de guanys sinó que ha de retribuir de forma adequada i justa el treball que el realitza.  

És per això que l’increment fins a 707,7 € al mes de l’SMI és insuficient. Queda molt lluny de la millora que els sindicats (i que el Congrés de Diputats va traduir en proposta i aprovar): 800 €/mes per al 2017 i 1.000 €/mes al final de la legislatura, per acostar-se al valor del 60% del salari mig net, que interpreta com a just el Comitè Europeu de Drets Socials. El Govern ha demostrat el menyspreu al diàleg social imposant una pujada pactada pel PP i el PSOE de l’SMI inferior i feta al marge de l’obligació de consulta prèvia amb les organitzacions sindicals i empresarials més representatives com estableix l’Estatut dels Treballadors. En tot cas s’haurà de traslladar aquest increment proporcional a la negociació col·lectiva del 2017 perquè tingui també incidència en les categories i grups professionals amb salaris més baixos.

En l’actual moment de creixement de l’economia les rendes del treball han de recuperar-se incorporant part del creixement de l’economia, és de justícia, però també ha d’afavorir el consum i la generació de més ocupació estable i amb drets. Per això en la negociació col·lectiva les organitzacions sindicals reivindicaran pujades entre l’1,8% i el 3%. Els empresaris han d’assumir la seva responsabilitat, la recuperació de l’economia s’ha de traduir en els salaris i aquests han de recuperar-se per consolidar la recuperació econòmica. Per això també cal fer entendre que al Govern i al Congrés la urgència i necessitat de derogar les reformes laborals. Cal reforçar la capacitat de negociació sindical i recuperar els equilibris trencats per l’augment del poder unilateral empresarial, s’han d’instituir nous drets d’informació i participació dels treballadors i dels seus i les seves representants sindicals, evitar que els acords o convenis d’empresa devaluïn les conduccions laborals dels convenis sectorials, garantir l’estabilitat i la dignitat del treball. Cal recuperar el valor del laboral. Però també tenir present que cal impulsar la innovació i la modernització empresarial i que amb treballs de misèria, precaris, inestables, insegurs, no hi ha modernització empresarial possible.

Cal exigir al Govern la garantia del poder adquisitiu de les pensions. La reforma unilateral del 2013 fa que les pensions acumulin ja una pèrdua del -1,25%. No podem obviar la situació de precarietat de milers de famílies que tenen com a principal ingrés les pensions d’algun dels seus membres. Una situació que impacta negativament en l’empobriment, encara més de les persones i unitats de convivència amb majors necessitats. Cal retornar al principi de la revalorització automàtica de les pensions d’acord amb la inflació, perquè no perdin poder adquisitiu. Per això cal derogar la reforma del Sistema de Pensions imposada sense cap consens pel PP en 2013, obrir el procés de diàleg social i convocar la Taula del Pacte de Toledo on es tracti del present i el futur del sistema de pensions, allunyant-lo de la mala gestió que ha fet el Govern i garantint-ne els ingressos suficients.

Però la inflació afecta molt negativament els milers de persones en situació d’atur que han exhaurit tota protecció o subsidi, quan l’atur voreja el 15% i més del 50% ho és de llarga durada s’explica que hi hagi més 100.000 llars on no entra cap ingrés. Però s’explica simplement perquè el Govern de la Generalitat no ha aprovat i posat en marxa encara la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) que el 2006 es va aconseguir incloure en l’Estatut d’Autonomia que avui és vigent. Per això cal exigir al Govern l’establiment ja la Renda Garantida de Ciutadania que eviti que hi hagi cap persona sense uns ingressos mínims de subsistència a Catalunya i eviti l’exclusió social.

El 2017 comença alertant-nos de la pobresa i apunta cap a un empobriment de les rendes personals disponibles. Però no és un problema d’inflació, és un problema de polítiques. L’any va carregat de reptes, socials i laborals, econòmics, institucionals i polítics. Estan interrelacionats, la pobresa, la precarietat i les desigualtats, que tenen a veure amb la qualitat de la democràcia, però també amb la capacitat organitzativa i la força de les organitzacions representatives dels interessos dels treballadors i treballadores, els sindicats, i de les organitzacions socials en general. Per això reforçar-les i fer-ne sentir la seva veu és també un important repte pel 2017.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*