Quina indústria volem? Quina indústria tindrem?

Hem d’exigir polítiques industrials, però no hem d’anar en direcció contrària quan parlem de les condicions de les persones que han de participar dels processos industrials. No es pot pretendre tenir una indústria d’última generació i un mercat laboral del segle XIX.

Javier Pacheco
 
 

En els últims anys s’ha establert el consens sobre la irremeiable arribada de la quarta revolució industrial. La indústria 4.0, la digitalització dels processos de producció, la robotització, l’Internet de les coses… Són nous termes que encunyem en un procés de “modernització” d’un altre que va quedant relegat a un segon pla: el canvi de model productiu.Al nostre país s’han escrit rius de tinta sobre aquest tema, es fan conferències i xerrades arreu, sobre una base imprescindible: incorporar-nos al procés de transformació, pujant a un vagó d’un tren que pot deixar milions de persones en una situació de desavantatge sociolaboral, en funció de com la implementació d’un nou paradigma en la producció i la comercialització de béns i serveis vagi acompanyada de polítiques que permetin instruments de cohesió social entre països i entre classes socials.

En clau de síntesi, els elements més recorreguts del debat són:

  •  La necessària societat del coneixement i les inversions en educació i formació.
  •  Infraestructures físiques i digitals per atreure inversions de la nova indústria.
  • Instruments de finançament públics-privats per a la investigació, el desenvolupament i la innovació.
  •  Marc de relacions laborals que permeti acompanyar un procés de transformació tecnològica com l’anunciat.
  •  Regles fiscals que permetin compaginar els increments de productivitat amb menys treballadors i el necessari repartiment de beneficis i reinversió per a la creació de noves vetes d’ocupació.
  • Definició del model de reordenació d’horaris i jornades de treball i de vida.

I és aquí on s’obre la primera pregunta, quina indústria volem? En vista del que diuen experts, catedràtics, empresaris, consultors i gent de bon pensar, sembla que el país vol una indústria avantguardista en la transformació tecnològica, en la innovació digital, en la indústria 4.0. Així ho conclouen desenes d’estudis i centenars d’articles en els últims temps. Però és coherent el desig amb allò que hem anat fent?

Si parlem del coneixement, podem dir, sense entrar en un ball de xifres (jo no sóc d’aquesta gent de tan bon pensar), que els joves en aquest país pateixen en l’actualitat les polítiques educatives amb més retallades pressupostàries de la democràcia, que cada vegada és més costós l’accés a l’educació universitària, que la inversió en investigació no arriba ni a l’1% dels pressupostos generals de l’Estat i que els nostres joves estan emigrant a altres països, amb la qual cosa es pateix un èxode de coneixement i formació així com una descapitalització intel·lectual.

Si parlem de les polítiques econòmiques afavoridores de la industrialització, ens trobem que les inversions en infraestructures públiques han disminuït en el cercle del sostre del dèficit pressupostari; que els recursos s’han destinat a incrementar el deute i a rescatar el sistema financer; que, en paral·lel, en aquests anys de crisi, s’ha perdut més del 5% del PIB industrial; que els crèdits a les pimes se segueixen palanquejant en els comptes bancaris de resultats, de manera que s’impedeix una redimensió de la grandària empresarial; que la terciarització de l’economia espanyola avança a passos de gegant, potenciant els sectors de serveis, molts dels quals de baix valor afegit…

Què es pot dir de les polítiques fiscals, que incrementen la desigualtat social, més quan conviuen amb les retallades de despesa pública i que, a més a més, no serveixen d’estímul a un creixement econòmic que potenciï sectors industrials que vagin adoptant els factors d’un canvi de model que incorpori la revolució industrial que tant s’anhela.

Per acabar-ho d’adobar, un mercat laboral que castiga l’experiència i el coneixement, fomentant un model de precarietat basat en la temporalitat contractual i les jornades a temps parcial, incentivant inversions basades en la mà d’obra intensiva i en l’escassa inversió tecnològica i industrial.

