10 anys sense pena ni glòria de la Llei de Dependència

El 95% de les persones treballadores d’aquest sector són dones que a més de suportar importants càrregues de treball amb un escàs reconeixement social i professional, ho fan en condicions molt precàries i amb salaris de misèria

Enriqueta Duràn
 
 

El treball de cura a les persones amb dependència ha estat i és un factor clau en el desenvolupament de la societat. Aquest mes de desembre s’han commemorat els 10 anys de l’aprovació de la Llei per a l’Autonomia personal i Atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD), una llei que va significar el fer un salt qualitatiu en el reconeixement de drets universals i subjectius a l’atenció de les persones que tenien una dificultat per desenvolupar la seva vida quotidiana, i que apostava pel reforçament d’un Estat de Benestar que al nostre país s’estava desenvolupant amb retard.

La seva entrada en vigor va despertar grans expectatives, però el seu desplegament ha estat molt condicionat per la crisi econòmica, que ha servit per justificar les contínues retallades pressupostàries i d’atenció que ha patit la llei. Així mateix, semblava que la LAPAD traslladaria una part significativa del treball d’atenció i cures a les persones a l’àmbit de la responsabilitat pública, al mateix temps que se suposava la creació de nous filons d’ocupació per satisfer la demanda de serveis. No obstant aquestes expectatives, 10 anys després hem de dir que no s’ha aconseguit canviar el model d’atenció i cura a les persones que, a més de sostenir-se sobre les esquenes de dones treballadores, no sembla encara apostar per la professionalització del sector de cura i atenció a les persones.

Un dels objectius de l’anomenada Llei de Dependència era fomentar oportunitats perquè les persones visquin una vida la més autònoma possible, situant la responsabilitat i professionalització de l’assistència i cura d’aquestes persones en l’esfera pública. La realitat és que s’estan contravenint els objectius i interessos inicials de professionalització convertint en hegemònica la prestació econòmica de cures no professionals: el 60% de les persones beneficiàries de la LAPAD tenen reconeguda una prestació per cuidador no professional. Així, ens trobem davant un model d’atenció i cura de les persones que es caracteritza, entre d’altres, per la feminització i la precarietat, per un desplaçament cap a les famílies de la responsabilitat pública de prestar aquesta atenció i per una evident fragilitat del sector públic en l’àmbit dels serveis socials.

Deu anys després de l’aprovació de la LAPAD, des de la UGT de Catalunya denunciem els retards i la insuficiència de recursos que s’han dedicat i es dediquen a l’aplicació de la Llei 39/2006 d’atenció a la dependència, la baixa intensitat dels nostres serveis públics amb dures limitacions de recursos humans i materials per a donar resposta a les necessitats d’atenció i cura de les persones en situació de dependència. Com ha resultat, a Catalunya 140.105 persones valorades amb grau de dependència severa i extrema (grau II i III) tenen dret a rebre una prestació, però unes 30.000 estan encara a la llista d’espera. I a més, en aquests 10 anys, no s’han pogut valorar 42.421 sol·licituds per caducitat, desistiments i defuncions, i pel mateix motiu no s’han pogut realitzar 171.140  Programes Individual d’Atenció (PIAs).

Durant aquests 10 anys s’ha estat forjant un model dual d’atenció a la dependència en el que són també perjudicades les persones professionals del sector que, tot i realitzar les mateixes feines, tenen salaris i condicions laborals diferents en funció de si treballen en un centres públics, concertats o privats. I en la seva majoria són dones, el 95% de les persones treballadores d’aquest sector són dones que a més de suportar importants càrregues de treball amb un escàs reconeixement social i professional, ho fan en condicions molt precàries i amb salaris de misèria.

La UGT de Catalunya vol que totes les persones tinguin garantits els seus drets i puguin accedir als recursos que necessita i , per això, cal fer una aposta clara per la prestació de serveis públics de qualitat i garantir el benestar de les persones en situació de dependència. Però a més, també és necessari que es reconegui el valor del treball d’atenció i cura, els seus riscos psicosocials i en la salut, prenent decididament mesures que augmentin i garanteixin una atenció professional de qualitat a les llars i centres.

Per tot plegat, la UGT de Catalunya reclamem una millora substancial en el finançament del sistema d’atenció a la dependència, amb la suficiència econòmica que necessiti per a poder garantir el benestar de les persones que hi accedeixen. Volem que s’impulsi un sistema que garanteixi serveis i prestacions universals, públiques i de qualitat, i entenem que no arribarem a aquest model si no s’estableixen garanties suficients en les condicions salarials, laborals i d’ocupació que sostinguin el sistema d’atenció a la dependència.

Enriqueta Duràn
Sobre Enriqueta Duràn

Enriqueta Durán, secretària Polítiques Socials de la UGT de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*