Acollir és enriquir i construir

Mobilitzar-se, el 18 de febrer. i fer sentir la veu de la indignació és important per aconseguir una conscienciació col·lectiva, en favor d'un canvi d’actitud de les institucions en relació amb l’anomenada “crisi migratòria” que avui viu la Mediterrània

Joan Carles Gallego
 
 

expulsioLa crisi dels refugiats entra i surt de les capçaleres dels diaris i dels titulars dels telenotícies al ritme que marquen els drames humanitaris que, de tant en tant, ens recorden l’existència d’aquesta realitat de deshumanització i d’injustícia. Però un cop passat el lament sentimental del moment, desapareix de l’agenda de la preocupació social i recula punts en la llista de prioritats de les agendes polítiques dels governants. Massa sovint apareix una remor de fons que malparla de la immigració i dels refugiats i barreja paraules com fonamentalisme, violència, usurpació, per crear l’imaginari social de la por a l’estrany, a l’estranger, al diferent, que justifiqui aixecar murs de protecció, barreres de separació.

Vist com a fenomen llunyà i aliè, ignora els llargs anys d’història que han construït la memòria de la Catalunya d’avui. Catalunya terra d’acollida, d’inclusió de gent vinguda d’arreu de l’Estat, d’arreu del món, s’ha anat configurant des de la convivència de moltes persones, de moltes cultures i de moltes creences. També la Catalunya de l’exili forçat i l’emigració per necessitat, rebuda i acollida en altres terres, que ha desenvolupat projectes de vida i reconstruït tant la seva cultura com el seu futur i que han omplert bagatges personals que han retornat, per anar modelant socialment i culturalment aquest espai de territori que ha esdevingut avui el que som. Un país capaç d’acollir s’enriqueix amb noves forces, idees i maneres i va construint la seva pròpia cultura sorgida de la trobada i la barreja.

Avui, conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa estan provocant arreu del món el desplaçament forçós de més de 290 milions de persones que han hagut de  buscar refugi i asil lluny de casa seva. Desplaçaments fets moltes vegades sense garanties, en condicions d’inseguretat i en mig de persecució i prohibicions. Les polítiques europees que han blindat les fronteres han provocat des de l’any 2000 més de 35.000 morts a la Mediterrània. Un mar que s’ha convertit en un immens cementiri.

La Unió Europea sense solucions

La Unió Europea i els seus estats membres no han ofert una solució a aquesta realitat. La resposta ha estat restringir el pas, tancar fronteres i aixecar murs a les persones que arriben a la seva porta en cerca de refugi. Europa avui s’ha convertit en una gran fortalesa només traspassable per qui hi arriba jugant-se la vida o sotmès a les condicions econòmiques lleonines imposades per les màfies que trafiquen amb persones. I un cop han traspassat les parets de la muralla, es troben amb el mur de l’exclusió i el racisme i el perill de l’internament al CIE. Però sabem que no hi ha barrera infranquejable per qui  té motius sobrats per fugir d’una realitat insostenible. Les dificultats del camí i la crua i injusta realitat d’una societat farisaica no frenaran qui fuig de la mort, de la por i de la misèria.

Tot i els compromisos d’acollir 17.337 persones refugiades en dos anys al conjunt de l’Estat, ara com ara aquests compromisos s’han incomplert, i això malgrat la situació en què es troben aquestes persones, en camps de refugiats, sense les mínimes condicions de vida digne, sense cap capacitat de retorn al seu país d’origen. Amb aquest incompliment, el nostre país i altres de la UE estan vulnerant sistemàticament el dret internacional, la Declaració Universal dels Drets Humans o la carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (UE), entre altres. Després de totes les critiques a l’acord injust i il·legal entre UE i Turquia, que mercantilitzava els refugiats  -pagant a Turquia perquè impedís el seu desplaçament- encara segueix vigent.

Les competències en polítiques d’asil són estatals, però tant el Govern de la Generalitat de Catalunya com les administracions locals han de respondre davant l’emergència que representa desplaçament forçat de persones més gran des de la II Guerra Mundial. Catalunya té competències en polítiques d’acollida i cal exercir-les i enfortir-les des d’ara mateix per fer de Catalunya terra d’acollida.

Avui hi ha a Catalunya milers de persones migrades que han marxat o fugit dels seus països. Cal garantir-les la inclusió i el desenvolupament social digne i comprometre’s a aplicar mesures contra el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia i la violència masclista que moltes vegades envolta les seves realitats. Cal promoure la seva inserció laboral, donar-los a conèixer els seus drets com a treballadors i treballadores, i la manera com exercir-los, per impedir  la seva explotació laboral. Cal evitar la seva segregació legal, que comportarà necessàriament la seva segregació social, laboral i habitacional.

Hem de pressionar les institucions perquè defensin el dret a la lliure circulació de les persones, tal com queda recollit a l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans i perquè treballin per eradicar les causes d’injustícia, violència estructural, guerra i vulneració dels drets humans en origen que són l’arrel dels moviments forçats o no desitjats de població. Cal reclamar accions a tots els nivells per fomentar la cultura de pau.

Per això, la campanya Casa Nostra, Casa vostra ( http://www.casanostracasavostra.cat/ ), impulsada per un gran nombre de persones i entitats que de forma voluntària i compromesa vol alertar de la realitat de les persones refugiades i exigir compromisos concrets a les institucions, ha d’entrar de ple en les agendes socials i polítiques del país. No podem esperar que una nova allau de notícies, de morts a la Mediterrània, de conflictes a les fronteres, alertin els nostres sentiments i ens facin indignar en els nostres cercles tancats sense canviar les bases legals i materials que ho estan permetent. Mobilitzar-se (el pròxim 18 de febrer) i fer sentir la veu de la indignació és important per aconseguir una conscienciació col·lectiva, que afavoreixi el canvi d’actitud de les institucions en relació amb l’anomenada “crisi migratòria” que actualment viu la Mediterrània.

 

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*