En aquestes condicions, sabent la indústria que volem, què fem per aconseguir-la? Quina indústria tindrem? Si no canvien radicalment les polítiques que es practiquen ara, no serem capaços de pujar el país a aquest vagó de la quarta revolució industrial i patirem durant dècades les conseqüències d’una economia que multiplicarà les desigualtats socials i l’augment de la pobresa econòmica, intel·lectual, social i emocional.

Què s’està fent en la bona direcció? Avenços tímids, però importants pel que signifiquen, en una indústria devaluada en els últims anys per la pèrdua de teixit productiu, una indústria que pateix un increment important d’externalització de processos productius i serveis, i que cerca la productivitat dels comptes de resultats en la precarització dels salaris d’empreses contractistes i subcontractistes per competir en una selva de baixos costos laborals. Alguns d’aquests tímids avenços són fruit de la negociació col·lectiva entre agents socials, sindicats, i econòmics, patronals i empreses.

Acords subcontractació a Movistar

Els acords aconseguits en la regulació de la subcontractació de les contractistes de Movistar és un símptoma de ferma voluntat per frenar la devaluació i la precarització del sector de les telecomunicacions i fer un tomb de 180 graus a un dels serveis més importants d’un sector que és fonamental per a la necessària transformació digital i la industrialització del país. Posar fi a un model d’explotació laboral permet garantir processos de consolidació de l’experiència i el coneixement dels treballadors del sector, així com mesures d’inversió en formació per a la seva adaptació a la transformació tecnològica. L’acord no només ha evitat la cronificació de la precarització salarial i laboral, sinó que també orienta que la competència entre empreses d’instal·lació i muntatge de la xarxa de telecomunicacions hagi de basar-se en la recerca de factors de competitivitat i en instruments d’inversió i transformació del seu model de negoci, que donarà una empenta a la necessària actualització i digitalització d’un sector que ha de ser palanca de transformació industrial i del canvi de model productiu.

Un altre exemple: el conveni de Seat

Un altre exemple és el recent acord de conveni de Seat. Un conveni que acorda regular les condicions mínimes de treball per a totes les empreses que treballin i operin en el parc de proveïdors i contractes i subcontractes de l’empresa principal. El conveni estableix com a condicions mínimes les definides en els convenis sectorials de referència de cada branca d’activitat afectada. Això significa donar un missatge nítid al sector de l’automòbil: que la productivitat basada en la mà d’obra no és el camí per a la incorporació d’un nou paradigma industrial en la gestió de la mobilitat de les persones que ha d’assumir el sector d’automòbils en pocs anys, sinó que és la inversió en noves tecnologies el que donarà un valor afegit a les empreses que han d’operar en el procés productiu dels vehicles.

No hi ha dubte que el sector de l’automòbil al nostre país és fonamental per al desplegament d’una indústria avantguardista com la que es pretén. En si mateix, aquest sector sempre ho ha estat. Per això, acords com el de Seat reorienten la política dels fabricants dels últims anys en la millora de la competitivitat a través d’un increment de la productivitat en el factor de la mà d’obra, i aposten per una altra política que defineix un marc laboral en criteris d’homogeneïtat per potenciar la formació, l’experiència, el coneixement, la inversió i la digitalització dels processos d’industrialització a les empreses.

Quan la comunitat industrial parla de generar les condicions per a la reindustrialització del país i la transformació tecnològica que consolidi un canvi de model productiu, ha de fer-ho des de la coherència en les seves pròpies actuacions. Hem d’exigir polítiques industrials, però no hem d’anar en direcció contrària quan parlem de les condicions de les persones que han de participar dels processos industrials. No es pot pretendre tenir una indústria d’última generació i un mercat laboral del segle XIX.

Des del sindicat tenim clara la indústria que volem i farem tot el que es pugui, com amb aquests exemples d’intervenció a través de la negociació col·lectiva, perquè no ens equivoquem i perquè la indústria que tindrem sigui la indústria que volem.

Javier Pacheco
Sobre Javier Pacheco

secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) Contacte: Página web | Més articles