desigualtat, on és la recuperació …?

La pobresa i la desigualtat no creixen només pels efectes de la reforma laboral. Hi incideix també, i de forma important, l’ajust i les retallades del model social.

Joan Carles Gallego
 
 

on és la recuperació

on és la recuperació

A hores d’ara podem afirmar que la gestió neoliberal de la crisi ha generat una societat més injusta, amb més pobresa i exclusió. El nombre de persones en risc de pobresa ha augmentat, però el nivell de renda d’una minoria social creix. La societat és cada cop més desigual. Els grups socials que estaven en pitjor situació han estat afectats amb major intensitat per la crisi. Ara, amb la recuperació, de seguir igual, poden tornar a ser els més perjudicats, generant-se més desigualtat.

La desigualtat ha crescut. Si el 2007, el 10% de la població assalariada multiplicava per 5’6 els ingressos dels quals menys rebien, el 2014 ho fa per 11. És l’efecte de l’ajust en l’ocupació i salaris públics, la reducció salarial en el sector privat i el canvi en la composició de l’ocupació, amb noves modalitats de contractació associades a una major facilitat per acomiadar (el que ha afavorit substituir treball estable i a temps complet per treball temporal i a temps parcial).

La pobresa laboral ha crescut. El 2014 el 20% de les persones amb feina no arribaven als 700 €/mes, estaven en el llindar de la pobresa. Pobresa laboral que afecta amb major intensitat a joves i dones. La bretxa generacional i de gènere creix, en retribucions i en les relacions de treball. A l’anàlisi de les dades salarials a l’Estat del 2014 hi ha 3’7 milions de persones que ingressen entre 0 i 0’5 vegades el SMI, una mitjana de 1.820 € en tot l’any 2014; 2,2 milions ingressen entre 0’5 i 1 vegades el SMI, una mitjana de 6.731 anuals (481 €/mes en 14 pagues);  i dos milions cobren entre 1 i 1,5 vegades el SMI, una mitjana d’11.320 € bruts anuals, que entre 14 pagues són 809 €. Són 5,9 milions de treballadors pobres (els dos primers grups), tenen feina però no poden viure independents amb el seu salari. Una de cada tres persones que treballa per compte d’altri té uns ingressos tan baixos que el converteixen en un treballador en precarietat extrema. Entre 2008 i 2014 la massa salarial declarada a Hisenda va disminuir en 55.000 milions d’€, producte de la destrucció d’ocupació i la devaluació salarial, una disminució del 15% nominal, al que hem d’afegir l’efecte de la inflació.

La pobresa i la desigualtat no creixen només pels efectes de la reforma laboral. Hi incideix també, i de forma important, l’ajust i les retallades del model social. En especial la reforma del sistema de protecció d’atur, afectat a més pel gran nombre de persones aturades de llarga durada: hi ha menys persones desocupades protegides i les quanties mitjanes de les prestacions són menors. El 60% de les persones en situació d’atur estan en risc de pobresa i d’exclusió social. La taxa de cobertura d’atur és un 28% inferior a la que hi havia l’any 2010: més de 2 milions d’aturats sense protecció (segons dades d’atur registrat) o fins a 3’7 milions segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). L’atur és el principal problema: quasi 4 milions de llars tenen algun membre a l’atur; 1,6 milions tenen tots els membres a l’atur; i a 750.000 llars no hi entra cap ingrés laboral.

Per combatre la pobresa laboral i la desigualtat cal actuar on es reparteix la renda. En el mercat de treball, a través de la negociació col·lectiva, i en les polítiques públiques, confrontant i negociant amb els governs. Desigualtat i recuperació econòmica és un marc propici per l’augment de la conflictivitat social i laboral. Cal acabar amb l’agenda del poder econòmic i polític que aquests anys ha canviat el repartiment de la renda: amb la devaluació salarial ha deteriorat les rendes del treball a favor de les rendes de capital; amb les retallades de despesa social ha desmuntat l’estat de benestar limitant el paper redistributiu del Sector Públic.

Exigir la fixació d’un SMI d’acord amb la Carta Social Europea (60% del salari mitjà) i establir en els convenis col·lectius un salari mínim de sector, no disponible per la renegociació a la baixa a les empreses, és necessari per protegir als treballadors més joves i precaris. La negociació del salari en el conveni col·lectiu és bàsica per lluitar contra la desigualtat i la pobresa. El moviment sindical ha d’incidir en la distribució primària de la renda, a través de la negociació col·lectiva disputant el repartiment just i equitatiu de la riquesa que el treball crea. La força i el poder sindical ha de disputar, també, la distribució secundària de la renda, exigint als governs polítiques públiques que, al mateix temps que reactivin l’economia i creïn ocupació, redistribueixin la renda garantint la justícia social. Per això cal una reforma fiscal que augmenti la suficiència i l’equitat del sistema, incrementar els ingressos fiscals i repartir la càrrega tributària d’una manera més justa.

Durant els anys de recessió els governs s’han dedicat a ajustar, retallar i exigir sacrificis als sectors més febles de la societat. Ara, en creixement econòmic, cal posar en l’agenda política i social el repartiment de la major renda, el retorn de la protecció social, la recuperació dels drets econòmics i laborals perduts. Fins ara s’ha estat a la defensiva, cal passar a l’ofensiva, amb propostes per recuperar, com més aviat millor, les condicions de vida i de treball de la immensa majoria.